Ai, si jo manés! Si jo manés faria signar una carta de compromís a tothom que vingués a Catalunya amb intenció de quedar-s’hi. Compromís de respectar les persones, el país i els seus símbols d’identitat. No cal que digui quins són, que tothom sap de què parlo. Compromís de no girar-s’hi en contra, que no ha de significar renunciar als propis orígens. El compromís el faria renovar periòdicament. Al tercer incompliment, abraçada i a prendre vent. Qui sigui que ho faci, que se’n vagi a un altre país, a veure si en troba algun que li ho permeti. Pels que són aquí des de fa temps la renovació haurà de ser més freqüent perquè em sembla que han oblidat que un dia aquest país els va acollir. Els que no necessitaven acolliment i van venir a prendre possessió de la colònia, igualment. Jo mateixa, que vaig néixer aquí, no tinc cap inconvenient en renovar el compromís cada dia si convé. Tothom! Tothom igual. No demano gaire. Només que qui viu a Catalunya se l’estimi, independentment de la ideologia política. N’estic tipa d’aquestes mostres d’odi al país per part d’alguns partits espanyolistes representats al Parlament. No és odi al govern, com pretenen fer creure; tantes querelles, travetes i males maneres només perjudiquen el país i li impedeixen d’avançar.
Si jo
manés també empraria aquesta paraula que sentim tant darrerament: “blindatge”.
Blindar el català a l’escola. Però a més d’emprar la paraula, també faria que
es complís. I no només a l’escola, sinó en tota la vida pública. Què punyetes
és això de, sempre d’entrada, parlar en castellà si la nostra llengua és el
català? És complex d’inferioritat de llengua o és manca de consciència dels
valors que ens caracteritzen i del bagatge que representa tenir una llengua
pròpia, que a més a més l’estem perdent? Que coi està passant que hi hagi
llocs, comerços, situacions, en els quals no t’atenen si no parles en castellà
i ningú no hi faci res? Que no és a l’Estatut el dret de parlar en català i en
castellà?
Si jo
manés prohibiria l’entrada de Pablo Casado a Catalunya si ha de venir a dir
mentides com les que diu a Espanya. Com que no diu res més que mentides, ja no
podria entrar. Si, tot i així, hi entra jo li posaria un boç com el que es posa
als gossos rabiosos -amb perdó dels gossos, que poden tenir la ràbia, però de
mentides no en diuen.
Si jo
manés faria tot això i més coses, que no les puc explicar aquí perquè això és
un blog i no una bíblia, i ho faria sense ampliar la base, que no sé pas de què
serviria, si tenint majoria absoluta com tenim, només fem que acatar, acotar i
acoblar-nos i no tenim nassos d’imposar res, ni de saltar-nos cap prohibició, ni
de desobeir cap llei injusta.
Si jo manés i fes tot el que he dit em titllarien -ja els sento- de dictadora i segurament de nazi, de supremacista de l’Apartheid i de capitost del Ku Klux Klan, i em posarien al nivell de Xi Jinping, de Putin i de Kim Jong-un, però tot i així m’agradaria poder-ho fer. I sí que tinc principis, però quan veig que la majoria o bé no en tenen o bé els canvien sense cap pudor, em passen les ganes de regir-me per principis, de ser tolerant i de permetre que em prenguin tant el pèl. Però ai, jo no mano ni tinc cap pretensió de manar. I ara algú dirà:
-Doncs
quina llàstima!
i algú
més contestarà:
-Encara
rai!
i segur que un altre se senyarà, tot dient:
-Dios nos guarde!
