Jo
estic entre aquells que eren escèptics abans de l’eclipsi i que van quedar entusiasmats
després. Els bombardejos d’informació
m’acostumen a tirar enrere i la calor, també. Així que pensava veure el que es
pogués veure des de casa. Però fa quinze dies em va arribar un dels vídeos del
Tomàs Molina que, histrionisme a banda... -que si les llunes, que si les
perles, que si la corona-, em va convèncer perquè ai, caram, potser t’estàs
perdent la meravella del segle. I sí, me l’hauria perdut.
Així que per aprofitar-ho bé, em vaig
començar a preparar. No vaig haver de buscar gaire res perquè la informació
arribava a raig fet. Sí que volia veure per ambientar-me una pel·lícula que em
va venir al cap i la vaig haver de buscar. “Eclipsi total”, basada en la
novel·la “Dolores Claiborne” d’Stephen King. Una joia, per mi ja un clàssic del
cinema, amb una Kathy Bates imponent i una Jennifer Jasson Leigh, en un dels
seus millors papers amargats.
La meva mare, que tampoc no havia parat
gaire atenció al fenomen, després de veure la pel·lícula va començar a
especular sobre l’eclipsi: potser aquesta calor tan forta és per l’eclipsi,
poder passarà alguna cosa... i l’última, d’ahir al matí: Ai, el sol avui! Deu
estar empipat perquè se li ha de posar la lluna al davant.
Com es pot veure, l’ambient era clarament
eclipsant... o eclípsic... o eclipsènic. D’eclipsi, vaja!
Poc abans de sortir de casa a les cinc de la
tarda, vaig caure en què el camí que volia seguir per arribar al punt ideal
-2km. de res- no tenia cap ombra i a última hora vaig decidir agafar el cotxe i
aparcar-lo tan a prop com pogués del lloc. I ara podria semblar que la vaig espifiar
i que a l’hora de l’eclipsi encara buscava aparcament, oi? Doncs no! Vaig
aparcar al pàrquing més proper al Port Marina que, per cert, estava bastant
buit. Sembla que la gent s’ho va prendre al peu de la lletra allò d’anar-hi amb
transport públic.
Al Port, les zones obagues darrere els
edificis estaven eclipsades per una gernació mai vista que, més que esperar
l’eclipsi, vaig tenir la sensació que esperaven que l’eclipsi els anés a trobar
on eren. Però no, no, a dos quarts de vuit tothom es va començar a moure i a
posar-se cara al sol, que ja estava més conformat i no picava tant, amb les
ulleres ben posades.
Confesso que veure al natural la imatge de la
primera mossegada de la lluna al sol ja em va semblar emocionant. Va ser una
hora i mitja de veure’n l’evolució i tot allò que el fenomen provocava.
Pràcticament ho vaig sentir i veure tot: la baixada de temperatura, les perles
de Baily, l’anell de diamants i la corona solar. Les llunes al terra les vaig
buscar, però no les vaig poder trobar i els ocells no sé si van parar de volar,
però els gossos sí que van començar a bordar quan l’eclipsi va ser total. I amb
això ja se’m va posar la pell de gallina i crec que vam ser molts. Va ser una
experiència col·lectiva única, que als terrícoles ens alineava amb el sol i la
lluna; vaig donar gràcies per haver-la pogut viure. I ja posats a dialogar amb
els de dalt, vaig demanar que el món també s’alineés en una línia de pau
infinita. Si ha pogut ser en l’univers, tan immens, per què no en la nostra
minúscula Terra i la seva minúscula, però molt presumptuosa, gent?
Fotos que m'han arribat: Noemí, Marcel, Jacint, jo mateixa.
.jpeg)
Contenta com un gínjol, i amb ganes de
dutxar-me, me’n vaig anar a buscar el cotxe al pàrquing, sense saber que en
aquell moment començava el meu eclipsi. No trobava el cotxe on creia que
l’havia deixat -planta 1 en front de la rampa-. Amunt i avall, avall i amunt!
Al final vaig descobrir que hi havia dues plantes per planta, o sigui dues
plantes amb el número 1, dues amb el número 2, etc. Una mica recargolat
l’invent! Finalment, cotxe trobat i cap a casa a dutxar-me. Aparco al pàrquing
de casa, busco les claus i no les trobo. He perdut les claus? No pot ser, al
pàrquing les tenia. Apa, Tereseta, torna cap al pàrquing, amb la suor rajant,
que han de ser allà. No ho sabia, però sabia que si m’ho creia, així seria. I
va ser. Algú les havia trobat i les havia portat a la recepció. Gairebé els
faig un petó i una abraçada als empleats. Ara sí, ara vaig cap a casa, em dutxo
tranquil·lament, que no tinc cap pressa, i sopo. Però encara no. Passo per
davant de l’estació de RENFE, cotxes i furgons dels Mossos a banda i banda de
carrer i una multitud que volia entrar al vestíbul de l’estació i que no podia
perquè estava ple, replè. Doncs això, en transport públic. Pobra gent! Però jo
me’n vaig cap a casa.
Ja he arribat, ja he obert amb les meves
claus perdudes i trobades, ja ho he explicat, ja em poso a la dutxa i... Oh,
per tots els eclipsis! Havien tallat l’aigua, després ho vaig saber, per una fuita
al carrer. Encara està tallada, encara no m’he pogut dutxar. Si la suor són
toxines que expulsem, ja veig que les dec haver tornar a absorbir totes. Si les
malediccions que llencem, tornen, ja veig que moriré maleïda.
En fi, només són anècdotes per recordar,
encara millor quan m’hagi pogut dutxar, el memorable dia de l’eclipsi.
