Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sol. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 d’agost de 2020

M'EXPLICO, jo també

 

                                     

Fa quinze dies que vaig acabar de llegir el llibre de Puigdemont i he volgut esperar una mica a escriure les reflexions que la seva lectura m’ha suggerit.

Llegint-lo m’ha quedat clar que les petites notícies, servides com a grans, que ens dona qualsevol mitjà informatiu, són només la punta de l’iceberg de la realitat i que, sovint, és una punta descafeïnada o acolorida a gust del mitjà que l’ofereix.

El llibre és un dietari, escrit en tercera persona, que reflecteix el dia a dia del president des de la seva investidura fins a l’exili. Està escrit per Xevi Xirgo, que l’ha anat seguint i fent-ne la crònica quasi diària durant aquest període. Explica l’activitat i les impressions del president i també hi transcriu frases literals que ha anat dient i, en alguns casos, pensat en veu alta.

Vaig començar a llegir-lo amb il·lusió; saber com han anat les coses per boca dels protagonistes de la història sempre és més interessant que fer-ho a través de tercers. De seguida, però, em vaig angoixar. Copsar la il·lusió, l’afany i la determinació d’una persona a qui admiro i aprecio, sabent a priori com va acabar tot —si més no, de moment— no és precisament plaent. Descobrir que aquell a qui consideres un líder té temors, dubtes, mal-humor i rampells, tampoc.

Puigdemont està dirigint “tranquil·lament” la política municipal de Girona, quan li proposen de portar un país a la independència. Li donen vint minuts per decidir-se i diu que sí. Es troba un govern ja format, no ha tingut ni veu ni vot en la seva constitució i, malgrat tot, ràpidament se’ls fa seus i el govern se’l fa seu. Tots a la una! El camí cap a la independència és ample i planer. Ho sembla. Aviat ERC, la CUP i el seu propi partit van sortint amb diferents trencats que li fan perdre la paciència. Amenaça —s’amenaça— d’engegar-ho tot a passeig. “Si no hem de fer la independència, que hi he vingut a fer jo, aquí?”

El problema és que ningú diu obertament el que pensa. ERC va fent declaracions a la premsa, molt allunyades de les seves converses dins del govern. Oriol Junqueras va per lliure: demana entrevistes amb diferents presidents d’autonomies, s’entrevista amb ministres de Madrid, té gran amistat —diuen— amb Soraya Saénz de Santamaria; tot d’esquena al president, que li diu: ”No em fa res, però almenys fes-m’ho saber”; Junqueras segueix fent el mateix. La CUP vol la independència; la vol, la vol, la vol... i la boicoteja; ho fa en moltes de les votacions on el seu recolzament hauria estat definitiu. Finalment dins del PDeCAT hi ha dissidència, traïció i converses pel darrere, no tant contra ell, sinó contra el camí a la independència, que és el seu.

El president es lamenta molt sovint que se sent sol, allunyat de la família i sense temps per dedicar-li, i poc acompanyat pels que se suposa haurien de ser els seus companys de viatge. També sovint, és queixa de deslleialtat, torna a preguntar-se què ha vingut a fer i té ganes d’entornar-se’n a casa.

Deslleialtat dels seus, enganys dels de fora. El govern espanyol va mentir des del primer moment. Des de la gosadia del referèndum el primer d’octubre, es va proposar intervenir Catalunya i deixar-la sense govern; mai no va tenir intenció de negociar, ni de cedir un mil·límetre. Dirigents i altres personalitats del món es van oferir per mitjançar en el conflicte i Espanya no ho va acceptar. D’altres, catalans i espanyols, van fer gestions que mai no van obtenir resposta. El lehendakari Urkullu hi va posar el coll i crec que tota la bona intenció, però també va ser enganyat. El govern espanyol va enganyar tothom: Puigdemont, Urkullu i tots aquells que van creure en la seva voluntat d’arribar a un acord.

La meva angoixa augmenta quan penso en la situació actual. Com és que un home que no aspirava a ser president, que no se sentia bé en el càrrec, que tenia la temptació d’abandonar, pot estar ara tan implicat com ho està? Implicat i damnificat. Volia estar amb la seva família i ara la té en un altre país, volia deixar la política del país i ara ha de lluitar —millor dit, lluita, ningú l’obliga— per la política del seu país a Europa, volia viure en relativa tranquil·litat i la seva vida és una muntanya russa: euro-ordres que van i venen, seguiments i maniobres perilloses per part de la policia espanyola, suplicatoris en dansa, amenaces —també de mort—, insults, acarnissament, befa...

Doncs sí, un líder de carn i ossos, ben humà i amb les seves febleses, però amb una persistència de granit i una resistència a prova de bombes. Per mi, si hi ha algú que ens pot portar on volem arribar, és ell.  I com que la meva opinió em situarà a ulls d’alguns —malauradament i a causa de la divisió de l’independentisme— a favor d’una banda i en contra de l’altra, només em queda dir que fins ara Puigdemont és l’únic que ha demostrat interès per anar units, que és el que tots els independentistes voldríem.


                                   Molt recomanable!


I surto una mica del fil d’aquest post per recalcar que en el llibre hi apareixen algunes perles inèdites de Rajoy. Entre elles, una que no puc deixar d’esmentar. El 18 d’agost de 2017, l’endemà dels atemptats gihadistes i després de la reunió de membres del govern espanyol i català, Puigdemont li proposa a Rajoy de comparèixer junts davant la premsa; Rajoy diu: “Por mi encantado, però para decir qué?”. És l’home que va dirigir Espanya durant uns quants anys i últim responsable que siguem on som.

dissabte, 6 de juny de 2015

A L'ESTIU, ARDOR



 
AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.
                                     
Cada any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja. La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts caminant, d’anada, i sis, de tornada.
A vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó (ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos: l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya -, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat, deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja. Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.
Cerco i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini, bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?
De camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless,  mentre xerren animadament. Són lluny, però per alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No, no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir. Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.
Bé, ja porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada, l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:
-      T’has de posar més lluny, més lluny...
Però no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la pell. Tornaré.

 
Una vella glòria, però també bella cançó

dilluns, 25 de novembre de 2013

NOSALTRES, MINÚSCULS GRANS DE SORRA



                                   
Algun dia, aquests de dalt hauran de retre comptes de les seves barrabassades i de les tragèdies que provoquen quan a un d’ells o a tots alhora els agafa per arremetre a tort i a dret sense cap mirament.
No parlo dels de dalt de tot, no. Als de dalt de tot me’ls imagino Hieràtics, Majestàtics i de Posat greu. Des del seu Tro els deu ser ben difícil d’albirar la humanitat, a través de l’espessa i embrutida capa gasosa, i no deixar-la abandonada. Parlo d’aquests subjectes que viuen a l’atmosfera i que em recorden molt els déus de l’Olimp descarregant la seva fúria contra els homes, i les dones i els nens, i tot el que pul·lula sobre la terra.
No hi ha pietat per a ningú que es trobi en el seu punt de mira. Sol, pluja i vent fan aliança per maltractar-nos i canviar la fesomia del planeta. Pluges torrencials, huracans, tifons, tornados, desbordaments, esllavissaments... D’una sola envestida escombren milers de vides i deixen el seu hàbitat com ínfim i dolorós record del que va ser.
On queda l’harmonia de l’univers i què és el que els fa ser tan cruels? Una pregunta absurda perquè ells ni deuen tenir, ni els han de respectar, principis morals que els facin distingir el bé del mal. Però nosaltres sí, oi? Llavors, per què tenim tan poca cura de l’ambient? Probablement les descàrregues tan violentes i cada cop més freqüents que rebem dels de dalt no siguin al cent per cent una resposta al nostre malbaratament de la natura i el medi ambient, però sí que ho han de ser en una bona part.
Sembla que no sapiguem amb qui ens la juguem quan irresponsablement trenquem un equilibri tan perfecte. Som minúsculs grans de sorra, a mercè del vent i els seus col·legues, que en qualsevol moment podem ser esclafats i aniquilats. Contra la seva força no hi tenim res a fer si no som capaços de canviar els mals hàbits que estan arruïnant el món on vivim. Però què tal si un dia d’aquests tombem el cap definitivament vers aquelles zones desafavorides a les que sempre les hi toca el rebre? De ben segur, són les menys culpables de la degradació del planeta i les que més car ho paguen. Resultaria més efectiu, a banda de solidari, que corre-hi precipitadament cada cop que ens assabentem que el seu destí implacable els colpeja, per després oblidar-nos-en ràpidament. Segur que aconseguiríem amortir l’impacte dels grans cataclismes que aquests déus rabiüts ens envien, i que nosaltres bategem innocentment, fent-los confiança, com Sandy, Katrina o Haiyan. Greu error. A l’enemic ni se l’anomena. Només així donaríem un veritable sentit a la paraula “progrés”, amb la qual sovint ens omplim la boca, perquè mentre el progrés no sigui per tothom, ens hauria de fer vergonya tan sols d’anomenar-la.