dissabte, 6 de juny de 2015

A L'ESTIU, ARDOR



 
AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.
                                     
Cada any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja. La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts caminant, d’anada, i sis, de tornada.
A vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó (ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos: l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya -, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat, deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja. Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.
Cerco i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini, bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?
De camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless,  mentre xerren animadament. Són lluny, però per alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No, no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir. Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.
Bé, ja porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada, l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:
-      T’has de posar més lluny, més lluny...
Però no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la pell. Tornaré.

 
Una vella glòria, però també bella cançó

29 comentaris:

  1. Molt divertit el teu relat... M'ho he passat molt bé.

    Començaré pel final, per dir-te que em sap greu però no escoltaré aquesta cançó que en algun estiu de la meva vida me la van donar en sobredosi i crec que hi ha risc que em produeixi alèrgia.

    I seguiré dient que els meus prejudicis (o no) potser més aviat el meu cos, em produeixen sempre poques ganes d'anar a la platja, o sigui que t'entenc, però com que tampoc els hi faig gaire cas, ni als prejudicis, ni al meu cos, hi vaig. L'aigua m'agrada, el sol no tant. Hi vaig aviadet i no m'hi estic gaire estona, la justa per eixugar-me... I així d'estiu en estiu... Vaig tirant.

    La invisibilitat no m'afecta gens, més aviat em tranquil·litza... ;) ja m'hi he acostumat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja! una cançó tan bonica sobredosificada. No hi ha dret! Veus, avui em sento ben acompanyada en els meus prejudicis. Quasi totes les dones esteu amb mi... i els homes perquè no ho diuen que sinó... Hi estic d'acord, les inhibicions no existirien si no fos per la por del que diguin els altres, així, perquè patir per les inhibicions si no et veuen?

      Elimina
  2. T'he fet cas i l'he llegit fins al final.
    Jo sí que he escoltat "Cuando calienta el sol". Quan érem petits i el pare ens duia a la platja, la manera que tenia d'avisar-nos a l'hora de preparar-nos per anar-hi era entonant aquesta cançó.
    I tots els germans corríem a posar-nos el vestit de bany, buscar les ulleres submarines...
    Això de la invisibilitat.... ni cas!! El principal és gaudir de l'aigua i del mar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bons records, Xavier! Es nota que els evoques amb molt d'afecte.
      Del tema de la invisibilitat, ja ho tinc bastant superat, per això ho esmento en el post. És difícil fer conya sobre un tema si et té traumatitzat, però - jo no sé si us passa als homes - al principi és fortet, perquè arribes a pensar: em trepitjarà aquest perquè no em veu? I encara pitjor: em farà mal i no es disculparà?

      Elimina
  3. Segur que la foto anava per tu? potser al darrera teu hi havia alguna sirena que tu no veies, he, he...
    A mi m'encanta anar a la platja, perquè puc caminar amunt i avall, el meu problema és que no sé nedar, si , no riguis, no n'he pogut aprendre perquè sóc al·lèrgica al clor i és clar ficar-me l'aigua ( sempre que estigui neta) anant sola em fa una mica de por i la família no sempre en tenen ganes...
    Ara que com que no tinc vergonya, dic a algú que estigui a prop meu i que em mereixi respecte, si em pot donar la mà per entrar a l'aigua( sempre hi ha algun esglaó) i de vegades a algun " vigilante de la playa" que una encara té bon gust, malgrat no s'hi guipi gaire...Sempre trobo gent amable que em diuen, que els avisi quan vulgui tornar a entrar a l'aigua
    De veritat creus que et confondran amb una adolescent? Visca l'ego noia! I una cosa el minut de més de la tornada és perquè la sorrar que portes a sobre t'alenteix el pas?
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, l'ego... si no paro d'enriure-me'n de mi mateixa. Què més voldria!
      Jo sóc una patosa en tot el que requereix habilitat física i coordinació. Tot ho vaig aprendre a fer de gran i em va costar. Amb el nedar, em vaig proposar que els meus fills n'aprenguessin de petits, perquè jo mateixa veia que no saber-ne em limitava i no volia que els hi passés el mateix. Després de mirar-me'ls molt mentre n'aprenien i patir per si el monitor badava i s'ofegaven, vaig pensar si ells n'han aprés, jo també. I vaig fer uns quants cursos,més que ells. No podria fer cap cursa gaire llarga, però he perdut la por a l'aigua. Però em sembla bé que el fet que tu no en sàpeguis no et talli a l'hora d'anar a la platja i que demanis ajuda. És curiós, però crec que a tothom ens agrada que ens demanin ajuda, segur que ho fan molt a gust. Els vigilants de la platja, més. Quin greu! avui s'ha ofegat un noi marroquí aquí a la platja d'on parlava en el post.

      Elimina
  4. No m'has ferit gens la sensibilitat. Ben al contrari, se m'ha fet curt! Més que res perquè aquest relat és ben bé com un dibuix, una mena de caricatura, amb aquest diàleg interior que ens acompanya sempre.
    Ahir vaig estar a la platja, normalment m'hi passo l'estona sota l'ombrel·la. Jo, ni sol ni aigua, només les vistes al mar. Tot i així, com et passa a tu, les sensacions són infinites.
    Molt bon relat, Teresa. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, Maijo, només llegir el teu comentari em van venir les noies llargarudes, la munió d'adolescents parlant amb les seves erres franceses i el senyor que, com un posseit, no pot deixar de tocar el mòbil fent fotos. Llàstima que jo ho veig en blanc i negre. Hi falta una cosa molt important, que ho canvia tot.
      Em sorprén l'ombrel·la, no perquè t'hi amaguis, sinó per la paraula. Ho dieu així al Montsià?

      Elimina
    2. Teresa, nosaltres (natros) diem "sombrerilla" :-)

      Elimina
  5. A mi m'encanta el mar (no tant la sorra) però des de ja fa més de vint ... ufff trenta anys !! que no puc prendre el sol per una al·lèrgia produïda per la combinació de la sal de l'aigua amb el sol. És una put ..., ja ho sé!
    D'una banda em fastigueja un munt ja que m'encantaria poder passejar-me prop del mar, diràs -quin problema hi ha al capvespre ?, doncs noia que, encara que estigui en una illa, estic a més de trenta quilòmetres i no tinc cotxe.
    Han quedat enrere, molt enrere, els dies d'estiu on podia lluir ... "buenu", del que hi havia ja no queda res ...També feia topless ... realment aquí s'ha fet sempre, fins on jo recordo. Voyeurs des de que el món és món!! ;)

    No m'enrotllo més, només una cosa, m'ha encantat la teva entrada!!
    Aferradetes, preciosa :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs quina paradoxa, no Paula? Vius en una illa i tens una al·lergia a dos dels components més importants que t'envolten. I a més a més, és una illa, però allò d'estar rodeada de agua por todas partes no és el cas en la teva situació. Bueno, jo em comprometo solemnement, si algun dia faig aquell viatge a Mallorca que tothom ha fet i jo encara no, de portar-te a la platja al capvespre.
      Aferradetes i fins aviat.

      Elimina
  6. molt bé el teu relat em fa pensar en mi mateixa i en tantes altres ....estem tant prefixats i prefixades amb esquemes dictatorials sobre edats, cossos, pes i pells que de vegades hi sucumbim....a fer punyetes els tabús, les pors i els neguits ....tots els cossos són bells i atemporals ....be així hauria de ser dic jo....tanmateix a mi el sol em molesta força i l'arena que es fica arreu també .....o sia que a mi a la platja m'agrada a l'hivern i per passejar arran de mar no pas per prendre el sol ...i pensa que al capdavall la gent naixem a pèl sense vestits ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic ben d'acord, Elvira. El fotut és que tot i saber que patim aquests cànons dictatorials, som molts, penso, els que no ens en podem sostreure. De tota manera, almenys en el meu cas, és sempre trencar el gel, a menys que un tingui una etapa de davallada als inferns, que en aquest cas ni platja, ni sol, ni superació, ni res. Ai, Déu ens en guard, quan tot es veu negre!

      Elimina
  7. Ferir la sensibilitat?? No entenc per què deies això. Jo no acostumo a anar a la platja. Com diu la Maijo, ni sol ni aigua, però les vistes sí, això sí, i no em cal desplaçar-me massa per albirar la mar. Però entenc els que van-hi molt sovint, i els agrada, i molt. Que, per ventura, hauríem de ser tots igualets?
    I, per acabar, m'ha agradat molt el teu post, tens una manera d'escriure molt fresca i això enganxa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, la sensibilitat! Veig que no ha passat desapercebut això. Mira, de primer vaig pensar posar-ho perquè aquest post és una mica més pujadet de to que els habituals, però no va ser un avís seriós. No crec que ningú es pugui sentir ferit pel que he escrit.
      Estem d'acord totes, tots vaja. El sol, per si sol, no és el preferit de ningú. Combinat amb un bany refrescant, amb la visió meravellosa del mar, i si pot ser a l'ombra, perfecte. Tot i que li hem de reconèixer el mèrit que sense ell, el sol tot això perdria gràcia. Imagina-t'ho, no cal que ja ho has vist, amb tot ennuvolat. Algun dia, val, però massa... per mi seria depriment.

      Elimina
  8. Fa anys que no baixo a la platja així, i per descomptat, prefereixo passar-hi desapercebut, com a tot arreu, i que ningú em miri. Potser aquest any em tocarà, ja m'estic posant les mans al cap. Al final no ens has explicat per què recomanaves llegir l'entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et podria dir que el Xavier en té la resposta, però no seria prou sincera. Hauré de confessar. Només era un petit ganxet perquè la llegissiu sencera, amb l'esperança que quan arribéssiu al final us haguéssiu oblidat de la meva recomanació. Però veig que tu i el Pons no perdoneu...
      Xe-Xu, et recomano que si et toca anar-hi, et relaxis i gaudeixis. I entre remullada i remullada, un raig de sol.

      Elimina
  9. M'ha encantat el teu post, molt divertit!
    A mi el mar m'agrada sempre, però les platges no tant i segons a quina hora. Quan les veig tan plenes de gent, de sorra i amb aquella calorassa, la veritat em passen les ganes d'anar-hi.
    Tampoc entenc el teu advertiment. Ferir sensibilitats? Perquè?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Glòria, jo també, si he de fer una classificació de molèsties, en primer lloc hi posaria l'excesiva gent (que la gent també fa calor). A la tarda, cap al tard, és una bona hora. Tens la gràcia de veure que molts ja s'enretiren i que la platja va quedant per tu i una dotzena més. És clar, que el sol no agafa massa a aquesta hora.
      El tema ferir la sensibilitat, no ho sé, ho vaig pensar primer perquè no acostumo a parlar d'aquests temes - m'ho sembla. Potser hauré de repassar les meves entrades -i després ja no ho vaig voler treure. Ja veus que és ben inofensiu el meu post.

      Elimina
  10. A mi la platja estival em diu poc perquè la relaciono amb calor forta i gentades... però pels estius mirem sempre d'anar-hi de vacances tot i que de forma una mica especial: Dinamarca, Holanda, la Bretanya... a final d'agost les immenses platges d'aquests espais són gairebé buides, no passes calor i els nanos s'ho passen molt bé per la sorra. No anem a prendre el sol, si no a fer llargues passejades, buscar petxines i foques, jugar a les pales i el disc o a fer volar estels. Els darrers anys, però, quan els nens comencen vacances i no marxen de colònies miro d'acostar-me amb ells i estar-m'hi un parell d'hores abans que peti el sol del migdia i s'ompli de gent. Vaig a Arenys de Mar que és la que tinc més a prop i és prou llarga per passar-te un parell d'hores sense tenir gent a la vora. M'és igual la invisibilitat, al final no em cal que em mirin els altres per prendre consciència del meu cos, en tinc prou jo sol davant el mirall per sentir-me avergonyit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ignasi, ets de platja, però d'una platja diferent. De totes aquestes, ara mateix només recordo la de Bretanya i buida també. I evidentment, al nord se'ls hi acaba abans l'estiu. El que no sé és si ells, en l'època bona, l'aprofiten com nosaltres. Però aprofita't tu amb els teus fills, que creixen molt ràpid; segurament ja t'ho he dit alguna vegada. L'edat de fer tot això que dius és molt bona, per ells i pels pares.
      Avergonyit em sembla una paraula molt forta, Ignasi. Has de pensar en tot allò de l'acceptació del propi cos i bla, bla, bla. Quan hi hagis pensat i ho hagis acceptat, m'ho expliques a veure si jo també... Si no ens en sortim un dia farem una trobada dels avergonyits, val?

      Elimina
    2. Trobada dels avergonyits? Em faria vergonya! ;-)

      Elimina
  11. Un relat molt distret Teresa!! La platja és fantàstica sempre que hi anem poc, s'ha de dosificar. Perquè serà que quan hi anem, ens fixem en els altres i tenim la sensació de que ens miren? Pensava que jo era el únic! Pel que veig a tu també et passa!! Així i tot uns quants banyets al mar no té preu!!! ha,ha....el pitjor és la tornada, però bé, una bona migdiada i la propera toca muntanya que és la meva debilitat.
    Salut i bon bany!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser una sensació general, Rafel. Els que no estem contents amb el propi cos, per això, i els que n'estan molt satisfets perquè els encantarà que els mirin. Sempre hi haurà qui passa de ser mirat i prefereix mirar i immortalitzar, pel que sembla. I és això dels banyets, saber treure profit de la part bona de la platja, que és una cosa que no sempre pots fer a la muntanya. Bé, ja saps que a mi la muntanya també m'agrada.

      Elimina
  12. Jo no soc gaire amant de la platja, però tampoc hi tinc res en contra. No se, potser unes 6 o 7 vegades hi vaig a l’any. Bé, a l’estiu.

    PD: Les cremes solars porten data de caducitat

    PD2: I l'avís del principi per què era?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Pons, 6 o 7 vegades a l'estiu és un bon número, eh? Jo hi ha anys que ni això. A vegades com més fàcils ens posen les coses...
      Ja ho sé això de la data de caducitat, i no ho estava caducada, però m'han explicat històries d'aquestes, de problemes a la pell, que després els hi han dit que era per la crema solar de l'any passat. Vàries. La qüestió és que a mi no em va fe mal.
      PD2: Mmmmmm, era perquè llegíssiu fins al final, però perquè no et sentis estafat, et puc dir que era perquè escoltessis la cançoneta. Ja sé que als de certa edat aquestes cançons os saben a cuerno quemado. Però tu que ets un analitzador, digue'm: no creus que les sensacions que explica la cançó no han canviat tant?

      Elimina
  13. Amics, perdoneu el retard. Arrossego una pàjara des de fa quatre dies, que se m'acaba l'energia en un plis plas, fins i tot la d'escriure a l'ordinador que no sembla requerir-ne tanta. Massa sol, massa platja, massa ardor... Potser.
    Ara miro de contestar-vos a tots.

    ResponElimina