dimecres, 31 de gener del 2018

EL JOC DE L'OCA

                                                
Es veu que el Joc de l’Oca és un joc molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs, com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l regalaven els uns als altres i que  passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i, finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els ho van fer creure.
Que maques son les teories i els postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.
No sé perquè parlo de democràcia si jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida, però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida, els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons, caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions, d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables, inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au, vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran, però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als tramposos.   


Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció!
 Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer!

dimecres, 17 de gener del 2018

COMBAT A CINC ASSALTS


La setmana passada vaig sortir de la zona de confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals. Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la companyia.
El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís. És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai et pot deixar a la porta.


Només arribar i veure el dispensador de confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la confirmació  si portava el volant. I de seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser un pensament precipitat? No ho sé.
Les tres visites que tenia estaven mal programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps d’anar a fer un cafè.
La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos, clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser eren els meus ulls que ho veien així.  Els empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals, les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida. Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig  seguint el camí de la manduca. Amb precaució i lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i, malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues mans! Fi del primer assalt!
No està malament això de la pala.
No hi havia pensat.

Busco una taula petita i només en trobo una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra. M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici, m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç  esquerre i veig que la safata s’aixeca de l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon assalt superat!
Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan concentrada que no veig arribar  la noia que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:
—Ya està?
I abans que li contesti —vaig lenta, massa lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!

No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint.

—Ai, perdón, perdón! —em diu.
Jo, que li he agafat una simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:
—Res, no passa res. Ets esquerrana?
—Cómo?
—Si eres zurda.
—No, que va! —em diu mentre ja se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.

Aparteu les criatures!

Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil. Visca el col·lectiu de mans esquerres!
Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a l’hospital per un problema de la infantesa.
—No, no! —em cridava, esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto està lleno de virus.
Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt? Per mi, ho és. El quart.
M’assec a la sala d’espera i em criden en menys de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat? Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles m’esgarrifo. 

Era això mateix

Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra. De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”. Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.
Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia.

Ha anat tot bé. Estic contenta. 
Combat a cinc assalts superat!  A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
És clar que el dia que vaig caure 
va ser com llençar-me al ring. 
Un cop a dins, no et pots quedar 
al racó i negar-te a lluitar.