La setmana passada vaig sortir de la zona de
confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i
per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho
he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals.
Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la
companyia.
El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un
taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la
ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me
on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just
davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís.
És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai
et pot deixar a la porta.
Només arribar i veure el dispensador de
confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a
casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la
confirmació si portava el volant. I de
seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell
hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser
un pensament precipitat? No ho sé.
Les tres visites que tenia estaven mal
programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la
tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a
Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver
d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés
l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en
tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps
d’anar a fer un cafè.
La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a
veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos,
clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser
eren els meus ulls que ho veien així. Els
empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals,
les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts
de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de
Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he
fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que
la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a
més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no
és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat
potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida.
Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig seguint el camí de la manduca. Amb precaució i
lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits
sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la
necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de
sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso
més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de
vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i,
malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la
cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible
si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que
soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu
darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té
un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a
recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de
servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues
mans! Fi del primer assalt!
 |
No està malament això de la pala.
No hi havia pensat. |
Busco una taula petita i només en trobo
una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que
no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra.
M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys
m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici,
m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em
trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en
asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç esquerre i veig que la safata s’aixeca de
l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un
dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon
assalt superat!
Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està
pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc
desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em
permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li
dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no
s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només
jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per
la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida
per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al
mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra
tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan
concentrada que no veig arribar la noia
que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal
ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:
—Ya està?
I abans que li contesti —vaig lenta, massa
lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al
fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho
és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic
tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!
 |
No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint. |
—Ai, perdón, perdón! —em diu.
Jo, que li he agafat una
simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu
mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:
—Res, no passa res. Ets
esquerrana?
—Cómo?
—Si eres zurda.
—No, que va! —em diu mentre ja
se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.
 |
| Aparteu les criatures! |
Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi
guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil.
Visca el col·lectiu de mans esquerres!
Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes
Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo
sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color
de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a
l’hospital per un problema de la infantesa.
—No, no! —em cridava,
esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto
està lleno de virus.
Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El
pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si
ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb
una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no
ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt?
Per mi, ho és. El quart.
M’assec a la sala d’espera i em criden en menys
de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És
un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant
aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar
bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè
em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat?
Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de
dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles
m’esgarrifo.
 |
| Era això mateix |
Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra.
De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”.
Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè
la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort
seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.
 |
Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia. |
Ha anat tot bé. Estic contenta.
Combat a cinc
assalts superat! A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
És clar que el dia que vaig caure
va ser com llençar-me al
ring.
Un cop a dins, no et pots quedar
al racó i negar-te a lluitar.
