Es veu que el Joc de l’Oca és un joc
molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es
va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs,
com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que
els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella
de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts
segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i
monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l
regalaven els uns als altres i que
passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc
gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el
poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i,
finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble
també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els
ho van fer creure.
Que maques son les teories i els
postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que
bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb
menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig
encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.
No sé perquè parlo de democràcia si
jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen
relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida,
però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que
som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A
empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida,
els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons,
caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat
bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del
joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no
tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que
a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de
pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va
en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de
patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és
el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no
saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó
per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre
jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos
que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els
jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que
perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si
convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del
nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions,
d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he
parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes
picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables,
inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de
petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au,
vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran,
però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als
tramposos.
Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció! Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer! |
El joc de l'oca, el pou, la presó, el laberint i tot plegat només hauria de ser per les fitxes del joc, no pas per les persones... però en fi, no sé si has parlat de democràcia o no, però aquests joc de l'oca on ens trobem ficats, de democràtic no en té res...
ResponEliminaÉs vergonyós, Carme! Només espero que de tan vergonyós acabi petant.
EliminaEn aquest joc de l'oca hi falta la casella del feixista, la de l'ultradretà que fa el que vol impunement. La casella de l'homòfob, la casella del corrupte, la casella de l'abusador, la casella del calumniador, la casella de l'exiliat...
ResponEliminaFalta la casella de la llibertat!!
Haurem de fer un joc de l'oca nou, però si hi ha tan mala gent ja no serà un joc sinó un calvari, Xavier.
EliminaJo sempre he sigut més de parxís... però no sabria donar-li una visió tan metafòrica, així que agraeixo la teva dissertació ocarística!
ResponEliminaLa inspiració va per lliure, Ignasi. A vegades un no sap cap on tirarà quan comença a escriure. L'oca em va donar joc.
EliminaEstàs dient que els tramposos són una mena de polls? Mira, a mi no m'agraden les trampes, ni tan sols a jocs com aquest, així que imagina a la vida real...
ResponEliminaPolls? No ho sé. Si ho dius en el sentit d'intrusos t'he de dir que sí. Ningú no els ha convidat a jugar al nostre joc, o sigui que si no saben jugar que s'abstinguin, no?
Eliminadoncs si estem dins aquest joc de l'oca virtual i real però espero que la partida i el joc el guanyem nosaltres i no pas ells
ResponEliminaah i molt bona al·legoria!!!
Tot i els mals moments que estem passant, jo també tinc aquesta esperança, Elfree. Només per honrats i pacifistes hem de guanyar la partida a aquests tramposos violents.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMolt ben trobat això de comparar al joc de l'oca a l'estat actual del nostre país, ai el què no t'inventis tu!!!Ja m'imagino els romans jugant a cartes estirats en aquelles espècies de "chaise longs" amb un penjoll de raïm a la mà...
ResponEliminaA la vida m'han dit moltes coses, però mai que fos una oca, que a la vida real, ja saps que aquestes aus, són molt rabiudes i de vegades fan de gos guardià, vols dir que ens hi assemblem...
Que tinguis un bon cap de setmana, Teresa.
No sabia això de les oques rabiüdes, Roser! Es deuen assemblar als jugadors tramposos. Intolerants, reactives, violentes. Pobres oques! Segur que no ho són tant.
EliminaJo vaig fer un joc de l'oca per a la biblioteca on treballava, molt edificant, les caselles bàsiques eren ocupades per obres clàssiques de la literatura infantil. Trobo molt originals les teves associacions d'idees. Em desfogo amb elles.
ResponEliminaHavia de ser molt guapo, Helena! I quan queies en una casella, què passava? T'havies de llegir l'obra?
EliminaJo també m'hi desfogo amb el que escric. És una manera de treure-hi ferro, encara que en té per donar i per vendre.
No me'n recordo! Sé que havien de buscar els llibres i fer alguna cosa amb ells! La directora després d'això em va dir que sóc un "cerebrito"...
EliminaMai m'ha agradat la oca, té poca (cap?) estratègia i només compta la sort
ResponEliminaNo esperava menys de tu, Pons! Jo soc de ment senzilla, ja ho veus, tot i que a vegades no em queda cap més remei que aguditzar l'enginy.
EliminaBona Oca Republicana!!! Si treus tots sis ni amb els daus trucats guanyes.
ResponEliminahttps://lacasadeljoquer.wordpress.com/
EliminaCom era això, com era? Recordo que amb el parxís, les tres tirades seguides amb sis et mataven, però amb l'oca no ho recordo. Ja veig que a un joquer com tu no se li resisteix cap joc, eh?
Elimina