Es veu que el Joc de l’Oca és un joc
molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es
va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs,
com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que
els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella
de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts
segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i
monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l
regalaven els uns als altres i que
passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc
gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el
poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i,
finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble
també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els
ho van fer creure.
Que maques son les teories i els
postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que
bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb
menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig
encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.
No sé perquè parlo de democràcia si
jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen
relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida,
però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que
som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A
empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida,
els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons,
caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat
bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del
joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no
tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que
a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de
pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va
en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de
patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és
el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no
saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó
per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre
jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos
que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els
jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que
perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si
convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del
nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions,
d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he
parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes
picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables,
inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de
petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au,
vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran,
però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als
tramposos.
 |
| Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció! Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer! |
