dijous, 28 de juliol del 2022

TURISTES PER TARRAGONA

 

                              

Avui faré com la gent de Barcelona que es queixa de l’excés de turisme. Ja sé que Tarragona només és una ciutat del sud de Catalunya que, com tots els suds del món, no té tanta categoria com si fos al nord. Que per alguna cosa Déu-nostre-Senyor va situar el cel al nord i l’infern al sud.

Però bé, tot i al sud, tenim turisme massiu i, ja no me’n recordava, hi ha moments en què es fa difícil transitar per la ciutat a l’estiu. Si més no, per la Part Alta que és la zona que jo acostumo a freqüentar.

Aparco el cotxe a la Plaça de la Font i, ja a l’ascensor, turistes, de moment educats. Surto a la plaça i més turistes. Pel que veig els turistes fan majoritàriament dues coses: entrar a les botigues a mirar i fer fotos amb el mòbil. No és que entrin a botigues singulars mai vistes enlloc, no; entren a qualsevol botiga que estic segura que també tenen al seu país. Entren, s'hi passegen, miren i se’n van. Això sí, dient adeu i gràcies en la seva llengua.

A la plaça retraten la bastida de l’ajuntament en obres; deuen haver entrellucat la pancarta de “Llibertat presos polítics” que s’està descolorint per moments. La pancarta descolorint-se i els ideals desintegrant-se. Retraten la botiga Calvet, que fa anys que està tancada i sembla que també abandonada, però sí que té una façana bonica i malaguanyada. Retraten la plaça, la llamborda, el banc i el gos que passa remenant la cua. Rarament veig que es facin fotos els uns als altres.

Pujo per la Baixada Misericòrdia. Turistes fotògrafs a banda i banda del carrer. No sé per on passar per no espatllar-los la foto i m’espero. L’un té com a objectiu la botiga de fruita i verdura, l’altre la botiga d’instruments musicals; està tancada però s’hi sent algú que toca el piano i ja se sap que aquests mòbils fan fotos amb música i tot. He dit fotos perquè en cap cas, el turista està gravant vídeo. Al capdamunt del carrer, un més amunt i l’altre més avall, fotografiant la baixada del carrer. Em sembla que ara no m’escapo de sortir a la foto.





Ja soc al Carrer Major. Vaig pujant i vaig comptant: onze turistes fent fotos, onze fotos, o potser quaranta quatre, seixanta sis o cent onze. Mai les fotos s’havien vist tan malbaratades, menystingudes, maltractades com ara que pots fer les que vulguis i després esborrar les que no vols. Unes poques veuran la glòria de ser penjades a Instagram, Facebook, etcètera, etcètera, etcètera. Els vianants difícilment ens podem escapar de sortir a les fotos. Sí que em podria esperar, però ja m’he esperat abans i si em vaig esperant potser que no arribi al meu destí a l’hora, ni a l’hora  ni amb mitja hora de retard. El Carrer Major fa pujada i mentre puges veus les escales de la catedral i la mateixa catedral que es van atansant. 



És una foto preciosa que segurament molts turistes han fet. Però aquests, els meus d’avui, no. Ells prefereixen les botigues d’articles de pell, n’hi ha una davant de l’altra: bosses, motxilles, cinturons i carteres; la botiga d’antiguitats, la floristeria, la farmàcia, la pastisseria. No veig ningú que faci fotos al Carrer Cavallers, ni al Carrer de l’Abat; sí, a l’ensopit i ombrívol Carrer de la Nau. Però... no, no! No és al carrer que li fan foto, és a la botiga Ale-Hop, aquesta on hi ha de tot i que n’hi deu haver uns quants milers d’escampades pel món.

Ja soc a la Plaça de les Cols. Només les escales em separen del meu objectiu al Pla de la Seu, però ai! Ai, les escales! Els mòbils disparen en totes direccions. Altre cop no sé per on passar per no sortir a la foto. Tiro pel dret i passo pel mig. Ja hi soc, ja hi he arribat! La meva cita encara no. Potser és que al Carrer de les Coques, per on ha de venir, el núvol d’obsessos per la fotografia amb mòbil encara és més espès. Hi ha dos bars, un al costat de l’altre. M’assec en un i m’espero. Ara em sento més segura. Aquí els turistes fan fotos a la bastida de l’edifici, també en obres, de Ca l’Ardiaca



, al Carrer Major vist des de dalt, a la primera casa del Carrer Merceria, a la farmàcia des d'una altra perspectiva. Només un enfoca el mòbil al magnífic pòrtic de la catedral. He dit que em sentia segura, no? Doncs ara veig el turista que apreciava l’art de la catedral que es planta davant del bar del costat i comença a fotografiar-ne la façana des de tots els angles. Un altre que s’hi fixa fa el mateix. No sé si van junts però no hi fa res tenir les fotos repetides. L’art és únic, personal i intransferible. I... el que em temia: han vist que hi ha un altre bar per fotografiar, el meu! Ja veig que la meva imatge a partir d’avui es convertirà en internacional i no serà per les meves dots d’escriptora, no, serà una imatge anònima. Ningú no sabrà qui és aquesta dona que surt a les fotos de mig món. Doncs res, m’hi poso bé! Encara rai que quan vaig acabar de passar la Covid vaig anar a la perruqueria i em vaig tallar el cabell, em vaig fer el color, les metxes, les ungles, els pèls. Tot! Restauració integral! Ah, i avui, com si ho sabés, m’he maquillat com feia anys que no ho feia, m’he posat les meves arracades preferides, te has  colgado el bolso que él te regaló y aquel vestido que nunca estrenaste... Ai, Perales! Que bonica que era aquesta cançó quan encara érem romàntics!

Somric. Com una tonta que riu sola? No. Somric a la persona que estic esperant, que ja arriba. Si s’afanya una mica encara podrà sortir a la foto.

I se n'aniran sense fer-li cap foto



dissabte, 9 de juliol del 2022

CONTAGI CORAL

     

                       



Poc m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!

Des de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va ocórrer que pogués ser Covid.

Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto. 


               Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.


I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo, ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre, mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen les dents. No és conya, eh?

Gràcies al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història Heus aquí la novel·la coral. Hem xerrat, hem fet bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.

Jo he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo, malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar cada dia el seu contagi.

A banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.

El confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé, molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del projecte.

Estar confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me tornar a contagiar, confinament i oooommmm...

I ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:

Nena, tu ets idiota

O bé:

Senyora, vostè no sap res.

O potser:

ꟷVos teniu demència senil.

No, no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!

Per cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi sense haver-me vacunat.