dimecres, 22 de juny de 2022

MENTIDES, ENGANYIFES I BOLES NACIONALS

 

 

Feia temps que dinava sense tele perquè vaig notar que el dinar se’m posava malament. Ara ja fa uns quants dies que la torno a posar. No és pas que les males notícies vagin a la baixa, més aviat al contrari. Però a vegades el que són males notícies per uns, són bones pels altres. I en aquest cas, deixeu-me ser dolentota, veure la imatge de Villarejo, un espia al més pur estil ibèric,  en l’avanç del TN, ja em fa salivar perquè sé que algun altre mentider sortirà a la llum. No em direu que no sigui una xalada!

No sé si Déu quan va incloure el vuitè manament en el seu Decàleg ho va fer per omplir, per riure una estona o per fotre’ns perquè... a qui se li ocorre prohibir mentir si és una tendència implícita a l’espècie humana! Si una criatura, just comença a parlar i ja aprèn a dir mentides! Són petites enganyifes, mentides inofensives, bàsicament per defensar-se o per protegir-se, i en aquest cas, fàcilment descobertes, però no deixa de ser una iniciació en aquesta pràctica que després es va fent més i més sofisticada per deixar de ser inofensiva i convertir-se en corrosiva i destructiva.

Mentim a les mares, a l’amiga, a la parella; mentim a la feina, a la família; mentim sobre el que hem fet, sobre el que volem fer, sobre el que faríem i el que no faríem. Mentim, mentim, mentim. I no sé si ho fem pel gust de transgredir, de fer allò que en un temps remot ens van prohibir, pel benefici que ens reporta o perquè forma part de la nostra naturalesa.

Però el màster en mentir el tenen, ves quina novetat!, els polítics. Tots sense excepció amaguen les seves intencions i això quan no menteixen descaradament. I el màster amb matrícula d’honor és pel PP. Totes les filtracions que Villarejo va traient -Ah, que no és ell qui ho filtra?- a bombo i plateret, a mi més que indignació, perquè crec que el cupo d’indignació el tinc ple que se sobreïx, em provoca riure. Ric perquè m’agrada veure que allò que polítics, ex-governants i no, sempre han declarat amb tanta contundència, ara queda claríssim, gràcies a les gravacions, que mentien, mentien i mentien.  I si bé, nosaltres ja sabíem que mentien, està bé que ho sàpiga tothom. No és que tingui gaires esperances que s’arregli res, ni que es faci justícia, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. Sense anar més lluny, els resultats del PP a les eleccions andaluses. A més corrupció i més mentides, més vots. No ho sé, suposo que el PSOE ho devia fer molt malament a Andalusia perquè ara passi això.

I si la mentida te la fas tu sol, només depèn de tu que se sàpiga. Però és que el PP... Això sí que és una organització criminal! Espionatge d’adversaris polítics, que riu-te’n del Watergate, amenaces, xantatge, corrupció, morts misterioses, encobriments, prevaricació, tràfic d’influències, informes policials falsos, sentències decidides abans de començar el judici, ensorrament de bancs i gairebé de governs. I tot i així, ingenus. No se’ls va ocórrer que un col·lectiu de corruptes no és de fiar i que un moment o altre, algun corrupte se n’aniria de la llengua i no seria sense voler? Quan hi ha tanta ambició pel mig, una petita espurna pot encendre un bosc. Que consti que jo pensava que qui ho faria seria Bàrcenas Se Fuerte, que tant gallejava d’estirar la manta. I encara no entenc com és que no ho va fer. Ves a saber què li van prometre a canvi!

En fi, a España PP i PSOE estan conxorxats per protegir-se mútuament i no cal que esperem justícia. Però... a veure si Andorra se’n surt!

Acabo amb les mentides i el vuitè manament perquè em ve al cap un dels quadres terrorífics que el pintor El Bosco va pintar sobre l’infern. Hi veig un racó destinat al PP, on tots els mentiders s’estan rostint i encara ho neguen. Ah, i  Villarejo amb la gravadora a la mà! Només faltaria!


                              "El carro del fenc" de El Bosco

Va, vinga! Com si es tractés de trobar el Wally, trobeu el PP a l'infern


divendres, 10 de juny de 2022

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927


Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.








UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.






LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.


COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

dijous, 5 de maig de 2022

BALTASANA, MON AMOUR



                                            

Tinc el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en soc, de petita.

Dit això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana  és l’espai de la meva infantesa. Si el poble, la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent, desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.

El meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que  tot allò que sempre hem vist de la mateixa manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.


No vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui ella mateixa, no?

“Fins que no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu; d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.

 

Al mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que porta milions d’anys esperant.

Comença així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal. I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo m’hi reconec força bastant.

No diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.

I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista. 

Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.


 


No cal dir que el més important d’aquest llibre és poder fer el meu petit homenatge a les meves muntanyes, de bracet precisament amb una de les persones que més em van acompanyar en aquell camí de descoberta. 

                        

divendres, 1 d’abril de 2022

QUI ET CREURÀ A TU, VLADÍMIR PUTIN?

 

           

I és que dius que per acabar aquesta primera fase de la invasió d’Ucraïna, et centraràs en el Donbàs. També deies fa cinc setmanes que no pensaves envair el país veí —i jo et vaig creure, ingènua de mi!— i ho vas fer, a la nit i de traïdor. Tanmateix dius que ho fas per alliberar Ucraïna del nazisme i jo, pel que conec de la Història, tot el que ets i tot el que fas em remet a Hitler, a les seves idees nacionalsocialistes i a la seva política feixista que va suposar la mort de cinquanta milions de persones, inclosos els seus propis compatriotes. De la mateixa manera pactes corredors humanitaris i no els respectes i crides al vent que vols arribar a acords amb Ucraïna mentre segueixes bombardejant. Acords... I quan? Quan el país estigui completament destruït? Quan els morts ucraïnesos i russos es comptin per centenars de milers? Quan els supervivents arrosseguin de per vida les malalties i misèries de la guerra?

Perquè les teves paraules, Vladímir, van per una banda i els teus fets per una altra, perquè tu no dius mentides a la mama, o a l’esposa, o a l’amic, d’amagat i sense mirar als ulls. Tu dius mentides al món. Menteixes al món obertament i obertament mostres la teva mentida, sense cap rubor, amb indecència. Has traspassat els límits de la dignitat humana, Vladímir. I el pitjor de tot, si és que hi ha alguna cosa pitjor, és que has obert la porta a altres criminals desaprensius com tu, megalòmans nacionalistes com tu que, en nom del seu gran amor a la pàtria, et veuen com el capdavanter del “tot s’ho val”, sense res a qüestionar-se.

Però, sobretot, has trencat les regles del joc, Vladímir. Què et semblaria que els teus acòlits et mentissin? Com veuries que l’OTAN, després de declarar públicament que no traspassaria les seves fronteres, ataqués una nit les teves tropes en territori ucraïnès? T’agradaria que algun membre del teu govern et mentís prou com per trair-te i lliurar-te a l’enemic? I no em diguis que l’OTAN a tu també et va enganyar perquè l’excusa no em serveix. L’OTAN ho va fer molt malament, però res no justifica la invasió d’un país lliure i si tenies el dret a queixar-te i reclamar, per mi amb la teva acció, has perdut tota la legitimitat que et podria concedir. I et diré més: que potser tots aquests països de l’antiga URSS s’han adherit a l’OTAN per força? Que potser l’OTAN els ha posat una pistola al pit perquè ho fessin? Crec que mai has assumit que aquests països són sobirans i que poden prendre les seves decisions lliurement i això, Vladímir, et deixarà al teu pas per la Història, com un heroi irònic malenconiós i anacrònic que no va saber estar a l’altura del seu temps.

I, encara que això sembli una carta, Vladímir, no ho és. No vull estar temptada de posar-la en un sobre i enviar-te-la. No per res, eh? Sé que quan l’obriries i notessis als teus dits una mena de polsim gris argentat pensaries que és poloni, però no, ja et dic jo que no, te’n dono la meva paraula. Em creus, oi? No soc jo qui ha trencat les regles del joc.


           

dissabte, 5 de març de 2022

CARTA A UN SOLDAT RUS

 

                           

Estimat germà,

Sí, no et sorprenguis perquè t’atorgui aquest tracte. Tu i jo tenim molt en comú. Tots dos tenim una mare, una família, un país que estimem, i tots dos hem estat enganyats. A mi m’han dit que Putin ha atacat Ucraïna i no m’han explicat cap dels tripijocs occidentals que han precedit aquest atac, ni que tota l’escalada prèvia a la invasió no va ser ni innocent ni gratuïta. A tu t’han dit que anaves a alliberar un país i t’has despertat destruint edificis, estratègics i no estratègics, i matant gent, militars i civils. On és l’alliberament? Estic segura que t’ho preguntes.

Pateixo per tu, germà. Pateixo quasi tant per tu com pels germans ucraïnesos que cauen sota les teves bombes. Recorda, fes memòria, no cal que vagis gaire lluny... No era ahir que jugaves a pilota a la plaça del teu poble, igual que jugava algú com tu a la plaça del seu? Igual que hi jugaven ben just fa deu dies els nens ucraïnesos? Els nens russos encara juguen, els ucraïnesos ploren i no entenen. Els uns amagats, els altres fugint, els pares de tots a la guerra. Maleïda guerra! Maleïdes guerres, sempre disposades per aquells que, darrere una taula, mai s’hi exposen, mai els veuràs al front.

Putin, el teu cap d’estat, ha engegat quelcom horrible, execrable, esborronador. A ell, en el millor dels casos li quedarà la glòria dins de Rússia i en el pitjor, el condemnarà la justícia i sobretot la història. Però què et quedarà a tu, germà? A tu et quedarà la consciència. Podràs mirar la teva mare als ulls i dir-li que no saps quanta gent ha caigut per la teva acció bèl·lica? Com portaràs de saber que el teu cosí segon va morir a Khàrkiv per l’explosió d’una bomba que potser vas llençar tu, enardit per la bogeria col·lectiva de saber-se en avantatge? Quan tot hagi acabat sabràs viure la resta de la teva vida amb el balanç de morts de “l’enemic” que fins fa no res era el teu amic, el teu germà? Et servirà de res que t’ho justifiquin en nom d’una guerra preventiva contra el país que aleshores representava, et deien, un perill imminent?

Estimat germà, et diria que sortissis del tanc, que baixessis del camió, que aterressis l’avió, que llencessis les armes i abracessis el teu germà, que el salvessis a ell i, salvant-lo a ell, et salvessis tu. T’ho diria i t’ho dic. T’ho dic jo que m’ho miro des de casa meva, a resguard de tot el que a tu t’envolta i, només per això sento que no hi tinc cap dret. Però t’ho he de dir, germà, perquè t’he vist plorar i sé perquè plores. Plores perquè has caigut en un parany i ja no pots tornar enrere. Putin i els seus sequaços no t’ho permetran i, només de pensar-ho, la paraula “traïdor” ja retruny a les teves orelles amb un bram eixordador. Sé que no tens capacitat de decisió, però si en tinguessis, digues, què decidiries: ser traïdor a la pàtria o ser traïdor a tu mateix?

 

                                                         Teresa Duch Dolcet

                                                          5 de març de 2022




dissabte, 19 de febrer de 2022

ESPIES

 

A mi el tema de l’espionatge sempre m’ha semblat interessant. Recordo les primeres pel·lícules que vaig veure, que no hi plegava res. Si m’hi afegien contraespionatge per a mi ja era un laberint. Em passava dies donant-hi voltes, mirant de treure’n l’entrellat, sense èxit.

Amb tot, quan escolto paraules relacionades amb la matèria sempre alço les orelles. A  “La llum de l’impostor” faig que la meva heroïna, que és una mica jo, es decideixi a acceptar un encàrrec quan s’il·lumina i descobreix que el que li estan demanant és que faci d’espia. Perquè cap lector no tingui els mateixos problemes que tenia jo amb les pel·lícules, en la novel·la intento explicar amb pèls i senyals tots els seus moviments. Segurament del meu muntatge en va sortir un espionatge massa domèstic, però també abastable per l’enteniment de qualsevol lector, cosa que ja era el meu objectiu.

M’ha vingut aquest pensament sobre els espies gràcies al vaticini dels americans sobre l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, que seria amb l’aviació i dimecres passat, segons converses captades per satèl·lit. Em puc imaginar la CIA interceptant missatges dels russos -deu ser la mateixa CIA de les armes de destrucció massiva d’Iraq- i em puc imaginar Putin trencant-se de riure perquè els fa ballar tots al seu so. No m’agrada gens, gens aquest home però crec que els dona mil tombs, a l’OTAN, als EEUU i a la UE junts. També penso que no envairà Ucraïna a la brava, pim-pam. No pot envair un altre país davant de tot el món i quedar-se tan fresc. Enverinaments, assassinats de sota mà, empresonament d’opositors i eleccions arranjades, sí; invasió pura i dura, no ho crec. Però això tampoc li suposarà cap impediment per fer el que es proposa. De fet, ja ho ha començat a fer: suposats atacs d’Ucraïna a les zones rebels pro-russes, escampar la brama que Ucraïna es proposa fer-hi un genocidi, evacuació, crida, acolliment, suport, regal de deu mil rubles als refugiats... Llàstima de cervell privilegiat, no poder-lo aprofitar per una bona causa! Privilegiat,  malèvol, despietat i criminal. Que s’hi posi ell al davant del primer soldat rus que ataqui! I que bé que s’hi està en un despatx, organitzant la destrucció del món!

                             Millor posem-hi humor!


Bé, jo recomano a la CIA que parli amb el PP espanyol per això de l’espionatge, que en tenen un màster, i no dels que dona la Juan Carlos I, no. Estic segura que tot ho han après sobre el terreny, però caram! L’experiència és un grau. Ves-los a darrere! El gerro de la Camarga, l’operació Catalunya, la Kitchen, la disfressa de capellà, el Villarejo, la crema de la Cifuentes... I ara no sé quin embolic es porten amb l’espionatge al germà de la Díaz Ayuso. És clar que encara els deu faltar algun crèdit per tenir el màster sencer perquè sempre els acaben enxampant i dic jo que això deu ser un desprestigi pels aspirants a bons espies, no?

dissabte, 29 de gener de 2022

ELS TITELLES

                                                

                                       

Dic jo que Zelenski, el jove i guapo president d’Ucraïna potser cada nit quan es fica al llit es pregunta qui li manava a ell de posar-se a polític per dirigir el seu país. Ves si no n’estava, de tranquil, escrivint guions, actuant i dirigint damunt dels escenaris! Allí tot era de mentida per molt bé que actués i qualsevol drama s’acabava quan s’abaixava el teló. Ara en canvi li toca de caminar sobre la corda fluixa, que deu ser una de les poques arts escèniques que encara no havia provat. Una corda fluixa que ara tiba Putin, ara tiba Biden.

Quin parell! Que no té prou feina Biden amb la Minnie Mouse i els seus pantalons, nous de trinca? Que no va fer sortir corrents els seus soldats d’Afganistan perquè la seva vocació de guardià de les essències —democràtiques, és clar!— estava en caiguda lliure? A què ve ara tornar-se a emmerdar en nom de la llibertat d’Ucraïna? Ho sap aquest bon home que si hi ha un conflicte obert, encara que sigui no bèl·lic, la major part d’Europa es quedarà sense gas? I això per no parlar d’altres dèficits que patim i que Rússia aprofitarà. És més, estic segura que si se’ls pregunta als ucraïnesos si volen pertànyer a la OTAN o a Putin, diran majoritàriament que per damunt de tot volen viure en pau, exceptuant, naturalment, alguns descerebrats que tota la vida han volgut tenir una arma a les mans i ara han vist l’ocasió de fer-ho. Qüestiono Biden perquè és qui va d’abanderat del benestar i l’harmonia d’Occident, quan el que fa és jugar-se benestar i harmonia d’un Occident que queda lluny del seu. I què se’n pot dir de Putin? Què es pot esperar d’un home que reprimeix, enverina, empresona i fa el que més li convé —en nom del manteniment de la preponderància del seu país, només faltaria!— sense cap escrúpol ni decor per guardar les aparences? Aquest home es pensa que quan es mori s’emportarà totes les ex-repúbliques soviètiques agafades amb una sola mà.

Nosaltres només som titelles —i amb això ja tenim el lot complet del món de la faràndula— a mans dels polítics, no només dels que dirigeixen el món, sinó també dels que ens governen més de prop, i guiats pels seus fils ens anem movent, ara ens entrebanquem, ara caiem, ara ens aixequem. Si són persones cabals i preparades per tan àrdua empresa, no ho sabem, encara que prou mostres donen que no és així. Els interessos que els mouen, si saben el que tenen entre mans, si són conscients del que s’hi juguen i de l’abast de les seves decisions és cosa que se’ns escapa. Com titelles que som, els nostres passos, crits, pors, plors, rialles i escarafalls a l’escenari, i per molt lliures que a vegades ens creguem, només són esclaus del moviment de les seves mans que obeeix el seu cervell suposadament privilegiat i, en realitat, clarament mediocre.

                                              Imatge d'Internet de ROCAMORA TEATRE


dilluns, 10 de gener de 2022

JO, ASSESSORA A L'OMBRA

 

                              

I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.



I després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna de les meves bones idees.

Ara que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs, si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara més.

Una altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides temperatures a dins de casa.

I la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.

 

dilluns, 20 de desembre de 2021

SI JO MANÉS

 

Ai, si jo manés! Si jo manés faria signar una carta de compromís a tothom que vingués a Catalunya amb intenció de quedar-s’hi. Compromís de respectar les persones, el país i els seus símbols d’identitat. No cal que digui quins són, que tothom sap de què parlo. Compromís de no girar-s’hi en contra, que no ha de significar renunciar als propis orígens. El compromís el faria renovar periòdicament. Al tercer incompliment, abraçada i a prendre vent. Qui sigui que ho faci, que se’n vagi a un altre país, a veure si en troba algun que li ho permeti. Pels que són aquí des de fa temps la renovació haurà de ser més freqüent perquè em sembla que han oblidat que un dia aquest país els va acollir. Els que no necessitaven acolliment i van venir a prendre possessió de la colònia, igualment. Jo mateixa, que vaig néixer aquí, no tinc cap inconvenient en renovar el compromís cada dia si convé. Tothom! Tothom igual. No demano gaire. Només que qui viu a Catalunya se l’estimi, independentment de la ideologia política. N’estic tipa d’aquestes mostres d’odi al país per part d’alguns partits espanyolistes representats al Parlament. No és odi al govern, com pretenen fer creure; tantes querelles, travetes i males maneres només perjudiquen el país i li impedeixen d’avançar.

Si jo manés també empraria aquesta paraula que sentim tant darrerament: “blindatge”. Blindar el català a l’escola. Però a més d’emprar la paraula, també faria que es complís. I no només a l’escola, sinó en tota la vida pública. Què punyetes és això de, sempre d’entrada, parlar en castellà si la nostra llengua és el català? És complex d’inferioritat de llengua o és manca de consciència dels valors que ens caracteritzen i del bagatge que representa tenir una llengua pròpia, que a més a més l’estem perdent? Que coi està passant que hi hagi llocs, comerços, situacions, en els quals no t’atenen si no parles en castellà i ningú no hi faci res? Que no és a l’Estatut el dret de parlar en català i en castellà?

Si jo manés prohibiria l’entrada de Pablo Casado a Catalunya si ha de venir a dir mentides com les que diu a Espanya. Com que no diu res més que mentides, ja no podria entrar. Si, tot i així, hi entra jo li posaria un boç com el que es posa als gossos rabiosos -amb perdó dels gossos, que poden tenir la ràbia, però de mentides no en diuen.

Si jo manés faria tot això i més coses, que no les puc explicar aquí perquè això és un blog i no una bíblia, i ho faria sense ampliar la base, que no sé pas de què serviria, si tenint majoria absoluta com tenim, només fem que acatar, acotar i acoblar-nos i no tenim nassos d’imposar res, ni de saltar-nos cap prohibició, ni de desobeir cap llei injusta.

Si jo manés i fes tot el que he dit em titllarien -ja els sento- de dictadora i segurament de nazi, de supremacista de l’Apartheid i de capitost del Ku Klux Klan, i em posarien al nivell de Xi Jinping, de Putin i de Kim Jong-un, però tot i així m’agradaria poder-ho fer. I sí que tinc principis, però quan veig que la majoria o bé no en tenen o bé els canvien sense cap pudor, em passen les ganes de regir-me per principis, de ser tolerant i de permetre que em prenguin tant el pèl. Però ai, jo no mano ni tinc cap pretensió de manar. I ara algú dirà:

-Doncs quina llàstima!

i algú més contestarà:

-Encara rai!

i segur que un altre se senyarà, tot dient:

-Dios nos guarde!






dijous, 9 de desembre de 2021

MASSA PREGUNTES PER AL PETIT PRÍNCEP

 

           

Sembla que el Petit Príncep va baixar a la Terra des de l’asteroide B612 perquè volia preguntar com podia cuidar i estimar l’única rosa del seu planeta. I es veu que hi va tornar carregat de preguntes perquè en la seva volta pel món va trobar l’Elna, que no callava. Que què fa aquest home amb tants números? Que on és la rosa? Que per què aquests dos encenen i apaguen el fanal tantes vegades? Que com és que el borratxo camina així i fa riure? Que on és la rosa? Que què són els baobabs? Que qui és aquests rei tan gras que hi ha allà dalt? Que per què aquest noi porta un mirall com el de la madrastra de la Blancaneus? Que on és la rosa? Que per què la guineu li llença la poma i ell li torna? I què vol dir demosticar?

         I l’Elna preguntava i preguntava a la seva iaia, que no donava l’abast a respondre-li tot i el Petit Príncep, que escoltava, estava molt atabalat perquè ell havia baixat a la Terra per una pregunta i havia de tornar-se’n amb una pila de preguntes, i com que al seu planeta només hi eren ell i la rosa, qui li respondria totes aquelles preguntes, eh? Qui?

         I quan el Petit Príncep va marxar cap a l’asteroide B612, l’Elna encara seguia preguntant i la iaia ja no sabia què respondre perquè, caram! Aquest conte no és ni de bon tros un conte per a nens, ni de quatre anys, ni ben just, de vuit, que potser hi ha nens de quaranta que tampoc no l’entenen, perquè allò de “l’essencial és invisible als ulls” i altres perles filosòfiques no s’entenen pas a la primera. I de veritat que l’únic que li trobo al Petit Príncep d’idèntic a un nen és que se sorprèn amb tot el que va descobrint, això sí.

         Però bé, jo com que he sentit molt allò de “ets el que menges” i m’ho crec, entenc que si vols que un nen sigui culte, dona-li cultura. I per això a l’Elna ja l’he portat a veure el ballet del Llac dels Cignes i abans d’ahir que els seus pares em van convidar gentilment a anar a veure “El petit príncep”, doncs ho vaig deixar tot i també hi vaig anar amb molt de gust i vaig intentar respondre totes les seves preguntes, que jo crec que alguna es devia quedar en l’aire, perquè eren moltes i difícils de respondre.

         I quan pateixo pel món que li està tocant de viure a l’Elna, em tranquil·litzo pensant que per malament que estigui tot, si li agrada el ballet i el teatre, potser serà actriu com la seva tata Marisol, 


Petit Príncep, tata Marisol i Elna


o tal vegada, com que li agrada dibuixar, serà artista com la seva besàvia i potser, potser, si li agraden tant les lletres, que ja les coneix i les escriu totes, igual serà escriptora com... I després penso que que sigui el que vulgui, però que sigui feliç unes estones ben llargues, que ja sabem que els moments feliços només són això, moments, i si s’allarguen, millor. Que sigui feliç que sigui feliç, que sigui feliç...

         I potser la pregunta: “Iaia, tu què vols?” no me l’ha fet, però és igual, jo li contesto perquè aquesta és la resposta que tinc clar, des del dia que va néixer, que li donaria si m’ho preguntés.

         I a banda d’aquesta nova declaració d’amor, que de tant en tant renovo, felicitats al Manu Guix, a l’Àngel Llàcer i a tota la colla per la vuitena temporada nadalenca d’aquesta obra! Ho fan molt bé i això que he dit: posen fàcil la cultura als més petits.

dimecres, 17 de novembre de 2021

AFECTIVITAT EFECTVA

                                                                                           

Sembla que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament” els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.

Resulta que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit, inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.

Escolto notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui s’ha estimat. 

Crec que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.

I algú pensarà:

-Ara la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.

O bé:

-Ja tenim aquí els fonaments de la Utopia!

I segur que també:

-Sí, dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró emocional.

Que va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal. I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema, que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat? Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que és aquest buit el que s’ha de treballar.

Que això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements si no són per millorar la pròpia vida i la societat?

Amb tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la segona.


Doncs això, agafem-nos les mans i parlem!



divendres, 29 d’octubre de 2021

LA PRIMERA DONA DE LA MEVA VIDA

 

                        

Ella va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?

       Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues. Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.

       Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla —sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo, no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de consol, de joia, de confortament, d’estímul.





       He parlat alguna vegada aquí de la meva mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va portar al món demà farà 65 anys.

       Què puc dir de la meva mare? Que té moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses, les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé perquè encara ho fa ara.

       De família menestral, es va casar amb el meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic, oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores, dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai no ho fa. O potser... Ara penso que no  s’ha reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.

       Al febrer en farà 90 i ella segueix amb les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i procurar-se’n de noves.

       I per cert, parlant d’il·lusions... La meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues. Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana” i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el meu caràcter.

       Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.

      


       Espero que vegi la llum a primers d’any. I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara: ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels lectors quan el llegiu. Feia molt  temps que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest pagament.