Dic
jo que Zelenski, el jove i guapo president d’Ucraïna potser cada nit quan es fica
al llit es pregunta qui li manava a ell de posar-se a polític per dirigir el
seu país. Ves si no n’estava, de tranquil, escrivint guions, actuant i dirigint
damunt dels escenaris! Allí tot era de mentida per molt bé que actués i
qualsevol drama s’acabava quan s’abaixava el teló. Ara en canvi li toca de
caminar sobre la corda fluixa, que deu ser una de les poques arts escèniques
que encara no havia provat. Una corda fluixa que ara tiba Putin, ara tiba
Biden.
Quin
parell! Que no té prou feina Biden amb la Minnie Mouse i els seus pantalons,
nous de trinca? Que no va fer sortir corrents els seus soldats d’Afganistan
perquè la seva vocació de guardià de les essències —democràtiques, és clar!—
estava en caiguda lliure? A què ve ara tornar-se a emmerdar en nom de la
llibertat d’Ucraïna? Ho sap aquest bon home que si hi ha un conflicte obert,
encara que sigui no bèl·lic, la major part d’Europa es quedarà sense gas? I
això per no parlar d’altres dèficits que patim i que Rússia aprofitarà. És més,
estic segura que si se’ls pregunta als ucraïnesos si volen pertànyer a la OTAN
o a Putin, diran majoritàriament que per damunt de tot volen viure en pau,
exceptuant, naturalment, alguns descerebrats que tota la vida han volgut tenir
una arma a les mans i ara han vist l’ocasió de fer-ho. Qüestiono Biden perquè
és qui va d’abanderat del benestar i l’harmonia d’Occident, quan el que fa és
jugar-se benestar i harmonia d’un Occident que queda lluny del seu. I què se’n
pot dir de Putin? Què es pot esperar d’un home que reprimeix, enverina,
empresona i fa el que més li convé —en nom del manteniment de la preponderància
del seu país, només faltaria!— sense cap escrúpol ni decor per guardar les
aparences? Aquest home es pensa que quan es mori s’emportarà totes les
ex-repúbliques soviètiques agafades amb una sola mà.
Nosaltres
només som titelles —i amb això ja tenim el lot complet del món de la faràndula—
a mans dels polítics, no només dels que dirigeixen el món, sinó també dels que
ens governen més de prop, i guiats pels seus fils ens anem movent, ara ens
entrebanquem, ara caiem, ara ens aixequem. Si són persones cabals i preparades
per tan àrdua empresa, no ho sabem, encara que prou mostres donen que no és
així. Els interessos que els mouen, si saben el que tenen entre mans, si són
conscients del que s’hi juguen i de l’abast de les seves decisions és cosa que
se’ns escapa. Com titelles que som, els nostres passos, crits, pors, plors,
rialles i escarafalls a l’escenari, i per molt lliures que a vegades ens
creguem, només són esclaus del moviment de les seves mans que obeeix el seu
cervell suposadament privilegiat i, en realitat, clarament mediocre.