dilluns, 14 d’agost de 2017

EL VENTILADOR

                                              
A casa hi tenia un ventilador. A la sala d’estar, comprat la primera vegada que vam moblar el pis, ja fa gairebé trenta anys. El ventilador ha sobreviscut a totes les reformes, que tampoc no han estat tantes, i és que, ja sigui sol o combinat amb l’aire condicionat, va molt bé. El vam anar a comprar a Barcelona, a una casa de mobles orientals que havíem vist en una revista. No en recordo el nom, però crec que encara hi és.
Recordo que quan un cop a casa el vam treure de la capsa em vaig esgarrifar de veure el gran que era. Més que res per si alguna pala campava al seu aire o per si mai es despenjava. De seguida vaig trucar a la botiga.
       —L’hauríem de canviar. És massa gran.
       —No ho canviem —em va dir la dependenta.
Desesperada i patint per si el ventilador, tot i desmuntat, cometia alguna atrocitat vaig tornar a trucar l’endemà demanant per la mestressa. La mestressa ho va saber fer millor. Si convenia me’l canviarien, però de quants metres quadrats d’estança estàvem parlant? Tants? El ventilador era correcte pel volum d’espai a ventilar. Amb dubtes i a contracor el vam muntar. No ha fallat mai, és un gran alleujament —aquest estiu més que altres—, tampoc no ha caigut mai, ni cap pala s’ha revoltat. La proporció devia ser, doncs, la correcta.

Que això no és un ventilador?








Que sí, que sí! Un ventilador excel·lent


Partint d’una experiència tan bona amb el ventilador —i ja he trigat prou, no?—, fa un mes em vaig plantejar de comprar-ne un per la meva habitació, sense aire.
       —Corre! —em van dir—s’estan esgotant a tot arreu.
I com si l’experiència no m’hagués servit de res, vaig i compro el primer que trobo. No cal que digui que aquest sí que és massa gran. Ja em vaig assegurar quan me’l muntaven que tingués una bona subjecció i no pateixo per si pogués caure, però és un ventilador desproporcionat respecte a l’espai de l’habitació. Es nota sobretot quan l’engego, evidentment amb la marxa més curta, per la ventada que desencadena que sembla el cicló que s’emporta la casa de la Dorotea amb ella a dins, en el Mag d’Oz. 

M'ha costat trobar una imatge que no fos
de la pel·lícula, però aquí la tenim.


Qualsevol es posa a dormir a
sota d’aquell vendaval desenfrenat. 
I si em refredo? 
I si pateixo un cop d’aire i se’m 
queda el clatell enganxat 
—repetint la dolorosa i “hilarant”
seqüència de LA TITELLA—? 



I mentre m’ho rumio i no em decideixo agafo... un refredat! Sí, sí, un refredat d’aquests d’estiu tan estupends que a la calor ofegant habitual d’aquest any, s’hi afegeix la calor de la congestió i diria que els fogots que encara pateix una servidora. Però els refredats d’estiu tenen una dificultat pitjor i és que has de renunciar, i per tant evitar, l’alleujament que suposa qualsevol ventilador o qualsevol aire condicionat, si no vols anar a pitjor o recaure. O sigui, que tinc un ventilador massa gran que ja no em fa por que caigui, però que no puc engegar. Ara menys que mai.
No estic encertada aquest any amb les meves compres. Roba que em compro, després no m’agrada; les tomàquets de cor de bou, quan arriben a casa ja són toves; 

I mira que són maques quan les compro!


el ventilador, massa gran i m’ha constipat sense engegar-lo, i una taula molt bonica, però que un cop muntada gairebé no em deixa passar d’una banda a l’altra de la terrassa. Per cert, si algú la vol li puc deixar a bon preu.

Parlem-ne!


Sort que no m’he decidit a comprar-me el cotxe enguany, o la casa dels meus somnis, o el creuer pels cinc mars.
Però bé, aquest estiu té coses bones, boníssimes, que rescabalen de tots els malsons i de totes les compres poc encertades. Coses que per altra banda, són les responsables que faci gairebé un mes que no aparegui per aquí. Aquest estiu tenim la petita Elna i l’encara petita Lila, 

Ai, il dolce far niente!


i tenim també les presentacions de la meva novel·la que s’expandeixen als quatre vents com l’aire del meu ventilador desproporcionat. A Vimbodí i Poblet també ens hauria anat bé un ventilador. I tres encara més. 

No va poder ser, però els vimbodinencs tenim fama de resistents.

Per cert, tinc tres presentacions al setembre. Qui hi estigui interessat i em vulgui acompanyar, són aquestes:

1. 15 de setembre a Montblanc, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles.

2. 18 de setembre a Roda de Berà, a les 6 de la tarda a la Biblioteca Municipal Joan Martorell Coca.

i 3. 19 de setembre a la Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a 2/4 de 8 del vespre. 





dimarts, 18 de juliol de 2017

VERD ESCÒCIA

                                           
                                           
A mi el color que més m’agrada és el verd. I fins fa poc, si m’haguessin preguntat quin verd, potser no hauria sabut què dir: si el verd fulla, el verd maragda, el verd oliva, el verd-blau, el verd botella, el verd mar... Però des de fa un parell de mesos el verd que més m’agrada és el verd Escòcia. Que quin verd és aquest? No ho sabria explicar. És un verd que els aplega tots i hi afegeix les tonalitats de l’aigua que l’acompanya molt sovint, sobretot a les Terres Altes, conegudes per tothom com les Highlands. 

Tot i mig núvol no ens va ploure fins l'últim dia

I ara ja no cal que digui que vaig viatjar a Escòcia, que ja ha quedat prou clar, no?
Què m’ha cridat l’atenció d’Escòcia, a banda del paisatge?
Per una part, les guerres de religió que es veu que han estat freqüents i intenses, perquè els escocesos en aquest tema hi són apassionats. Per reduir-ho a una sola frase —que n’hi haurien més i molt sucoses— tot comença quan Enric VIII per poder-se divorciar de Caterina d’Aragó es comença a allunyar de l’Església Catòlica i obre la porta a l’anglicanisme que, entre altres coses, atorga la supremacia espiritual al rei anglès. Europa s’adona que l’Església Catòlica no és tan poderosa com tothom es pensava i sorgeixen diferents moviments religiosos que li van a la contra. El 1560 John Knox, deixeble de Calví, aconsegueix que el Parlament d’Escòcia accepti la Reforma Protestant. Els covenanters s’ho agafen tant a pit que destrueixen la catedral catòlica de St.Andrews, construïda al segle VIII.



Així va quedar la pobra catedral

Obriu les comportes! Tanqueu les comportes!
No havia vist mai una “esclusa” —en català resclosa— i confesso que no en vaig entendre el funcionament fins que ho vaig poder observar en acció. Fa un parell de segles, aprofitant els tres llacs principals d’Escòcia, els escocesos van construir el Canal de Caledònia, que els permet passar del Mar del Nord a l’Atlàntic, travessant en diagonal  el país sense haver de donar el tomb vorejant tota la costa nord de les Illes Britàniques. Bé doncs, les rescloses al llarg del canal salven els desnivells dels llacs pels quals discorre. Si arriba un moment en què el nivell de l’aigua baixa i no permet navegar, cap problema: allí hi ha les rescloses per igualar el nivell i la petita barca o el gran vaixell ja poden seguir el seu camí.
El que segur que sap tothom ni que sigui d’oïda és que els escocesos sempre se les han tingut amb els anglesos. He arribat a la conclusió que els escocesos són molt bona gent, però també bastant ingenus i, ja que sovint ens hi comparem, més que els catalans. Anglaterra els ha enganyat incomptables vegades i sempre se’ls tornen a creure com si no haguessin après res.  A les Highlands els escocesos estaven organitzats en clans —els més coneguts els Mc Cloud i els Mc Donald—, que eren la bèstia negra dels anglesos. Bèsties sí que ho eren una mica, es veu; el que més els agradava era baixar corrent i bramant pels vessant de les muntanyes per espantar l’enemic; per això quan els anglesos finalment els van poder derrotar als que van sobreviure els van deixar en unes condicions molt humiliants. Els hi van prendre les cases, la terra, el bestiar i qui ho volgués recuperar havia de pagar un lloguer permanent al govern anglès. Un mal dia, un anglès es va adonar que a les Highlands era més rendible tenir-hi ovelles que persones i aleshores els hi van apujar el lloguer fins a límits insostenibles; molts van haver d’emigrar al sud d’Anglaterra o a América, però allí tampoc no ho van tenir fàcil perquè també els havien enganyat. Una llei d’honor que tenen els escocesos és la de proporcionar asil  a qui el demana; a Glen Coe, el 1692, el clan Mac Donald i d’altres van donar acolliment als soldats del nou rei  d’Anglaterra, Guillem d’Orange, i durant una setmana els anglesos van conviure i van travar amistat amb totes les famílies, però en acabar la setmana i seguint una ordre del rei els van matar  tots. També la Thatcher, als anys vuitanta del segle passat, els hi va jugar; els miners del carbó, en veure que s’anaven tancant pous que eren poc rendibles i en témer pels seus llocs de treball, van fer una vaga llarga i dura i es van enfrontar a la Dama de Ferro, la qual finalment va arribar a un acord amb els vaguistes. Poc temps després va decidir —que ja devia estar decidit—importar grans quantitats de carbó de l’exterior i els miners van haver de presenciar impotents allò que els havia fet tanta por i pel que havien lluitat.
La unió fa la força, diu la dita. I la desunió fa la flaquesa i la debilitat, dic jo. Quan els escocesos no es barallaven amb els anglesos es barallaven entre ells. L’heroi William Wallace, de qui quasi tots hem sentit a parlar, si més no de la pel·lícula Braveheart, durant vuit anys va guanyar als anglesos en diferents batalles, però els mateixos nobles escocesos, veient que era massa popular i que podia acaparar massa poder, el van trair i el van lliurar a Eduard I d’Anglaterra. Algú recorda les promeses de Cameron a Escòcia perquè quan celebressin el referèndum els escocesos no es volguessin independitzar? De fet, algú recorda Cameron? La unió fa la força sempre i a tot arreu. Aquí també, però aquí ningú no fa promeses perquè ens quedem a Espanya i els que votaran “no” no necessiten cap promesa per fer-ho. Els agrada viure sotmesos. Deuen ser nobles com els que van trair Wallace.
El que em va agradar més més d’Escòcia no era verd, era la petita i tranquil·la illa d’Skye, amb una posta de sol preciosa i uns mosquits assassins, àvids de sang humana. 

Els mosquits no es veuen, però hi eren, hi eren.

El llac Ness, més gran del que m’imaginava, bastant més; el monstre no es va deixar veure, però sembla que el veuen des del segle VI i que les autoritats donen cent euros si els portes una foto de Ness i cinc-cents si els hi portes agafat de la cua. 

Potser allà al fons a la dreta es comença a moure l'aigua: És Nessi que treu el cap!


De fantasma tampoc no en vaig veure cap, tot i que cada castell té el seu. I els escocesos amb faldilla abunden més del que sembla, però cap d’ells se la va aixecar per confirmar el que diuen els rumors. Quines coses s’han d’inventar les ciutats i els països per fer-nos sentir als turistes més tontos del que som, no?


Al castell d'Inverness, Flora Mc Donald i les tres flors


Quan vaig acabar el viatge vaig tenir la impressió que havia vist molt i que no havia vist res. Només tenia present que cada matí m’aixecava a les sis, que mitja dotzena de vegades al dia feia cua en un lavabo, que gairebé sense temps d’acabar-me el te ja m’havia d’aixecar de la taula i que els problemes gastrointestinals m’havien acompanyat durant tot el viatge. Però així, a distància, i ja que m’ho he hagut d’explicar per poder-ho compartir amb vosaltres, m’adono que la guia espanyola, encara que li manqués l’encant de ser del país, que és el que a mi m’agrada, en sabia un munt i que, tot i estressant-nos, mirava de rebaixar l’estrès amb coses com aquestes: 


Encara que semblin pedres, si tienen orejas son ovejas



La vacas son peludas y con flequillo










Y també: La verdura, verde y dura. I jo afegiria: i exageradament escassa.

I, si us plau,  que no em deixi

La Capella Rosslyn. Per aquí Dan Brown hi buscava el Sant Greal


Edimburg, una ciutat europea més, amb la seves característiques pròpies



I el neret de tots els colors del jardí tropical de Inverewe


I sí que m’hauria agradat conèixer escocesos i escoceses, parlar-hi, canviar-hi impressions, esbrinar què tenim en comú a part del desig d’independència, prendre’m una bier tot parlant amb la cambrera o el cambrer i fer-hi amics per tenir l’excusa de tornar. Amb tot, penso que les muntanyes, els llacs, els amics que vaig fer en el viatge i l’experiència formaran part de mi des d’ara i qui ho sap! Potser l’amplio tornant a les Highlands i conduint per l’esquerra.

dijous, 29 de juny de 2017

ORIGINAL

                                   
Una vegada em van fer una carta astral i em van dir que se’m veien ganes de ser original. No que ho fos, sinó que se me’n veien ganes. Immediatament va sorgir en mi el desig. Si ho deia la carta astral no li podia portar pas la contrària, no? Amb l’univers hi tenim les de perdre.
Deu fer trenta anys d’això i em sembla que no hi havia pensat més, però m’ha vingut al cap ara, arran de la presentació de la novel·la "El silenci de Vallbona" a Tarragona, perquè molts assistents m’han dit que havia estat una presentació molt original i penso que ho han dit de cor. Però si la presentació és original, qui se l’ha empescat també ho ha de ser, si o no?
La meva ànsia d’originalitat a vegades la pago cara, ves! 
Les subtils
Foto: Elisabet Viñuales

Per comptes de buscar-me 
un contertulià i asseure’ns 
en la taula d’un local propi 
per a presentacions, 
em busco tres lectores, 
"Les subtils", 
que donen brillantor a 
les meves paraules, 
com si les haguessin fregat
amb un drap de llana; 



després em busco una coral de gospel, la meva sí, sí, no he pensat a dir-vos que me n’he sortit de cantar en una coral de gospel, malgrat haver estat NOMINADA―, de trenta persones que es mouen i canten amb l’harmonia d’una sola; 



La coral de gospel de les Dones de la Casa del Mar
Foto: Elisabet Viñuales

llogo cadires, 
Lis cadiris, que diria el meu amic Joan en autèntic xipella
Foto: Marta Viñas

Bonic amb ganes, tot i la calor
Foto: Maria José Fernández



demano un local primorós de la        
meva ciutat, sense aire condicionat
i amb una claraboia immensa que 
deixa passar la sempre benefactora
llum natural, 








i compro coca de Constantí boníssima ―la millor, va dir el noi de la bodega― i cava, que m’han dit que totes les presentacions que s’acaben amb cava auguren sort per a la propera.
Tot perfecte, si no hagués estat per la canícula ―la natural de la setmana dels 37º, la que entrava per la claraboia i la que provocaven els ventalls en marxa de tots els assistents―. Va ser la traca final. Però l’originalitat d’haver de trenar tants fils alhora i que no en quedés cap de solt em va provocar taquicàrdies i sobresalts mentre dormia, la setmana anterior a l’esdeveniment.
Vull ressaltar que la presentació que em va fer el Xulio Ricardo Trigo em va emocionar, però en tocant als qualificatius que em va dedicar, n’hi havia un de ben poc original. Va dir que la Teresa era molt perseverant i caram! A la presentació de “Viatges insòlits de viatgers abrandats” ja em van dir que era molt treballadora, a la de “Les cadenes subtils” que era molt constant i aquí en “El silenci de Vallbona” sóc molt perseverant?! Començo a pensar que no  diran mai que tinc un do, el de la genialitat, aquell que només té una persona entre un milió. Ja veig que estic condemnada a continuar treballant, essent constant i perseverant tota la vida perquè quan a la meva edat no he pogut treure el geni que porto a dins, val més que no m’hi encaparri. Potser l’originalitat de la condemna rau en que a mi m’encanta treballar en aquesta feina d’escriure i anar rascant el succedani de geni que porto a dins.

En l’apartat dels agraïments també vaig voler ser tan original que vaig fer agraïments personalitzats i, com és natural, me’n vaig deixar la meitat. Així que aprofito per agrair a tot el món mundial que va assistir a la presentació per retre-li el meu agraïment més sincer per acompanyar-me: família, amics, companys, col·laboradors i els que m’acompanyaven per primera vegada. 

Pel davant
Foto: Coia Valls









I pel darrere
Foto: Montse Palau














Que això no és original perquè ja està molt vist? Potser sí, però és que tot té un límit, lectors, l’originalitat també.

Amb el Xulio
Foto: Montse Palau
Amb la Rosa, la Sònia, la Rosa Maria i la Conxita
Foto: Montse Palau

divendres, 16 de juny de 2017

EL SILENCI

                                                                 
El silenci està molt valorat actualment. I em sembla que no només parlo per mi. Vivim en un món sorollós que, si el contraposem al de l’Edat Mitjana, per exemple, podríem dir que és de bojos.  I no és pas soroll humà, sinó cada vegada més inhumà. Només per anomenar-ne dues fonts importants, des del trànsit amb tota la seva  rastellera de sorolls clàxons, frenades, motor, música a l’enèsim decibel... fins als avisos acústics del mòbil voluntàriament desitjats, la nostra oïda i lògicament el nostre cervell es manté en un estat d’alerta constant que va contra la mateixa naturalesa de l’ésser humà, capaç de concentrar-se, recrear-se i sentir-se en pau amb si mateix. És tan extrema l’alienació que si en algun moment es fa el silenci al nostre voltant, i només sentim cantar els ocells, o bategar el nostre cor, o no sentim absolutament res ―que, fins i tot, és possibleens agafa una mena d’angoixa que sembla demanar a crits que el silenci es trenqui. Suposo que per això hi ha qui, conscient d’aquest desajust tan anti-natura, busca espais de silenci, ja sigui a la muntanya, enmig del mar o en un monestir. 

Com aquest, per exemple?

Una veritable pena que haguem arribat a aquest punt d’un camí que sembla imparable!
És clar que aquest silenci desitjat seria la part positiva del silenci. Però què passa quan el silenci és imposat? Quantes boques no han callat al llarg de la Història per por, per repressió, per idees, per amenaces?
Les abadesses de Vallbona de les Monges van callar per imperatiu reial de Jaume I durant gairebé vuit segles, fins que una d’elles es va decidir a parlar l’any passat. Un trencament del silenci que li va costar la vida.
Ja està, ja ho he dit! Perquè... Yo he venido aquí a hablar de mi libro! que va dir aquell. Un altre llibre??? Ei que ja fa setze mesos del darrer! Com passa el temps, eh? Sí, una nova novel·la on m’embranco en la història de fa vuit segles i l’enllaço amb una història actual. I els que heu llegit “Les cadenes subtils” direu: Dues històries? La Teresa es repeteix..., però bé, confieu en mi, només ho sembla. La història actual té com a protagonista la Mimí Vidal, la joveneta desganada, empipada i irritable que a “Les cadenes subtils” treballava en una residència, on hi va començar odiant els vells i va acabar estimant-se’ls. Han passat quatre anys des d’aleshores i el cas d’assassinat, encara pendent de resoldre des de feia divuit anys, li va treure la son de les orelles i li va fer descobrir la seva autèntica vocació. Ara en “El silenci de Vallbona” 




i mentre fa pràctiques de Criminologia amb l’inspector Miró, de la Comissaria dels Mossos de Lleida, s’enfrontarà amb un cas que acabarà amb els recursos de l’inspector i amb els seus. Evidentment, no? Només és una becària. Doncs no tant, perquè endinsar-se en la Història li proporcionarà mitjans per ajudar-la a encarrilar-ho.
I fins aquí puc llegir. Unes quantes pistes importants les dono en la contraportada:

La matinada de Dijous Sant, dues monges apareixen mortes al Monestir de Vallbona. La Mimí Vidal, de moment ha de renunciar a les seves vacances per posar-se a investigar els crims i mirar de descobrir l’assassí. Des de fa cinc mesos realitza les pràctiques de Criminologia al costat de l’inspector Miró, el qual qualificarà el cas com el més difícil a què ha hagut de fer front al llarg del seu dilatat historial.
«...L’assassí no era un assassí en sèrie, no seleccionava les seves víctimes, no efectuava cap ritual i no sentia cap pulsió indefugible per tornar a matar. És més, ningú no li estalviava el penediment en cada assassinat, ni el pertinent propòsit d’esmena...».
La Mimí s'haurà de remuntar al segle xiii per començar a estirar el fil que la durà a descobrir el Secret. Vallbona amaga des de fa vuit segles un secret que, per manament imperatiu de Jaume i, només coneixen les abadesses que s’han anat succeint en el càrrec. La història de la reina Violant d’Hongria, enterrada a Vallbona per desig propi, no només aportarà alguna resposta a les preguntes que es formula la Mimí, sinó que també n’hi generarà de noves:
Què disposava, en realitat, Violant en el seu testament?
Per què l’Església no ha permès mai que se sabés?
Què hi havia veritablement entre Violant d’Hongria i l’abadessa Eldiarda d’Anglesola?      
  

Després del que acabo d’escriure, no cal que aclareixi que si “Les cadenes subtils” em van sortir negres per casualitat, a “El silenci de Vallbona” m’he rabejat a posta en la novel·la negra i m’he submergit amb tota la intenció en les tenebres. M’he posat en la pell de l’assassí, de les monges sí, sí, encara n’hi ha, dels investigadors i, tot i què no soc monàrquica, dels reis de la Corona d’Aragó en el seu millor moment. I el més important, m'ho he passat pipa! És clar que no sé com afectarà tot això a la meva esquizofrènia latent.

De moment, el dia 22, a Tarragona.

Hi esteu convidats!
Ah, i m'oblidava d'això: 

video

diumenge, 28 de maig de 2017

ESTELADES EXHAUSTES

                          
El meu recorregut habitual que no diari en cotxe és d’uns cent kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.



Després hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important, si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans, com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no tenen preu.
És el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys, segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.
El darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant a tocar, em sabria molt de greu.
He pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent, de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan, exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a elles.

Aquí esfilagarsada
Aquesta també, encara que no es vegi bé


Penjant d'un fil

S'ha de mirar bé, sí que ho és




Ara que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que sigui per salvaguardar la unidad de España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí. Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la llibertat.

Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit.