SENSE TREVA

                                  

Segurament ningú no em creurà si dic que la meva absència en aquest blog no és per no tenir ganes d’escriure. Des del 3 d’octubre, data del darrer post publicat, he escrit molt. He escrit entre batalles, en les petites treves que ens dona aquesta guerra que, penso, finalment guanyarem, sense poder assegurar si jo ho veuré.

Vaig escriure l’endemà de l’empresonament dels Jordis, volia escriure el divendres, 27, quan el Parlament va declarar la independència de Catalunya, però l’anunci de l’article 155 ja no em va donar temps, així que vaig haver d’escriure sobre la prepotència dels qui ens el volen imposar. Vaig escriure un cop vaig saber que els grups sobiranistes es presentarien a les eleccions.

Vaig escriure entre la indignació i la ironia ―difícil per a mi no emprar aquesta eina quan escric―  que, inevitablement, fa somriure. Escric quan els ànims estan una mica asserenats, quan ens aixequem després d’haver estat reduïts, apallisats i llençats per terra. I mentre reviso el que escric, que tothom sap que és llarg, allò que m’havia indignat, que ens havia indignat a tots, ja ha deixat pas a un altre gest d’autoritarisme de l’estat espanyol. I no publico, no només perquè el que he escrit ja hagi quedat desfasat, sinó perquè aquella gracieta ja em sembla tan fora de lloc i tan poca-solta que em nego a publicar-la. Qui té ganes de riure quan acaben de posar els Jordis a la presó? O quan acaben de dir que el 155 serà tou? Se me’n fot si és tou o dur, quan en realitat és una imposició dictatorial contra allò legitimat a les urnes. O quan sentim al Casado dient que Puigdemont acabarà com Companys, gràcies al restabliment del imperio de la ley en Cataluña? Qui pot riure quan el món que ho escolta no diu res. O quan l’Arrimadas diu que vol ser la presidenta de tots els catalans? Mira, això sí que fa riure, sigui quina sigui la barrabassada que ens acabin de fer; en tot cas serà la presidenta d’una minoria de catalans, no pas la meva. O quan... Sí, sembla que haguem arribat al límit. Han empresonat el nostre govern, l’únic lícit que hi ha a Catalunya perquè el vam votar una majoria de catalans. I no n’han tingut prou amb fer un requeriment amb vint-i-quatre hores d’antelació, amb fer-los declarar en un lloc que no toca i amb una sentència establerta a priori que cap advocat no ha pogut defensar, resumint, amb prendre’ls declaració amb tota mena d’irregularitats. Els han posat a la presó amb escarni, passejant-los durant tres hores per Madrid a ritme de sirenes de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional ―no els distingeixo, la veritat. Les seves males obres són les mateixes. 

No penso posar aquí la foto de les furgones portant els nostres polítics

“Els tenim ―deien  les sirenes― tenim els malfactors, aquells que han gosat defensar una idea votada per la majoria. Dormiu tranquils! Avui els criminals dormiran a la presó”. No hi hem arribat pas al límit. Ara mateix ja han proposat d’il·legalitzar la CUP.

Amics, escrivim o no escrivim, plorem si ja no podem més, riem si per un instant aconseguim relaxar-nos, però no defallim. Un dia, confio que no gaire llunyà, n’escriurem un poema èpic del que ens està passant, un poema que explicarà l’epopeia que ens va dur a ser un poble lliure.