divendres, 3 de novembre del 2017

SENSE TREVA

                                  
Segurament ningú no em creurà si dic que la meva absència en aquest blog no és per no tenir ganes d’escriure. Des del 3 d’octubre, data del darrer post publicat, he escrit molt. He escrit entre batalles, en les petites treves que ens dona aquesta guerra que, penso, finalment guanyarem, sense poder assegurar si jo ho veuré.
Vaig escriure l’endemà de l’empresonament dels Jordis, volia escriure el divendres, 27, quan el Parlament va declarar la independència de Catalunya, però l’anunci de l’article 155 ja no em va donar temps, així que vaig haver d’escriure sobre la prepotència dels qui ens el volen imposar. Vaig escriure un cop vaig saber que els grups sobiranistes es presentarien a les eleccions.
Vaig escriure entre la indignació i la ironia ―difícil per a mi no emprar aquesta eina quan escric―  que, inevitablement, fa somriure. Escric quan els ànims estan una mica asserenats, quan ens aixequem després d’haver estat reduïts, apallisats i llençats per terra. I mentre reviso el que escric, que tothom sap que és llarg, allò que m’havia indignat, que ens havia indignat a tots, ja ha deixat pas a un altre gest d’autoritarisme de l’estat espanyol. I no publico, no només perquè el que he escrit ja hagi quedat desfasat, sinó perquè aquella gracieta ja em sembla tan fora de lloc i tan poca-solta que em nego a publicar-la. Qui té ganes de riure quan acaben de posar els Jordis a la presó? O quan acaben de dir que el 155 serà tou? Se me’n fot si és tou o dur, quan en realitat és una imposició dictatorial contra allò legitimat a les urnes. O quan sentim al Casado dient que Puigdemont acabarà com Companys, gràcies al restabliment del imperio de la ley en Cataluña? Qui pot riure quan el món que ho escolta no diu res. O quan l’Arrimadas diu que vol ser la presidenta de tots els catalans? Mira, això sí que fa riure, sigui quina sigui la barrabassada que ens acabin de fer; en tot cas serà la presidenta d’una minoria de catalans, no pas la meva. O quan... Sí, sembla que haguem arribat al límit. Han empresonat el nostre govern, l’únic lícit que hi ha a Catalunya perquè el vam votar una majoria de catalans. I no n’han tingut prou amb fer un requeriment amb vint-i-quatre hores d’antelació, amb fer-los declarar en un lloc que no toca i amb una sentència establerta a priori que cap advocat no ha pogut defensar, resumint, amb prendre’ls declaració amb tota mena d’irregularitats. Els han posat a la presó amb escarni, passejant-los durant tres hores per Madrid a ritme de sirenes de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional no els distingeixo, la veritat. Les seves males obres són les mateixes. 

No penso posar aquí la foto de les furgones portant els nostres polítics


“Els tenim deien  les sirenes tenim els malfactors, aquells que han gosat defensar una idea votada per la majoria. Dormiu tranquils! Avui els criminals dormiran a la presó”. No hi hem arribat pas al límit. Ara mateix ja han proposat d’il·legalitzar la CUP.
Amics, escrivim o no escrivim, plorem si ja no podem més, riem si per un instant aconseguim relaxar-nos, però no defallim. Un dia, confio que no gaire llunyà, n’escriurem un poema èpic del que ens està passant, un poema que explicarà l’epopeia que ens va dur a ser un poble lliure.






12 comentaris:

  1. Ai Teresa, no sé pas on anirem a parar i tens raó no tenim gaires ganes de riure!
    Com ens poden acusar de no cumplir les lleis si ells s'han saltat tot el que se'ls ha posat davant...No has sentit el diàleg de dos guardies civils quan portaven l'Oriol Junqueres a la presó??? Segur que ningú els sancionarà...
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha delictes i delictes, Roser! Naltres som els dels delictes greus i punibles. El demés és pecata minuta i la justícia s'aplica a caprici. A més, ara se senten forts. De l'arbre caigut tothom en fa estelles. Però que no s'ho pensin. Ens tornarem a aixecar.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  2. Sembla que parlem d'un estat dels anys 30 i 40 del segle passat, quan a Europa detenien el poder Hitler, Mussolini i els seus col·laboradors.
    Quan morirà Franco?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, crec que en aquests temps tan durs tothom té en ment aquella època, aquella prepotència de poder-ho fer tot, fins i tot els actes més abjectes. No vull ser incendiària, però crec que alguns polítics i alguns espanyols si poguessin també ens aplicarien la solució definitiva.

      Elimina
  3. estem vivint mesos ...setmanes i dies històrics i difícils.... anem enrere com els crancs però malgrat tot els qui tenim la raó moral, legitima i legal ens en sortirem

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree, segurament la meva concepció és simplista, però els bons sempre acaben guanyant. Potser algú dirà que ser els bons depèn de qui s'ho miri, però nosaltres no hem apallissat ningú, no ens hem burlat dels "vençuts", tenim una moral de ferro i unes intencions pacífiques. Només ens hem volgut saltar una llei injusta, perquè ens han tancat totes les portes.

      Elimina
  4. Teresa,
    Jo també he escrit poc als blogs des de l'1 d'octubre. Però he trobat una inspiració desconeguda en un llibre que he escrit de cop. La monotonia és enemiga de l'art. Sap greu, però, que de moment és el més positiu que m'ha reportat aquest ambient d'exaltació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joiosa de tu, Helena, si has trobat aquesta vàlvula d'escapament que et permet expressar el que sents. És veritat que la monotonia és enemiga de l'art. Jo per això dic que he escrit molt, però sense trobar el moment de penjar-ho perquè els esdeveniments s'han encavalcat els uns amb els altres.

      Elimina
  5. Amb lo fàcil que hauria estat acceptar-nos un estatut no massa millor del què tenim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un estatut? Què és això?
      No sé si se'n deuen penedir a hores d'ara de la mala passada de l'estatut. Alguns sí, segurament, però tampoc no veig que facin cap oferta. No som ningú, nosaltres. Només l'enemic per a no donar-li ni aigua.

      Elimina
  6. És veritat que en aquests dies de cor encongit no hi ha gaires ganes de fer ironies... no obstant, cal que busquem el somriure dins nostre, perquè no es pot visitar el malalt fent cara de pomes agres.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La metàfora em genera dubtes, Olga. El malalt és el lector i la cara de pomes agres és la de l'escriptor? O el malalt és Catalunya i no podem plorar? O hem de somriure davant la malaltia incurable del gobierno?
      Abraçada gran, Olga!

      Elimina