dimarts, 3 d’octubre de 2017

ELS CLAVELLS I LES FERES

                                                
Els venedors de clavells van fer l’agost. Els independentistes ens vam tornar ingenus. Les flors són símbol de pau. La música amanseix les feres? 

Foto d'El Nacional.cat

El setge s’estrenyia. La Guàrdia Civil buscava sobretot urnes. Les paperetes es van multiplicar. Les webs del referèndum també. Els acudits, les festes, les consignes ens feien invencibles. Tenia alguna sospita i no la volia admetre. “Mare, i si... i si... i si la policia s’adonés que no som l’enemic, només gent pacífica que vol votar, i es posés de la nostra banda?”. “Això és un somni, filla”. Em vaig empipar una mica: “La mare encara pensa en la guerra, pobra!” Vaig callar.
1 d’octubre. A quarts de cinc els despertadors esdevenen inútils. Ningú no dorm. Ja fa dies que no ho fem. El col·legi ja està ben despert. A les vuit arriben les urnes. Vist i no vist. Obren els col·legis. Arriben els Mossos. Fem barrera i se’n van en silenci. —Mossos, us estimem tant... !— En silenci. Aplicacions per poder votar col·lapsades. Mentre esperem i esperem i esperem, a través de la xarxa arriben vídeos i testimonis. Ens quedem estabornits. Han trepitjat els clavells. Els càntics han callat. Només se senten els cops, els crits. Només es veuen les estrebades, la sang, les porres picant a tort i a dret, trencant vidres, trencant cames, trencant dits, rebentant caps. Adoctrinats nosaltres?
Tenies raó, mare, era un somni. La teva guerra no és tan lluny i l’adversari no ha canviat. Portava careta i constitució a la mà. Ara porta casc i garrot inquiet. Els Mossos ploren. Les imatges cruentes s’intensifiquen. Les feres segueixen picant. Les tenien engabiades a règim de pa i aigua. L’estómac buit i el cap ple d’ordres. La porra impacient. Només esperaven el senyal. Ataca!!! I escometen sense distincions, sense dilacions. Sense consciència? “Nos habían dicho que por aquí no habría nadie y debe haber 300 personas —diu qui comanda l’esquadró del terror— Y hay que meterse ahí? —continua— Sí, sí, claro, para eso hemos venido”. La seva veu és la por, la sorpresa, el dubte. El somni no és mort, potser. Tindrà família aquest noi? Tindrà pares, fills, dona, amics? Haurà lluitat mai per alguna causa justa? Sembla que parli sol, però algú l’atia des de l’altra banda. Algú repapat a la seva butaca. I carrega, carreguen.
A punt de tancar el col·legi arriba un noi amb la bandera espanyola penjada a l’esquena. Tothom li fa pas. “Estaba en el sofà y no pensaba votar en un referèndum ilegal —diu— però después de ver lo que he visto no podia quedarme en casa. Este referèndum también es mi referèndum”.
A quarts de nou me’n vaig cap a casa amb un somriure petit. Hem votat. Hem salvat la majoria de les urnes. M’assec. Davant de la pantalla gran les imatges que torno a veure em paralitzen, em trenquen per la meitat, m’esquincen l’ànima. No només les imatges violentes. Tan sols la comissió de Recursos Humans de l’ONU demana responsabilitats i exigeix diàleg. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas gesticula, però no se surt ni un pèl del guió: referèndum il·legal, confiem en Madrid. Què s’ha fet d’aquelles flors, Margaritis? Què has de dir tu si la teva dona pertany al partit més corrupte d’Espanya? 





Totes les dretes del món són iguals? Europa deixarà que ens esclafin? Al Santiago Bernabeu, quan tothom al món ha vist les imatges, aixequen banderes espanyoles. La bandera és un símbol d’identitat. L’únic que manté Espanya. Sap greu dir-ho, la majoria d’Espanya. A por ellos! Massacrem-los?
Què farem? Què hem de fer ara? Què ens passarà? Què farà el govern espanyol? Seguirà exercint la força bruta, a manca d’arguments? Tindrem una altra guerra? Ja la tenim? Qui no reconegui haver-se fet alguna d’aquestes preguntes menteix o és un inconscient. Però “no és valent aquell que no té por, sinó aquell que sap conquerir-la” (Nelson Mandela). Abans d’ahir era 1 d’octubre i vam votar. Avui, 3, i tots ens adherim a la vaga. Farem el que convingui, serem on faci falta. Pacíficament, com fins ara. Seguim, seguim, seguim, si us plau, seguim!

                           Joan Baez- Tots junts vencerem


13 comentaris:

  1. Ja no hi ha marxa enrere. La brutalitat de la policia i la guardia civil espanyola va ser tan desproporcionada que fins i tot els no independentistes senten fàstic d'ells.
    Pau i República!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La brutalitat hauria de ser suficient perquè el món posés fre al govern del PP i en canvi, moltes condemnes però res més. Ens deixen a mercè de les seves mans. Es veu que hem de rebre més encara. Amb tot, ni un pas enrere!

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Aquesta vegada no va haver-hi ni flors ni música que amansis aquells especiments...
    I quina raó que tenia la teva mare, molts com ella teniem molts malts recorts d'una gent, que era són els seus hereus els que perpetuen el seus mètodes...
    Jo tenia uns nois al costat de la fila i l'un va dir que ell botaria en blanc i jo li vaig dir que em semblava molt bé; al cap d'una estona de mirar les atrocitats pel movil, va dir que segurament votaria que sí...O aquell que estava tranquilament a casa i al veure els primeres garrotades va sortir corrents a votar!
    Si fins i tot va haver-hi alguna imatge de peli d'espies o sinó no em digueu el president cambiant-se de cotxe en un tunel per despistar l'helicopter que el seguia...
    Malgrat tot jo estic trista, perquè vam votar, però a quin preu???
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser, la repressió va anar a favor nostre, tot i que la vam pagar molt cara. Jo també tenia una amiga que anava a votar que no i mentre feia cua va anar rebent les imatges i va votar que sí.
      Trista? Jo hi ha moments que trista, angoixada, indignada i d'altres que amb molta esperança. Ens queden dies de patiment, filla, però per damunt de totes hem d'estar units. Davant l'adversitat, unió.
      Una abraçada, guapa!

      Elimina
  4. quantes i quantes cròniques semblants a la teva arreu del territori .....quantes hores junts , quantes hores de il·lusió i d'angoixa per si venien i ens pegaven !!!! tal com dius sisplau seguim i seguim ara no hem de tirar enrere dos milions i escaig de vots no poden deixar de ser escoltats tirem endavant pel camí previst .....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Elfree, ja sé que no soc gaire original. Sempre es diu que una mateixa història pot explicar-se de mil maneres diferents segons qui se la mira. En el cas d'aquesta, hi ha uns elements concrets que coincideixen en la majoria dels que ho hem viscut i que quedaran en la nostra història col·lectiva. Només demano que aquesta s'expliqui com una part de la història que ens va portar a la llibertat. Tot haurà valgut la pena, si és així. Una abraçada!

      Elimina
  5. "Què s'ha fet d'aquelles flors": això m'ha arribat molt. Conec la cançó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, em va semblar que el nom del senyor donava per preguntar-li, ves! No hi ha flors que valguin per aquesta colla, però. Si algun dia van cantar la cançó l'han arreconat al fons de la memòria.

      Elimina
  6. Ara toca esperar un diàleg que no arribarà mai perquè l’altra bàndol no dialoga amb gent que es salta la sagrada constitució.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és un gos rabiós que és mossega la cua: com que no és legal no hi ha diàleg i no hi ha diàleg perquè no és legal.

      Elimina
  7. Quantes preguntes, Teresa! Les mateixes que ens fem tots cap a dins, perquè si les fem en veu alta sembla que prenen força i la por encomana més por. Tu, en canvi, les expresses unes al costat de les altres, i en fan ressò, i cada interrogant torna batall dins la campana, topant l'anell sonor, el llavi, la boca. Música d'esperança i sentiment, és el que en llegeixo.

    ResponElimina
  8. Les teves lectures sempre són especials, Maijo. La campana, l'anell sonor, el llavi, la boca. I ja tenim la imatge! Ajuntem poesia, imatge i música i les feres s'amansiran. Almenys fins ara. L'any 2017 les criatures humanes semblen feres, però són robots i no podem conèixer la seva reacció per molt programats que estiguin.

    ResponElimina