ELS CLAVELLS I LES FERES

                                                

Els venedors de clavells van fer l’agost. Els independentistes ens vam tornar ingenus. Les flors són símbol de pau. La música amanseix les feres? 

Foto d'El Nacional.cat

El setge s’estrenyia. La Guàrdia Civil buscava sobretot urnes. Les paperetes es van multiplicar. Les webs del referèndum també. Els acudits, les festes, les consignes ens feien invencibles. Tenia alguna sospita i no la volia admetre. “Mare, i si... i si... i si la policia s’adonés que no som l’enemic, només gent pacífica que vol votar, i es posés de la nostra banda?”. “Això és un somni, filla”. Em vaig empipar una mica: “La mare encara pensa en la guerra, pobra!” Vaig callar.

1 d’octubre. A quarts de cinc els despertadors esdevenen inútils. Ningú no dorm. Ja fa dies que no ho fem. El col·legi ja està ben despert. A les vuit arriben les urnes. Vist i no vist. Obren els col·legis. Arriben els Mossos. Fem barrera i se’n van en silenci. —Mossos, us estimem tant... !— En silenci. Aplicacions per poder votar col·lapsades. Mentre esperem i esperem i esperem, a través de la xarxa arriben vídeos i testimonis. Ens quedem estabornits. Han trepitjat els clavells. Els càntics han callat. Només se senten els cops, els crits. Només es veuen les estrebades, la sang, les porres picant a tort i a dret, trencant vidres, trencant cames, trencant dits, rebentant caps. Adoctrinats nosaltres?

Tenies raó, mare, era un somni. La teva guerra no és tan lluny i l’adversari no ha canviat. Portava careta i constitució a la mà. Ara porta casc i garrot inquiet. Els Mossos ploren. Les imatges cruentes s’intensifiquen. Les feres segueixen picant. Les tenien engabiades a règim de pa i aigua. L’estómac buit i el cap ple d’ordres. La porra impacient. Només esperaven el senyal. Ataca!!! I escometen sense distincions, sense dilacions. Sense consciència? “Nos habían dicho que por aquí no habría nadie y debe haber 300 personas —diu qui comanda l’esquadró del terror— Y hay que meterse ahí? —continua— Sí, sí, claro, para eso hemos venido”. La seva veu és la por, la sorpresa, el dubte. El somni no és mort, potser. Tindrà família aquest noi? Tindrà pares, fills, dona, amics? Haurà lluitat mai per alguna causa justa? Sembla que parli sol, però algú l’atia des de l’altra banda. Algú repapat a la seva butaca. I carrega, carreguen.

A punt de tancar el col·legi arriba un noi amb la bandera espanyola penjada a l’esquena. Tothom li fa pas. “Estaba en el sofà y no pensaba votar en un referèndum ilegal —diu— però después de ver lo que he visto no podia quedarme en casa. Este referèndum también es mi referèndum”.

A quarts de nou me’n vaig cap a casa amb un somriure petit. Hem votat. Hem salvat la majoria de les urnes. M’assec. Davant de la pantalla gran les imatges que torno a veure em paralitzen, em trenquen per la meitat, m’esquincen l’ànima. No només les imatges violentes. Tan sols la comissió de Recursos Humans de l’ONU demana responsabilitats i exigeix diàleg. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas gesticula, però no se surt ni un pèl del guió: referèndum il·legal, confiem en Madrid. Què s’ha fet d’aquelles flors, Margaritis? Què has de dir tu si la teva dona pertany al partit més corrupte d’Espanya? 

Totes les dretes del món són iguals? Europa deixarà que ens esclafin? Al Santiago Bernabeu, quan tothom al món ha vist les imatges, aixequen banderes espanyoles. La bandera és un símbol d’identitat. L’únic que manté Espanya. Sap greu dir-ho, la majoria d’Espanya. A por ellos! Massacrem-los?

Què farem? Què hem de fer ara? Què ens passarà? Què farà el govern espanyol? Seguirà exercint la força bruta, a manca d’arguments? Tindrem una altra guerra? Ja la tenim? Qui no reconegui haver-se fet alguna d’aquestes preguntes menteix o és un inconscient. Però “no és valent aquell que no té por, sinó aquell que sap conquerir-la” (Nelson Mandela). Abans d’ahir era 1 d’octubre i vam votar. Avui, 3, i tots ens adherim a la vaga. Farem el que convingui, serem on faci falta. Pacíficament, com fins ara. Seguim, seguim, seguim, si us plau, seguim!

                           Joan Baez- Tots junts vencerem