dimecres, 6 de setembre de 2017

LA MORT DEL VIATGER

                                             
                                                                                          
L’any 1949 Arthur Miller va escriure “La mort d’un viatjant” i jo avui escriuré “La mort del viatger” que no hi té res a veure, ni ho pretenc, ni guanyarà cap Pullizer, entre altres coses perquè mai no s’ha donat cap Pullizer a cap post escrit en un blog, per llarg i crític que sigui.
Aquest estiu he fet dos viatges. No ho acostumo a fer, no soc cap potentada, però com que a final de mes se’m gira feina, vaig pensar: feina feta —o viatge fet— no hi ha destorb. No serà una feina ingrata d’aquelles tan interessades per cobrar a final de mes, però sí que tindré un horari que em mantindrà lligada unes quantes hores cada dia. Serà una feina privilegiada que em permetrà veure créixer l’Elna, veure-la canviar dia a dia, segurament ser testimoni de les seves primeres passes i escoltar els seus primers balbucejos, tot i que amb aquest darrer punt ja s’hi ha posat. I tot això, que ja ho he viscut amb els meus fills, sense l’estrès d’haver d’anar a treballar, de deixar-los, de no poder-ne tenir cura directament quan han estat malalts i de no haver-los pogut gaudir prou per culpa de la tortuosa vida de les mares atrafegades.
Torno als viatges. Escòcia —ja en vaig parlar— i Txèquia. Dues cultures ben allunyades i, amb tot, hi he trobat tants punts en comú... M’explico. Sembla com si tots els països del món s’haguessin posat d’acord pel que fa al turisme i a la manera de tractar el turista. El mateix menjar, amb l’única diferència que a Escòcia fruita i verdura són quasi inexistents en la dieta —almenys en la del turista—; les mateixes botigues a la sortida de les visites, amb els corresponents mateixos souvenirs, adaptats als elements de culte —pel turista— del país, la mateixa lluita per aconseguir un espai en els llocs de màxim interès turístic, les mateixes fotos en els mateixos paisatges, el mateix idioma per entendre’s —anglès, només faltaria!—. 

El rellotge astronòmic de Praga
És igual l'hora que sigui




Més gent



I aquí, al Castel de Hluboka, soles perquè els vam dir que el fantasma
estava fent migdiada i s'ho van creure. 



I quan finalment a la nit em puc asseure amb els amics en una taula de la Plaça de la Ciutat Vella de Praga, què veig? Una plaça preciosa plena de bars i restaurants, cerveseries i locals d’oci nocturn, més gent com nosaltres intentant fer una pausa en la cursa contra-rellotge del dia i mirant de gaudir de la singularitat del país, únicament circumscrita als edificis. Nois i noies cridant, rient, passant-s’ho bé, alguns beguts; impossible destriar si són autòctons o turistes. Alguna diferència, doncs, amb la plaça del Mercat de Cracòvia, la Piazza dei Campo a Siena, la Grand Place de Brusseles o la Royal Mile d’Edimburg?

La Catedral de Sant Vitus de nit.
El turista no dorm mai.


Si Kafka hagués viscut al segle XXI, la transformació del pobre Gregor Samsa potser hauria estat en cocodril


I no sé si sóc jo, perquè potser l’edat m’ho fa veure tot d’un color menys virolat —jo no em sento així, la veritat—, o és el món qui ha canviat. És clar que m’ha agradat conèixer-ho, m’ha agradat molt, i m’agradaria conèixer molt més, però no he pogut evitar sentir-me un producte més de la globalització. Una globalització que ha fet perdre la idiosincràsia de cada lloc, les seves característiques, allò que el feia únic i que et permetia recordar-ho sentint-te privilegiat per la descoberta. La sensació de descoberta s’ha esvaït. Ja no descobreixes res perquè milers de turistes avui mateix ja ho han descobert abans que tu i pel mateix camí que tu. El món global ha engolit la personalitat de cada recó de món i en aquests paisatges i ciutats sorprenents no hi ha espai pel viatger, si l’entenem com descobridor , aventurer, expedicionari, explorador. 
Què dirien Marco Polo, Ibn Battuta, Alí Bei, Darwin, els descobridors d’Amèrica, Livingston si aixequessin el cap? Resarien un Rèquiem in cast in pace al viatger o es maleirien els ossos perquè mai no s’haurien imaginat que els caminets que ells van obrir vers terres meravelloses s’han fet tan amples i tan plans? Massa plans, massa iguals, massa globals per gaudir-ho com ells ho van gaudir... Tranquils, amics pioners i viatgers —vosaltres sí—! La causa d’aquest desgavell no rau en la facilitat del camí, sinó en la homogeneïtat del destí.



No vaig poder resistir la temptació de convertir-me en Mestra cervesera per un moment.

CANVI:
La presentació de Roda de Berà havia de ser el 18 de setembre i l'he canviat al 25 de setembre, per exigències del guió. Ho vaig penjant a Facebook, però si algú es guia pel blog, perquè ho sàpiga.


14 comentaris:

  1. Caram noia , tens raó feina feta no té destorb...Jo no sóc gens viatgera, si em pugués posar als llocs en un tancar i obrir d'ulls molt bé, però arrossegar-me hores pels aeroports, perdre les maletes i a més fer el mateix que tothom! Jo, si fos viatgera m'agradaria endinsar-me pels llocs on no hi trobés turistes i només poder conviure amb la gent del país...Tinc la nevera amb molts imants de llocs que han visitat els altres!
    El què si que em fa dentetes són aquestes excursions muntanyenques que molts/es blocaires han fet: muntanyes, valls, llacs, rius, tot plegat una meravella. Jo només he estat tres dies fora a finals d'agost i també presumiré de post, perquè van ser molt ben aprofitats...
    I apa, ara a fer d'àvia, però vigila, que fas cara de tenir ganes de malcriar l'Elna!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, a mi sí que m'agrada viatjar, però amb aquest viatge me'n van passar una mica les ganes. Crec que el fet que fos en ple mes d'agost també en va tenir part de culpa. La veritat és que quan vaig arribar vaig pensar: per què no me n'he anat al Pirineu, tan verd, tan tranquil, amb tant d'aire per respirar? Però bé, per un any el temps de viatjar ha passat. Ara viatjo amb l'Elna al coll d'una banda a l'altra de la casa, de casa al carrer i del carrer a casa. De fet, vaig començar a viatjar divendres passat i el viatge va ser un plaer. I de moment, no he tingut temps de malcriar-la.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  2. Suposo que la manera de fugir del turisme globalitzat és allunyar-se una mica de les principals rutes. De ben segur que a només tres o 4 carrers de qualsevol d'aquestes places bullicioses s'hi troben els elements autèntics i autòctons.
    Posant Barcelona d'exemple. A 4 carrers de les Rambles, encara es pot gaudir de l'autenticitat de la ciutat, al Raval, al Gòtic o la Ribera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, potser sí, Xavier. Però amb la marxa que portàvem ni pensaments de desviar-nos ni un minut de la ruta, que ja havíem perdut el grup. Brrrr... Si sempre quan he viatjat he trobat a faltar conèixer la llengua del país, ara encara més perquè això em permetria poder-ho fer en llibertat i anar per on volgués.
      M'apunto això dels quatre carrers. No hi ha com ser d'un lloc per conèixer-ne els millors recons.
      Salut i independència! Ara sí que la tenim a tocar, Xavier.

      Elimina
  3. No puc estar més d'acord amb el teu article i en gran part amb el comentari d'en Xavier. D'una banda, ja ho he comentat molt sovint, hem convertit el món en un gran parc temàtic: tot s'ha parctematitzat perquè el que importa és vendre i fer bellugar la gent i amb ella els diners. I no importa que no tingui ganes de fer-ho que la societat ja els empenyerà. Hem passat de l'atractiu que podien tenir alguns pocs monuments culturals o naturals del món a convertir-ho tot en focus d'atracció per a qualsevol persona (abans viatger, ara convertit en simple turista), un consumidor més que, com li toca per càrrec, consumirà nits, àpats i desplaçaments arreu del món (i com tu dius, sovint mateixos àpats i mateixos hotels). S'ha estès una fal·lera per viatjar (fomentada a través d'agències de viatges i de vols de baix cost) i si no ho fas sembla que siguis idiota, o com a mínim rar. La fal·lera i l'afany de parctematització també ha arribat als paratges naturals de la mà de desastrosos programes com "Caçadors de bolets" o les contínues i massificades curses de runners (quin mal que ha fet el Kilian a la natura, en sigui o no conscient!). No és que viatjar no pugui estar a l'abast de tothom, és que, com amb qualsevol altre producte de consum (des d'una màquina de tallar gespa, fins a un mòbil de darrera generació) el sistema consumista (i globalitzador, com bé dius) crea necessitats sobre les persones allà on no hi eren, amb l'únic objectiu que es consumeixi (necessari perquè funcioni el nostre sistema capitalista i hiperconsumista). He viatjat força pel món, i cada cop en tinc menys ganes. Si més no he fet un canvi en l'estratègia: ara busco la tranquil·litat dels llocs que podríem qualificar com de "segona divisió". Seguint la línia del Xavier, aquest estiu he passat un parell d'estupendes setmanes a la zona volcànica de l'Auvèrnia, al bell mig de França, allunyat de les aglomeracions i dels turistes (convertits en clients-consumidors) que pul·lulen per arreu. No era París, ni tampoc els Alps, però estic convençut que en cap altre lloc no hauria pogut estar millor. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que recordo aquest post, Ignasi, on deies que havíem convertit el món en un gran parc temàtic. I sé que em va agradar, però potser no en vaig copsar el sentit complet fins ara que he visitat un dels parcs més populars.
      La clau del problema, i tu ja l'anomenes és el nostre sistema hiperconsumista que per funcionar necessita que tot giri al voltant del consum. No crec que la culpa sigui del Kilian, ni de Praga, ni d'un programa de TV. La culpa és de tenir-ho tot tan fàcil i tan a l'abast, que ja no discernim entre el que val la pena i el que no i anem allà on va tothom i fem allò que fa tothom. En certa manera el sistema capitalista s'ha nodrit del comunista, però no per fer un món per justícia més igualitari, sinó perquè el nostre món giri al voltant del consum i no s'aturi. Acceptant-ho i seguint la roda només som un producte més de la globalització.
      Ah, i conec l'Auvernia. Hi vaig anar fa més de vint anys, però celebro que mantingui la tranquil·litat.

      Elimina
  4. No puc aportar res nou, t'anava a dir el que ja et diuen els companys. Cal anar més lluny o canviar les rutes establertes. Les ciutats s'acaben assemblant totes molt, perquè estan pensades pel turisme, efectivament. Res, que hauràs de creuar oceans per veure altres maneres de fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. O creuar oceans o fer menys kilòmetres, XeXu. A vegades ben a prop de casa trobes el paisatge diferent que necessites per agafar aire. És clar que tot depèn del moment. Suposo que a vegades el cos et demana soroll, gent, marxa... Ara mateix no és el meu cas, però.

      Elimina
  5. bons viatges i bon post ...a Praga hi estat dues vegaces i vaig fer un itinerari particular de la vida i mort de Kafka....de les cases on va viure, el parc on passejava, on va treballar i finalment el cementiri

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, Elfree, això sí que hauria estat un bon viatge. Vaig poder seguir les dues cases així de correguda, perquè no estava inclós en la ruta i no semblava interessar a ningú més. Em sembla que hi hauré de tornar per veure-ho més detalladament, aixo i tot el que m'hauria agradat veure i no vaig poder. Tinc un any sencer ocupat amb l'Elna, però m'ho començo a rumiar pel novembre del 2018.
      Que tinguem un bon referèndum!

      Elimina
  6. I lo maco que es veure que tots els centres de les principals europees estan plenes exactament amb les mateixes franquícies de les botigues? No es reconfortant saber que sempre vagis on vagis trobaràs un Zara, un McDonalds, un Benetton i un Starbucks?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí que ja fa molt temps que ho veig, Pons. Quan anàvem amb la família, el gran interès de la meva filla adolescent era -si l'haguéssim deixat- passar-se el dia en aquestes franquícies i centres comercials que també tenim aquí i que ja apuntaven aquesta globalització. Per sort, en aquell temps encara manàvem els pares i podíem fer una bona combinació entre cultura, natura i una petita estoneta de franquícia.

      Elimina
  7. Felicitats per tan aprofitat i bonic viatge, Teresa. Vaig comprar cireres al pont Karluv i n'anava escopint els pinyols a l'Ultava, després en vaig fer un conte, "Pinyols sobre l'Ultava".
    Tots és matèria literària i musical, i cal saber-la aprofitar i escoltar, com la bella peça de Smetana, que descriu el curs del riu des del seu naixement... ah, ¿la recordes?
    Una abraçada i fins aviat, espero.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Olga, vaig una mica de bòlit i per això no em prodigo gaire pels blogs darrerarem. Ara recuperarem la normalitat, espero.
      Potser ja t'he dit alguna vegada que em perdo un dels plaers de la vida, que és la música. Mai no m'hi he pogut recrear perquè sempre m'ha semblat que tenia altres coses a fer que hi passaven davant, però sempre que em recomanen una peça l'escolto. Així vaig esmenant la meva mancança. Ara mateix escoltaré Smetana. Gràcies. Una abraçada i independència!

      Elimina