L’any
1949 Arthur Miller va escriure “La mort d’un viatjant” i jo avui escriuré “La
mort del viatger” que no hi té res a veure, ni ho pretenc, ni guanyarà cap
Pullizer, entre altres coses perquè mai no s’ha donat cap Pullizer a cap post
escrit en un blog, per llarg i crític que sigui.
Aquest
estiu he fet dos viatges. No ho acostumo a fer, no soc cap potentada, però com
que a final de mes se’m gira feina, vaig pensar: feina feta —o viatge fet— no
hi ha destorb. No serà una feina ingrata d’aquelles tan interessades per cobrar
a final de mes, però sí que tindré un horari que em mantindrà lligada unes quantes hores cada dia. Serà una feina privilegiada que em permetrà
veure créixer l’Elna, veure-la canviar dia a dia, segurament ser testimoni de
les seves primeres passes i escoltar els seus primers balbucejos, tot i que amb
aquest darrer punt ja s’hi ha posat. I tot això, que ja ho he viscut amb els
meus fills, sense l’estrès d’haver d’anar a treballar, de deixar-los, de no
poder-ne tenir cura directament quan han estat malalts i de no haver-los pogut
gaudir prou per culpa de la tortuosa vida de les mares atrafegades.
Torno als viatges. Escòcia —ja en vaig
parlar— i Txèquia. Dues cultures ben allunyades i, amb tot, hi he trobat
tants punts en comú... M’explico. Sembla com si tots els països del món
s’haguessin posat d’acord pel que fa al turisme i a la manera de tractar el
turista. El mateix menjar, amb l’única diferència que a Escòcia fruita i
verdura són quasi inexistents en la dieta —almenys en la del turista—; les
mateixes botigues a la sortida de les visites, amb els corresponents mateixos
souvenirs, adaptats als elements de
culte —pel turista— del país, la mateixa lluita per aconseguir un espai en
els llocs de màxim interès turístic, les mateixes fotos en els mateixos
paisatges, el mateix idioma per entendre’s —anglès, només faltaria!—.
I quan
finalment a la nit em puc asseure amb els amics en una taula de la Plaça de
la Ciutat Vella de Praga, què veig? Una plaça preciosa plena de bars i
restaurants, cerveseries i locals d’oci nocturn, més gent com nosaltres
intentant fer una pausa en la cursa contra-rellotge del dia i mirant de
gaudir de la singularitat del país, únicament circumscrita als edificis. Nois
i noies cridant, rient, passant-s’ho bé, alguns beguts; impossible destriar
si són autòctons o turistes. Alguna diferència, doncs, amb la plaça del
Mercat de Cracòvia, la Piazza dei Campo a Siena, la Grand Place de Brusseles
o la Royal Mile d’Edimburg?
I no sé si sóc jo, perquè
potser l’edat m’ho fa veure tot d’un color menys virolat —jo no em sento
així, la veritat—, o és el món qui ha canviat. És clar que m’ha agradat
conèixer-ho, m’ha agradat molt, i m’agradaria conèixer molt més, però no he
pogut evitar sentir-me un producte més de la globalització. Una globalització
que ha fet perdre la idiosincràsia de cada lloc, les seves característiques,
allò que el feia únic i que et permetia recordar-ho sentint-te privilegiat
per la descoberta. La sensació de descoberta s’ha esvaït. Ja no descobreixes
res perquè milers de turistes avui mateix ja ho han descobert abans que tu i
pel mateix camí que tu. El món global ha engolit la personalitat de cada recó
de món i en aquests paisatges i ciutats sorprenents no hi ha espai pel
viatger, si l’entenem com descobridor , aventurer, expedicionari, explorador.
Què dirien Marco Polo, Ibn Battuta, Alí
Bei, Darwin, els descobridors d’Amèrica, Livingston si aixequessin el cap?
Resarien un Rèquiem in cast in pace al viatger o es maleirien els
ossos perquè mai no s’haurien imaginat que els caminets que ells van obrir
vers terres meravelloses s’han fet tan amples i tan plans? Massa plans, massa
iguals, massa globals per gaudir-ho com ells ho van gaudir... Tranquils, amics pioners i viatgers —vosaltres sí—! La causa d’aquest desgavell no rau en la facilitat
del camí, sinó en la homogeneïtat del destí.
CANVI: La presentació de Roda de Berà havia de ser el 18 de setembre i l'he canviat al 25 de setembre, per exigències del guió. Ho vaig penjant a Facebook, però si algú es guia pel blog, perquè ho sàpiga. |
