dimecres, 6 de setembre del 2017

LA MORT DEL VIATGER

                                             
                                                                                          
L’any 1949 Arthur Miller va escriure “La mort d’un viatjant” i jo avui escriuré “La mort del viatger” que no hi té res a veure, ni ho pretenc, ni guanyarà cap Pullizer, entre altres coses perquè mai no s’ha donat cap Pullizer a cap post escrit en un blog, per llarg i crític que sigui.
Aquest estiu he fet dos viatges. No ho acostumo a fer, no soc cap potentada, però com que a final de mes se’m gira feina, vaig pensar: feina feta —o viatge fet— no hi ha destorb. No serà una feina ingrata d’aquelles tan interessades per cobrar a final de mes, però sí que tindré un horari que em mantindrà lligada unes quantes hores cada dia. Serà una feina privilegiada que em permetrà veure créixer l’Elna, veure-la canviar dia a dia, segurament ser testimoni de les seves primeres passes i escoltar els seus primers balbucejos, tot i que amb aquest darrer punt ja s’hi ha posat. I tot això, que ja ho he viscut amb els meus fills, sense l’estrès d’haver d’anar a treballar, de deixar-los, de no poder-ne tenir cura directament quan han estat malalts i de no haver-los pogut gaudir prou per culpa de la tortuosa vida de les mares atrafegades.
Torno als viatges. Escòcia —ja en vaig parlar— i Txèquia. Dues cultures ben allunyades i, amb tot, hi he trobat tants punts en comú... M’explico. Sembla com si tots els països del món s’haguessin posat d’acord pel que fa al turisme i a la manera de tractar el turista. El mateix menjar, amb l’única diferència que a Escòcia fruita i verdura són quasi inexistents en la dieta —almenys en la del turista—; les mateixes botigues a la sortida de les visites, amb els corresponents mateixos souvenirs, adaptats als elements de culte —pel turista— del país, la mateixa lluita per aconseguir un espai en els llocs de màxim interès turístic, les mateixes fotos en els mateixos paisatges, el mateix idioma per entendre’s —anglès, només faltaria!—. 

El rellotge astronòmic de Praga
És igual l'hora que sigui




Més gent



I aquí, al Castel de Hluboka, soles perquè els vam dir que el fantasma
estava fent migdiada i s'ho van creure. 



I quan finalment a la nit em puc asseure amb els amics en una taula de la Plaça de la Ciutat Vella de Praga, què veig? Una plaça preciosa plena de bars i restaurants, cerveseries i locals d’oci nocturn, més gent com nosaltres intentant fer una pausa en la cursa contra-rellotge del dia i mirant de gaudir de la singularitat del país, únicament circumscrita als edificis. Nois i noies cridant, rient, passant-s’ho bé, alguns beguts; impossible destriar si són autòctons o turistes. Alguna diferència, doncs, amb la plaça del Mercat de Cracòvia, la Piazza dei Campo a Siena, la Grand Place de Brusseles o la Royal Mile d’Edimburg?

La Catedral de Sant Vitus de nit.
El turista no dorm mai.


Si Kafka hagués viscut al segle XXI, la transformació del pobre Gregor Samsa potser hauria estat en cocodril


I no sé si sóc jo, perquè potser l’edat m’ho fa veure tot d’un color menys virolat —jo no em sento així, la veritat—, o és el món qui ha canviat. És clar que m’ha agradat conèixer-ho, m’ha agradat molt, i m’agradaria conèixer molt més, però no he pogut evitar sentir-me un producte més de la globalització. Una globalització que ha fet perdre la idiosincràsia de cada lloc, les seves característiques, allò que el feia únic i que et permetia recordar-ho sentint-te privilegiat per la descoberta. La sensació de descoberta s’ha esvaït. Ja no descobreixes res perquè milers de turistes avui mateix ja ho han descobert abans que tu i pel mateix camí que tu. El món global ha engolit la personalitat de cada recó de món i en aquests paisatges i ciutats sorprenents no hi ha espai pel viatger, si l’entenem com descobridor , aventurer, expedicionari, explorador. 
Què dirien Marco Polo, Ibn Battuta, Alí Bei, Darwin, els descobridors d’Amèrica, Livingston si aixequessin el cap? Resarien un Rèquiem in cast in pace al viatger o es maleirien els ossos perquè mai no s’haurien imaginat que els caminets que ells van obrir vers terres meravelloses s’han fet tan amples i tan plans? Massa plans, massa iguals, massa globals per gaudir-ho com ells ho van gaudir... Tranquils, amics pioners i viatgers —vosaltres sí—! La causa d’aquest desgavell no rau en la facilitat del camí, sinó en la homogeneïtat del destí.



No vaig poder resistir la temptació de convertir-me en Mestra cervesera per un moment.

CANVI:
La presentació de Roda de Berà havia de ser el 18 de setembre i l'he canviat al 25 de setembre, per exigències del guió. Ho vaig penjant a Facebook, però si algú es guia pel blog, perquè ho sàpiga.