divendres, 17 de novembre de 2017

LA DOCTRINA BONA

                                                
Vistes les conseqüències que porta la doctrina, la mala doctrina, he decidit que a la meva Elna l’adoctrinaré jo abans no sigui massa tard. No la penso deixar a mercè d’uns pares abduïts, ni d’uns mestres que s’inventen la història, ni de qualsevol desaprensiu amb un llacet groc a la solapa que s’atansi a dir-li una coseta. Jo li ensenyaré la doctrina bona, l’única que hi ha, certa, indiscutible, infal·lible.
Així doncs, avui ja m’hi he posat. He començat de manera subliminal, que diuen que és la millor forma d’adoctrinament que es coneix. Passo pel seu davant i, com qui no diu res, deixo anar:
       —Catalunya és Espanya.
Ni cas. Passo en direcció contrària.
       —Catalunya és d’Espanya.
Res. Potser la subliminalitat als set mesos encara no funciona. Així que m’assec al davant seu i vocalitzo:
       —Catalunya és una regió d’Espanya.
I l’Elna es posa a riure d’aquella manera que riuen els bebès quan creuen que els dius una cosa per fer riure.
       —Que no és de riure, Elna, que és una veritat absoluta.
Es veu que m’he posat tan seriosa que l’Elna aixeca la cella dreta, la seva cella autònoma que només s’aixeca quan s’estranya molt. No em desanimo i segueixo.
       —Mira, Elna, d’ara endavant ja no mirarem més el Super3. S’han acabat el Mic i els Teletubbies, la Tubbilàndia, la Tubbicrema i la Tubbitonteria. A partir d’ara mirarem La colmena feliz. Què millor que el principi de realitat per començar a comprendre de què va tot això? D’entrada segur que no els entendràs, però després estaràs contenta perquè aprendràs la millor llengua del món, la que parlen tres-cents cinquanta milions de persones.

Ohhh, quin munt!


       —Güè, güè, güè...
I perquè sàpiga de què parlo, li trec TV3 i li poso RTVE. Ella em mira amb uns ulls molt oberts i xiscla. No acabo de saber si d’alegria o a punt d’enfadar-se. Jo em mantinc en el meu propòsit i ella fa “eh, eh, eh!” que és el seu crit de guerra preferit des de fa quatre dies . Doncs... no ho capto, perquè ara prem fort els llavis i pica amb la mà damunt de la taula de la trona. Passo a un altre punt:
       —Sobre l’anar a fer d’escut humà, que ja sé que t’ho vas passar pipa, que ja m’ho han dit, ja s’ha acabat. Quan el papa i la mama vagin de manifestació, tu a casa! Soleta, perquè la iaia també hi vol anar. Millor a casa que formar part d’una colla de somia-truites.
Ara obre els ulls molt oberts i se’ls frega. Potser no sap si està somiant o potser no reconeix a qui té davant. 



Jo insisteixo:
       —Sempre és millor quedar-se a casa, carinyo meu, que deixar-se adoctrinar. Tu formes part d’una pàtria gran i lliure, unitat de destí en l’universal —veig que ja m’he engegat i estic imparable—, indivisible i restauradora de l’ordre constitucional i de l’imperi de la llei. Res de doctrina!
Res de doctrina

Res de res
He dit que res!



I la cella independent amunt, amunt. 
Me l’assec a la falda.
       —I ara escolta’m amb atenció, 
que aprendre aquesta doctrina 
t’obrirà les portes de tot arreu. 
Podràs sortir d’aquest país provincià 
i fins i tot podràs anar a Madrid, 
que és la capital del món mundial.


Torna a riure. No sé si me’n sortiré. A punt de defallir, li explico el punt següent:
       —Ara tu encara no ho saps, però quan ja estiguis cansada d’anar de braç en braç i d’estar asseguda o estirada, aniràs com tots els nens a l’escola. L’escola catalana és un lloc molt perillós. És allà on t’adoctrinen més i pitjor. Els mestres catalans només volen que els nens aprenguin a estimar molt Catalunya i a no estimar gens Espanya. I a més, ho volen en català que, com ja t’he dit és una llengua... llengüeta, saps? que tan sols la parla la gent ignorant.

Això que he dit: llengüeta.


Torna a xisclar i mou les cametes com si es volgués deslligar. És que l’he de lligar perquè sinó fa el que li dona la gana, entre altres coses caure i fer-se mal. Els seus pares li han fet creure que si li posen la cadireta en la posició més alta, podrà tocar el cel. Abduïts! I, és clar, com més alta más dura serà la caída, no sé qui ho va dir.

No és la Via Làctia. És l'altra allà on anirem a parar amb la independència.
O potser ja hi som?


       —Ah, i si algun dia els mestres volen parlar d’alguna cosa que ha passat al carrer, tu fes com si sentissis ploure, que el millor és no parlar, no escoltar i no veure.

Tant que m'agrada el Lego i que ara l'aprofitin per adoctrinar. No hi ha dret!


No sé si està cansada de tanta xerrameca, però comença a fer mala cara. Jo la mala cara la porto per dins.
       —Em sap greu, Elna meva, però tot això t’ho havia de dir. Demà ja tornarem a cantar i a fer pessigolles. Mira, et dic una última cosa i ja està. Es tracta de les idees —ella em mira, escèptica, i ooooh! acaba d’aixecar l’altra cella—. Sí, les idees, això que hi ha dins del teu caparró. Tu les pots tenir, les pots pensar, les pots combinar, però mai, mai, les pots dur a la pràctica si són diferents de la doctrina bona. Només han de ser això, només idees, perquè sinó et poden tancar a la presó.
Veig que l’Elna em mira molt fixament, allarga el seu bracet cap a la meva cara i amb la mà toca la llàgrima que em rodola galta avall. No sé què ha vist, no sé què ha pensat, no sé què ha entès, però ella comença a fer el botet i es posa a plorar desconsoladament.
       —Elna, bonica meva, no ploris, sents? No ploris perquè tot té solució en aquesta vida. Mira, en cas que vagis més enllà de tenir la idea, que en parlis amb algú, que la vulguis portar a la pràctica i que els de la doctrina bona ho sàpiguen, l’únic que has de fer és dir-los que ja no tens la idea, que ja no hi penses, que ja te n’has oblidat. I saps què? El millor de tot: ells s’ho creuran i et deixaran tranquil·la.
I és aquí quan l’Elna em mira i fa una O rodona amb la seva boqueta i es queda així uns segons. Quina paciència té la meva néta! Ha aguantat millor que jo aquesta collonada. Així que ara, de premi, ens arreglarem, ens posarem el llacet groc i sortirem al carrer. Fins que faci falta. Eh que sí, estimava meva?





       

19 comentaris:

  1. Més que adoctrinar-la a l'Elna li has donat una lliçó d'una ironia que ens convé molt. Les fotografies dels nens espanyols no-adoctrinats ajuden molt a entendre la veracitat dels que ens acusen d'adoctrinadors des de les espanyes.
    I seguint amb l'ironia... el video final dels llumets del carrer Marina, tots sabem que va ser un muntatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooooo, no ho sabia! No ho veig tan difícil que fos real, no?

      Elimina
    2. No es veuen el propi gep, Xavier. I ara que estem en hores baixes, tot s'hi val. Alguns s'haurien de rentar la boca vint vegades cada dia perquè cada vegada que l'obren deixen anar tota la porqueria que tenen a dins.

      Elimina
  2. He, he, tu com sempre ho tractes tot amb la teva fina ironia...Però vigila quan li expliques aquestes coses a l'Elna, qui et diu ue aquest missatge no vagi penetrant al seu subconscient i el dia de demà teniu un ensurt???
    Aquestes fotos dels nens tan espanyolitzats, fan venir calfreds en canvi el vídeo de la manifestació...A mi em va emocionar " gallina de piel"...
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb els nens no se sap mai, Roser. A vegades massa fervor independentista provoca l'efecte contrari, que ja en coneixem casos. I a l'inrevés també. El que no es pot fer mai, perquè no tindria cap explicació lògica, és ensenyar als fills el contrari del que penses. Si li volen dir adoctrinament, endavant! Diuen tantes bestieses i segons qui tan grosses...
      Petonets, Roser!

      Elimina
  3. Ei, ei, ei, Teresa... ha, ha, ha... mareta meva, pobra Elna!
    Amb un nom així, ja està adoctrinada d'entrada, portar el nom del lloc on es van guardar les urnes! valga'm déu!!!
    És molt petita per tanta ironia... però estic segura que no t'ho tindrà en compte i que t'estimarà igual, les criatures són així.

    M'alegro de llegir-te, bonica!!! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme! Com que es passa unes quantes hores amb mi, espero que capti la ironia, i sinó ja li explicaré jo més endavant, que ara, tot i les seves respostes tan expresives, no estic segura que m'entengui. Una abraçada!

      Elimina
  4. Un molt bon escrit, crític, i ple de detalls, des de la tendresa cap a una néta. M'ha agradat molt com l'has plantejat, encara que tots sabem quines són les teves idees i en cap moment no ens podíem creure aquest adoctrinament, i no es podia evitar llegir amb un mig somriure als llavis. També m'agrada aquest concepte de 'la doctrina bona', molt ben definit. Perquè hi ha qui defensa que adoctrinar no està malament, mentre la doctrina sigui la d'ells. Bé, de fet no s'adonen que és adoctrinar, són tan tancats de mires i es creuen en possessió de la veritat absoluta, que no poden tolerar una altra manera de pensar. Tinc moltes ganes de deixar enrere aquesta gent, precisament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'has clavat amb això de la veritat absoluta, XeXu. La diferència que ens honora és que nosaltres som oberts i allarguem la mà. Bé, matiso: l'allargàvem. La veritat és que, així com abans només volia marxar sense trencar relacions, des del setembre no només vull marxar, sinó que ja no hi vull tenir res amb ells. Parlo dels que ens estan fent tan de mal. Ja sé que no tothom és igual a Espanya, tot i que trobo que si es volen mostrar diferents haurien de fer més i no només respecta a Catalunya. Com poden conformar-se amb una corrupció demostrada tan bèstia?

      Elimina
  5. Tots adoctrinem d'una manera o d'altra, encara que no diguem res directament, només amb la nostra actitud, això ja és un missatge. Qui no entén això té una manca de perspectivisme absoluta que l'empobreix enormement.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar, Novesflors. Ja ho deia abans. Ni que no diguéssim res, que dubto que a nens petits se'ls hi digui tan a casa com a l'escola, ja ho estaríem fent: l'actitud, la manera de comportar-se, els comentaris sense intenció... Ara han descobert aquesta parauleta, adoctrinament, i els ha agradat tant que no poden deixar de dir-la unes quantes vegades cada dia.
      Divendres baixo a la teva terra a recollir un premi, a Vila-real. Em sembla que tu ets de més avall, però.

      Elimina
  6. Una extensa i entretinguda manera d'adoctrinar. En podries fer un manual, ¿t'hi animes?
    No he estat a Vallbona. ¿També és doctrina, això?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si en sabria tant, Olga, per fer un manual.
      T'ho deia per la fotografia del post, Olga. Deixa'm pensar... Potser sí. No haver estat a Vallbona i a més a més dir-ho, i dir-ho als petits pot representar diferents doctrines: si has estat a Poblet, és que prefereixes els frares a les monges (masclisme); també que prefereixes la Conca a l'Urgell (discriminació territorial); també que t'interesses pels reis d'Aragó i no per les reines (preferència pels escacs)... Si ho volem convertir tot en doctrina també podrem. És clar que als que ens acusen, potser els costarà de seguir-nos.

      Elimina
  7. "Eppur si muove", va haver de dir Galileu després de renegar del que sabia del cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena. Penso que això ens ha desconcertat una mica, però amb adversaris com els que tenim, que tenen com a primer objectiu treure'ns de circulació, penso que el nostre objectiu principal ha de ser que no se'n surtin. Al preu que sigui.

      Elimina
  8. boníssima doctrina , boníssima!!!! m'ha agradat molt el teu adoctrinament i les fotos valen també un imperi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Contenta que m'ho diguis tu, Elfree, que en deus saber un munt de doctrina, segons diuen els espavilats unionistes. Aviat tot Catalunya serà culpable d'alguna cosa! Increïble que ningú dels que s'ho miren posi el crit al cel. D'això i de tot el demés.

      Elimina
  9. Hi ha doctrines bones i doctrines dolentes, i està molt clar quina es quina.

    PS: La foto no es Lego, són clics de Playmobil!

    ResponElimina
  10. Segur que a tu no te n'agrada cap, Pons. A mi tampoc. Jo, com que ja vaig anar-hi a doctrina, quan era una nena, ja en vaig quedar saturada.
    Doncs, m'hauré de tornar a mirar els ninotets del Lego. En tinc com a una dotzena de jocs, de quan el meu fill era petit, i em semblava que eren Legos.

    ResponElimina