Vistes
les conseqüències que porta la doctrina, la mala doctrina, he decidit que a la
meva Elna l’adoctrinaré jo abans no sigui massa tard. No la penso deixar a
mercè d’uns pares abduïts, ni d’uns mestres que s’inventen la història, ni de
qualsevol desaprensiu amb un llacet groc a la solapa que s’atansi a dir-li una
coseta. Jo li ensenyaré la doctrina bona, l’única que hi ha, certa,
indiscutible, infal·lible.
Així
doncs, avui ja m’hi he posat. He començat de manera subliminal, que diuen que
és la millor forma d’adoctrinament que es coneix. Passo pel seu davant i, com
qui no diu res, deixo anar:
—Catalunya és Espanya.
Ni
cas. Passo en direcció contrària.
—Catalunya és d’Espanya.
Res.
Potser la subliminalitat als set mesos encara no funciona. Així que m’assec al
davant seu i vocalitzo:
—Catalunya és una regió d’Espanya.
I
l’Elna es posa a riure d’aquella manera que riuen els bebès quan creuen que els
dius una cosa per fer riure.
—Que no és de riure, Elna, que és una
veritat absoluta.
Es
veu que m’he posat tan seriosa que l’Elna aixeca la cella dreta, la seva cella
autònoma que només s’aixeca quan s’estranya molt. No em desanimo i segueixo.
—Mira, Elna, d’ara endavant ja no mirarem
més el Super3. S’han acabat el Mic i els Teletubbies, la Tubbilàndia, la
Tubbicrema i la Tubbitonteria. A partir d’ara mirarem La colmena feliz. Què millor que el principi de realitat per
començar a comprendre de què va tot això? D’entrada segur que no els entendràs,
però després estaràs contenta perquè aprendràs la millor llengua del món, la
que parlen tres-cents cinquanta milions de persones.
 |
| Ohhh, quin munt! |
—Güè, güè, güè...
I
perquè sàpiga de què parlo, li trec TV3 i li poso RTVE. Ella em mira amb uns
ulls molt oberts i xiscla. No acabo de saber si d’alegria o a punt
d’enfadar-se. Jo em mantinc en el meu propòsit i ella fa “eh, eh, eh!” que és
el seu crit de guerra preferit des de fa quatre dies . Doncs... no ho capto,
perquè ara prem fort els llavis i pica amb la mà damunt de la taula de la
trona. Passo a un altre punt:
—Sobre l’anar a fer d’escut humà, que ja
sé que t’ho vas passar pipa, que ja m’ho han dit, ja s’ha acabat. Quan el papa
i la mama vagin de manifestació, tu a casa! Soleta, perquè la iaia també hi vol
anar. Millor a casa que formar part d’una colla de somia-truites.
Ara
obre els ulls molt oberts i se’ls frega. Potser no sap si està somiant o potser no
reconeix a qui té davant.
Jo insisteixo:
—Sempre és millor quedar-se a casa,
carinyo meu, que deixar-se adoctrinar. Tu formes part d’una pàtria gran i
lliure, unitat de destí en l’universal —veig que ja m’he engegat i estic
imparable—, indivisible i restauradora de l’ordre constitucional i de l’imperi
de la llei. Res de doctrina!
 |
| Res de doctrina |
 |
| Res de res |
 |
| He dit que res! |
I la
cella independent amunt, amunt.
Me l’assec a la falda.
—I ara escolta’m amb atenció,
que
aprendre aquesta doctrina
t’obrirà les portes de tot arreu.
Podràs sortir
d’aquest país provincià
i fins i tot podràs anar a Madrid,
que és la capital
del món mundial.
Torna
a riure. No sé si me’n sortiré. A punt de defallir, li explico el punt següent:
—Ara tu encara no ho saps, però quan ja
estiguis cansada d’anar de braç en braç i d’estar asseguda o estirada, aniràs
com tots els nens a l’escola. L’escola catalana és un lloc molt perillós. És
allà on t’adoctrinen més i pitjor. Els mestres catalans només volen que els
nens aprenguin a estimar molt Catalunya i a no estimar gens Espanya. I a més,
ho volen en català que, com ja t’he dit és una llengua... llengüeta, saps? que
tan sols la parla la gent ignorant.
 |
| Això que he dit: llengüeta. |
Torna
a xisclar i mou les cametes com si es volgués deslligar. És que l’he de lligar
perquè sinó fa el que li dona la gana, entre altres coses caure i fer-se mal. Els
seus pares li han fet creure que si li posen la cadireta en la posició més
alta, podrà tocar el cel. Abduïts! I, és clar, com més alta más dura serà la caída, no sé qui ho va
dir.
 |
| No és la Via Làctia. És l'altra allà on anirem a parar amb la independència. O potser ja hi som? |
—Ah, i si algun dia els mestres volen
parlar d’alguna cosa que ha passat al carrer, tu fes com si sentissis ploure,
que el millor és no parlar, no escoltar i no veure.
 |
| Tant que m'agrada el Lego i que ara l'aprofitin per adoctrinar. No hi ha dret! |
No
sé si està cansada de tanta xerrameca, però comença a fer mala cara. Jo la mala
cara la porto per dins.
—Em sap greu, Elna meva, però tot això
t’ho havia de dir. Demà ja tornarem a cantar i a fer pessigolles. Mira, et dic
una última cosa i ja està. Es tracta de les idees —ella em mira, escèptica, i
ooooh! acaba d’aixecar l’altra cella—. Sí, les idees, això que hi ha dins del teu
caparró. Tu les pots tenir, les pots pensar, les pots combinar, però mai, mai,
les pots dur a la pràctica si són diferents de la doctrina bona. Només han de
ser això, només idees, perquè sinó et poden tancar a la presó.
Veig
que l’Elna em mira molt fixament, allarga el seu bracet cap a la meva cara i
amb la mà toca la llàgrima que em rodola galta avall. No sé què ha vist, no sé
què ha pensat, no sé què ha entès, però ella comença a fer el botet i es posa a plorar
desconsoladament.
—Elna, bonica meva, no ploris, sents? No
ploris perquè tot té solució en aquesta vida. Mira, en cas que vagis més enllà
de tenir la idea, que en parlis amb algú, que la vulguis portar a la pràctica i
que els de la doctrina bona ho sàpiguen, l’únic que has de fer és dir-los que
ja no tens la idea, que ja no hi penses, que ja te n’has oblidat. I saps què?
El millor de tot: ells s’ho creuran i et deixaran tranquil·la.
I és
aquí quan l’Elna em mira i fa una O rodona amb la seva boqueta i es queda així
uns segons. Quina paciència té la meva néta! Ha aguantat millor que jo aquesta
collonada. Així que ara, de premi, ens arreglarem, ens posarem el llacet groc i
sortirem al carrer. Fins que faci falta. Eh que sí, estimava meva?
