FLORS I LLÀGRIMA

              

Qualsevol dia de primavera, en el lloc més impensat, l’atzar d’una trobada pot transformar una vida. Només una petita ajuda i  el món comença a canviar.

- Quin dia més bonic!

- Psss...

- Què vol dir? Que no li agrada el sol, potser?

- Si, sí, m’agrada, però no tant com a vostè.

- Ai si! A mi m’encanta. Aquesta escalforeta al meu damunt és vida.

- Sí, escalforeta a primera hora, que cap a les dotze no hi ha qui ho aguanti.

- No n’hi ha per tant, home. Jo, si no em falta l’aigua la suporto molt bé la calor.

- Ja es nota.

- Per què ho diu?

- Perquè no para de treure flors, una cap aquí, una cap allà...

- Caram! que li sap greu?

- No dona, però les forces s’han de dosificar. Miri jo.

- Ja me’l miro, ja!

- I què veu?

- Doncs veig... molt poques flors, la veritat.

- Es clar, vostè es pensa que les flors ho son tot, amiga Petúnia.

- Home, son molt importants. Son el fruit del treball.

- Però, que no s’adona que hi han altres coses?

- Quines coses, senyor Gerani?

- Que no veu quines tiges? I les fulles? miri quina verdor! Això és el fruit del treball. Tot l’hivern m’he estat reservant fent veure que no hi era i ara...

- Sí, ara quasi no té flors!

- I quina mania amb les flors! Vostè, senyora meva, acaba de néixer, si o no?

- No ho sé!

- Fixat! ni ho sap. Doncs sí, acaba de néixer. Cada any ho veig igual. Totes vostès arriben aquí i exhibeixen les seves gràcies. Vinga treure flors, vinga vantar-se’n, i quan s’acaba l’estiu...

- Què passa?

- Què passa? Kaput, amiga meva, kaput!

- No sé què vol dir kaput, però aquesta paraula tal com l’ha dit, m’ha fet mal.

- Deixem-ho estar.

- No, no ho deixem. Què vol dir kaput? Digui’m-ho.

- No sigui tan exigent que després ho lamentarà. I pari d’expel·lir flors amb aquesta insolència.

- Que pari d’expel·lir flors? No ho faré pas! Aquesta és la meva virtut i no deixaré que un avorrit com vostè me la faci perdre.

- Jo avorrit?

- Sí, avorrit i sorrut! Miri, no cal que m’ho digui. Ja ho sé que sóc caduca, que faig la gran floració d’abril a octubre i que després m’acabo.

- Exactament. I no em digui que li és igual.

- Home, si jo pogués escollir, demanaria una altra cosa.

- Veu?

- Sí, demanaria viure tot l ’any i un any rere l’altre.

- Com jo! és el que li deia.

- Esperi’s, no he acabat. Jo ho demanaria amb la condició que pogués treure flors tot l’any. I jo sé que això no pot ser.

- M’haurà de reconèixer que un servidor té més bona vida. Hiverno i a l’estiu vaig traient algunes flors, no tantes com vostè, d’acord. Torno a hivernar i torno a florir. Pot semblar avorrit, però si més no, jo no m’acabo.

- Ja veig que no m’entén.

- Potser no.

- Li explicaré. Hi ha éssers que poden viure com vostè. Vivint, però sense viure. O vivint d’un record d’estiu. O creient que estan vius i ser morts. Tal vegada, morint a poc a poc.

- Sap que parla molt bé?

- Gràcies, ja acabo. N’hi ha d’altres que sabent que la vida és curta, opten per viure-la intensament. Treuen flors d’abril a octubre. Alegren els qui tenen al costat i ells també son feliços.

- Sí, i després es moren.

- Però moren contents d’haver fet bona feina i ningú no els podrà recriminar mai res, perquè ho han donat tot.

- Ai senyora!

- Què li passa?

- Que em sembla que no sóc tant bo com em pensava. Que potser té raó vostè.

- No s’ho agafi així, home. Vingui, arreceris amb mi. Acosti les seves fulles. Veu? així, així. Nota alguna cosa?

- Sí.

- Quina?

- Ara mateix sento que estic traient dues flors.

- I què més sent?

- Doncs... benestar.

- Ho veu home? Sempre podem fer alguna cosa per  canviar la nostra vida i fer-la més autèntica. Només fa falta un petit esforç com aquest. Però cada dia, eh? Atansi’s, atansi’s sense por. 

Per les fulles verd ufanós del gerani hi llisca una gota. No és rosada, fa estona que el sol ha espantat la matinada. No és suor, les plantes no suen. La petúnia engrescada, s’agita amb la bufada que li regala el vent. En algun racó de la torreta, un bri de terra agraeix l’esquitx de la llàgrima que li arriba, i  es pregunta si tal vegada sense ell, minúscul en un món tan gran, el prodigi no s’esdevindria.