dimarts, 10 de juliol de 2012

BENEÏTS ULLS QUE MIREN


                                  


Enfilat dalt de l’únic arbre de la plaça i ben camuflat dins la seva capçada, l’Ulises beneïa la crisi, la recessió, el dèficit fiscal i el govern, tots ells responsables de la seva nova ubicació i de la seva esclatant vida sexual.

Sense pagar aigua, ni llum, ni gas, ni hipoteca, l’Ulises era un home lliure, tant que havia decidit alliberar-se de la roba, les sabates, el raspall de dents i la pinta.

Vivia nuet dalt de l’arbre frondós de la plaça, que li brindava branques i fullam sense demanar res a canvi. I ell li estava tan agraït que només l’abandonava alguna nit quan s’havia de proveir de queviures per evitar que el seu cos magre i esprimatxat s’acabés confonent amb una branca. O amb dues a tot estirar.

Ningú no sabia que hi era. En canvi ell tenia tots els visitants de la plaça controlats. Ell mirava. De dia, els vellets asseguts al banc, que deixaven evaporar-se el temps aixecant el cap i l’esquena, i potser alguna cosa més, quan passava alguna xicota eixerida, com més curta portés la faldilla, millor. A vegades l’Ulises no veia la xicota objecte de desig, però només d’observar les cares i el posat dels vellets, en tenia prou per rascar-se-la una estona, sentint-se com el més feliç dels micos.

La nit era una altra cosa, la nit, oh la nit! La nit era una processó contínua de parelles de tots els colors i totes les ardors. Totes amb urgència. Valgui’m Déu! Semblava mentida com la crisi havia llençat la gent al carrer. Abans, el cotxe, el pis de l’amic, l’hotel,.. qualsevol lloc era bo per a treure’s el neguit de sobre. Ara només quedaven els bancs de les places i, beneïts fossin per sempre! A la nit, com que ja li havia tocat molt el sol durant el dia, amb poca escalfor en tenia prou per entrar en calor. Només mirava.Tantes parelles com desfilaven pel banc de la plaça, tants orgasmes tenia ell.

Quan sortia el sol, s’estirava esgotat entre dues branques, panxa enlaire, amb el membre adolorit i tibant, desafiant la força de la gravetat, i dormia fins a migdia, quan tornaven a venir els vellets.

I és que ell a la crisi només li podia estar agraït. Abans, quan tenia casa i feina, diners i sexe, l’estrès, la complexitat de les dones i l’escàs, sinó nul, temps per observar el seu voltant, l’havien fet tornar impotent. Ara, tenir un orgasme, un rere l’altre, s’havia convertit en la cosa més senzilla del món. Només calia mirar.

2 comentaris:

  1. jejejeje, molt bo!!!!
    De les sensacions que dius que ens vols transmetre amb els teus escrits i aquest bloc (vegeu columna de la dreta), aquest relat n'ha provocat tres: entretenir, riure i somriure.
    M'ha torbat una mica, també, suposo que se'm fa estrany llegir coses tan sexuals de bon matí, jejeje.
    Una abraçada!
    Ignasi

    ResponElimina
  2. Ja gent que sap treure profit, de tots els sentits i amb tots els sentits, malgrat la crisi.
    Molt bo el relat, amb la justa mesura.
    Carme

    ResponElimina