EM MIRA!

Ja fa dies que discuteixo amb la meva filla sobre un assumpte important. Fan un anunci de la colònia Invictus de Paco Rabanne on hi ha un superhome que surt victoriós de l’estadi i va polvoritzant qualsevol contrincant que el vol aconseguir. Mentrestant, una deessa perd els papers al seu pas i les nimfes perden la roba quan s’atura.

Invictus és una paraula llatina que m’agrada; significa invencible, sempre victoriós. Només per aquest contingut ja m’agrada, però  també perquè és el títol d’una de les pel·lícules del gran Clint Eastwood i perquè és el pseudònim que vaig emprar la primera vegada que vaig guanyar un concurs literari. No seria estrany que només per això, l’anunci m’hagués cridat l’atenció. Però no n’ha estat aquest el motiu exacte. Jo li dic a la meva filla que el model, superhome, musculós, i que deu haver menjat molts cigrons, quan acaba l’anunci em mira a mi. Sí, a mi! I ella se’n riu i em diu.

-       Mamaaa, mamaaa...

No sé si s’exclama volent dir que no tinc la vista bé o que no em mira. Però jo m’hi poso forta perquè la vista la tinc perfecta i l’home em mira a mi. Com s’explica sinó que m’hagi enviat personalment el seu vídeo, només per seduir-me, ui! vull dir per convèncer-me que la seva mirada és per a mi? A veure, em mira o no em mira?

                                                            Atenció al segon 0:44

És ben curiós que els anuncis de perfums i colònies gairebé em molesten per l’embafadors que són i aquest me’l miro amb tota l’atenció, esperant-ne el final amb ànsia.

Deia que potser l’Invictus que em mira ha menjat molts cigrons perquè veig que ara una marca de cigrons, i més llegums, ha encertat de ple quan en el seu anunci deixa entreveure com a causa primera d’un cos musculat i espectacular i també d’una cara ben formosa, el menjar cigrons. Serà una casualitat, però sempre fan aquest anunci a continuació de l’altre, que si no fos perquè em quedo davant el televisor ben embadalida mentre l’Invictus em mira, potser no hi hauria parat esment. I és que aquests no em miren. Figura que estan ocupats menjant cigrons, encara que no es vegi com masteguen, o digerint els que s’han  menjat al llarg de la vida, per arribar a ser com són.

No sé si haurà menjat molts cigrons el Pau Sabater que porta trenta nou programes concursant a “El gran dictat” de TV3, ben invictus, que no treu el pot, però no se’l poden treure del damunt.

Diu la Viquipèdia que no acostuma a mentir – i ho dic jo que tinc el costum de contrastar la informació - que els cigrons són bons pel colesterol, la hipertensió i per fer dieta, que tenen calci, potassi, zinc i vitamines B. I que estimulen el creixement. El Pau mesura dos metres; sigui qui sigui que se li posi al costat, ell sempre és més alt. Però no és això el que buscava en mirar la Viquipèdia. Volia saber si els cigrons van bé per arrenglerar les lletres una rere l’altra dins del cervell i combinar-les i lletrejar-les i fer-les ballar a conveniència per encertar sempre la combinació adequada. Això no ho he trobat, però sí que m’he recordat de la cita llatina, copiada de la grega “mens sana in corpore sano” – avui estic clàssica – que ve a dir que menjant cigrons, la ment sempre és clara.

Segur, segur que el Pau s'ha fet un tip de menjar-ne. Només cal escoltar-ne les respostes. Se les sap totes i els, només, vuit idiomes que parla hi deuen influir. De fet, no se li veuen els músculs, però assegut – dret no, que és massa alt – té una cara i un coll i un tors que recorden el cànon de bellesa clàssic. Per alguna cosa ha estudiat Filologia clàssica; era el seu destí. Però em sembla que el Pau, mirar-me, mirar-me, no em mira. Amb tres-cents mil espectadors mirant-se’l a ell per una banda i amb un pot de noranta mil euros per l’altra, prou feina té. Que tinguis sort, Pau! Em sabria greu que te n’anessis sense el premi per haver menjat tants cigrons, vull dir per tenir la ment tan clara.

I bé, en tornant als cigrons, potser la garantia d’un cos fibrat no la donen. Però ara mateix tenen altres valors segurs, com impulsar una empresa amb un producte que no tenia un gran prestigi entre les generacions actuals - encara que ho facin apel·lant a la pura façana – i com recrear la vista de les generacions... no tan actuals. Ara bé, el valor que segur que no tenen els cigrons és el de l’eterna joventut. Ho sé jo, que n’he menjat força i potser per això les lletres també ballen dins del meu cervell; a un altre ritme, també ho sé. Parlo de la joventut del cos, eh? Que la joventut de l’ànima necessita d’algun altre aliment, a part dels cigrons.

Entremig dels cigrons, les lletres. Les veieu?

CEBES MAGNETITZANTS

                                   

No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!

L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa sola no podia ser esperar gaire.

Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:

         – Prou, prou! No vull veure res més!

Estava just encarada al passadís de les verdures, amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo – ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat, ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima, en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.

Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.  Un home es va atansar el manat de cebes al nas,  les va olorar profundament i cap al carro! Es veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell,  com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà i digué:

         – Maria, cebes!

         – Ai sí! – va dir ella, ensumant.

Una dona velleta va provar de treure una ceba del manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...

Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans. La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment, el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.

Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes” crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els packs standard de cebes i de tot, són massa grans.

La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter – que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia recordat la importància d’una bona ceba.

I a part de patir, rumiava. Intentava recordar quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona,  desagraïda, al final no havia volgut cebes. L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:

         – Mira, mira  què ha posat el nen dins del cotxet.

         – Ah doncs, ens les quedem, no?

Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica i ara Les cebes magnetitzants.

No li vaig explicar res de res a la meva filla, que després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa, aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?

BENEÏTS ULLS QUE MIREN

                                  

Enfilat dalt de l’únic arbre de la plaça i ben camuflat dins la seva capçada, l’Ulises beneïa la crisi, la recessió, el dèficit fiscal i el govern, tots ells responsables de la seva nova ubicació i de la seva esclatant vida sexual.

Sense pagar aigua, ni llum, ni gas, ni hipoteca, l’Ulises era un home lliure, tant que havia decidit alliberar-se de la roba, les sabates, el raspall de dents i la pinta.

Vivia nuet dalt de l’arbre frondós de la plaça, que li brindava branques i fullam sense demanar res a canvi. I ell li estava tan agraït que només l’abandonava alguna nit quan s’havia de proveir de queviures per evitar que el seu cos magre i esprimatxat s’acabés confonent amb una branca. O amb dues a tot estirar.

Ningú no sabia que hi era. En canvi ell tenia tots els visitants de la plaça controlats. Ell mirava. De dia, els vellets asseguts al banc, que deixaven evaporar-se el temps aixecant el cap i l’esquena, i potser alguna cosa més, quan passava alguna xicota eixerida, com més curta portés la faldilla, millor. A vegades l’Ulises no veia la xicota objecte de desig, però només d’observar les cares i el posat dels vellets, en tenia prou per rascar-se-la una estona, sentint-se com el més feliç dels micos.

La nit era una altra cosa, la nit, oh la nit! La nit era una processó contínua de parelles de tots els colors i totes les ardors. Totes amb urgència. Valgui’m Déu! Semblava mentida com la crisi havia llençat la gent al carrer. Abans, el cotxe, el pis de l’amic, l’hotel,.. qualsevol lloc era bo per a treure’s el neguit de sobre. Ara només quedaven els bancs de les places i, beneïts fossin per sempre! A la nit, com que ja li havia tocat molt el sol durant el dia, amb poca escalfor en tenia prou per entrar en calor. Només mirava.Tantes parelles com desfilaven pel banc de la plaça, tants orgasmes tenia ell.

Quan sortia el sol, s’estirava esgotat entre dues branques, panxa enlaire, amb el membre adolorit i tibant, desafiant la força de la gravetat, i dormia fins a migdia, quan tornaven a venir els vellets.

I és que ell a la crisi només li podia estar agraït. Abans, quan tenia casa i feina, diners i sexe, l’estrès, la complexitat de les dones i l’escàs, sinó nul, temps per observar el seu voltant, l’havien fet tornar impotent. Ara, tenir un orgasme, un rere l’altre, s’havia convertit en la cosa més senzilla del món. Només calia mirar.