Enfilat dalt de l’únic arbre de la plaça i ben camuflat dins la seva
capçada, l’Ulises beneïa la crisi, la recessió, el dèficit fiscal i el govern,
tots ells responsables de la seva nova ubicació i de la seva esclatant vida
sexual.
Sense pagar aigua, ni llum, ni gas, ni hipoteca, l’Ulises era un home
lliure, tant que havia decidit alliberar-se de la roba, les sabates, el raspall
de dents i la pinta.
Vivia nuet dalt de l’arbre frondós de la plaça, que li brindava
branques i fullam sense demanar res a canvi. I ell li estava tan agraït que
només l’abandonava alguna nit quan s’havia de proveir de queviures per evitar
que el seu cos magre i esprimatxat s’acabés confonent amb una branca. O amb
dues a tot estirar.
Ningú no sabia que hi era. En canvi ell tenia tots els visitants de la
plaça controlats. Ell mirava. De dia, els vellets asseguts al banc, que deixaven
evaporar-se el temps aixecant el cap i l’esquena, i potser alguna cosa més,
quan passava alguna xicota eixerida, com més curta portés la faldilla, millor.
A vegades l’Ulises no veia la xicota objecte de desig, però només d’observar
les cares i el posat dels vellets, en tenia prou per rascar-se-la una estona,
sentint-se com el més feliç dels micos.
La nit era una altra cosa, la nit, oh la nit! La nit era una processó
contínua de parelles de tots els colors i totes les ardors. Totes amb urgència.
Valgui’m Déu! Semblava mentida com la crisi havia llençat la gent al carrer.
Abans, el cotxe, el pis de l’amic, l’hotel,.. qualsevol lloc era bo per a treure’s
el neguit de sobre. Ara només quedaven els bancs de les places i, beneïts
fossin per sempre! A la nit, com que ja li havia tocat molt el sol durant el
dia, amb poca escalfor en tenia prou per entrar en calor. Només mirava.Tantes parelles
com desfilaven pel banc de la plaça, tants orgasmes tenia ell.
Quan sortia el sol, s’estirava esgotat entre dues branques, panxa
enlaire, amb el membre adolorit i tibant, desafiant la força de la gravetat, i
dormia fins a migdia, quan tornaven a venir els vellets.
I és que ell a la crisi només li podia estar agraït. Abans, quan tenia
casa i feina, diners i sexe, l’estrès, la complexitat de les dones i l’escàs,
sinó nul, temps per observar el seu voltant, l’havien fet tornar impotent. Ara,
tenir un orgasme, un rere l’altre, s’havia convertit en la cosa més senzilla
del món. Només calia mirar.
