dilluns, 2 de juliol de 2012

NEU*

      

                                               
Maleta pels records, homologada per la U E

                                             Els meus records me’ls enduc dins d’aquesta maleta. Són els records de la vida que he viscut i que m’acompanyaran a morir en una altra.

Me l’has regalat tu, Sandra, la maleta, quan has sabut que no hi havia marxa enrere i que la separació era inevitable. Qui m’ho hauria dit només fa mig any que series tu qui em donaries el salconduit per al meu viatge sense retorn!

Vaig embogir aleshores i embogeixo ara, quan penso que mai més no estarem junts perquè formarem part de dos móns diferents, de dos pols oposats. Fa mig any tu ploraves i jo volia que tot sota la capa del cel desaparegués. I nosaltres amb tot.

La vas dur tu la maleta a casa. Us n’havien donat una a tots i cadascun dels que anàveu al carrer, tots els que amb l’acomiadament rebaixàveu la renda per família en una proporció massa important. Un luxe que la neu Societat no es podia permetre si es volia mantenir a l’altura de les exigències del neu Ordre econòmic. A la maleta hi posaries tot el que fos possible encabir-hi, tenint sempre present que el que t’enduguessis serien totes les teves pertinences i cap més fins la resta dels teus dies.

M’hi vaig escarrassar provant de cercar alguna solució, però els números de la teva empresa cantaven sense desafinar. No hi havia doncs artifici que pogués capgirar el teu destí: te n’anaves amb els pàries, amb els lents, amb els marginats sense drets.

La canceller del país més fort del continent ho havia dit ben clar: la zona es dividiria en dues classes de països amb velocitats diferents. Velocitat, en aquest cas, s’equiparava a categoria: països de primera i països de segona. Nosaltres que havíem pujat com l’escuma en forma de bombolla seríem de segona. Estava escrit. El sud sempre suporta el pes del nord i nosaltres i els nostres veïns érem al sud de la zona. Ens tocava anar al darrere, tant que sovint hauríem perdut el nord, si no hagués estat perquè la seva ombra era ben palesa en els sentinelles que, a cada cantonada, ens custodiaven amb un zel abassegador que no admetia excepcions, ni insubordinacions, ni tant sols rèpliques.

El dia que vas arribar a casa amb la maleta a la mà vaig saber que la neu Llei recentment promulgada pel nord, com a mesura de regulació al nostre país, s’acarnissaria amb vosaltres. Havia de demostrar que res no era de broma, que la societat havia de seguir el camí dels països i que les persones s’agruparien també en dues categories: rics amb prou poder adquisitiu i pobres, amb poder adquisitiu inferior al mínim, o ràpids i lents, o amb dret al benestar i sense cap dret. Vas saber quina era la teva destinació perquè a la carta d’acomiadament s’hi adjuntava un plànol. Et va costar d’entendre’l perquè en un punt concret, a molts quilòmetres de casa nostra en direcció al sud, l’itinerari s’aturava i amb un gran punt negre t’assenyalava el teu nou hàbitat.

Jo tampoc no ho hauria entès si no m’hagués llegit uns dies abans la Llei sencera, no sense esgarrifar-me  per la fredor amb què havia estat redactada. Cap recurs no seria tingut en compte, ni els sentiments, ni els llaços familiars ni d’amistats, tampoc les influències ni els tractes de favor. On assenyalava el punt s’hi havia excavat una ciutat enorme, la Ciutat Subterrània, on estaven destinats tots aquells que perdien el seu lloc de treball o el posaven en perill, es a dir els que afeblien la societat. Sense ells, individus malalts que no havien sabut conservar la riquesa o mantenir la seva empresa o el seu negoci en peu, la societat es redreçaria i es purificaria i el seu afany de superació aviat, molt aviat, assoliria la seva recompensa.

Em vas abraçar i vas sanglotar sense poder-te consolar. Si la nostra relació tenia alguna escletxa en aquell moment es va segellar i ambdós vam formar un tot compacte que, trista paradoxa! estava condemnat a ser seccionat. Jo no vaig plorar ni una llàgrima tot i que el cor se m’esmicolava. Em bullia el cap intentant descobrir de quina manera podia, no ja esquivar la teva marxa, que era inevitable, sinó impedir la nostra separació. I la vaig trobar: si tu no et podies quedar, jo faria els possibles perquè m’assenyalessin a mi també. Sabia que no seria fàcil. La meva empresa era sòlida, amb un compte de resultats envejable. No tenien previst fer fora a ningú i era més: de mica en mica anaven creant nous llocs de treball, màxim exponent d’una empresa model.

Com un talp vaig escorcollar els seus fonaments. Sense cap escrúpol vaig esforçar-me a trobar-li les esquerdes i que sortissin a la llum. N’havia de tenir i jo ho sabia molt bé perquè havia prosperat al mateix temps que ella. M’era igual. L’únic que m’importava era no perdre’t, Sandra, encara que això suposés agafar el camí dels marginats. Sabia que la meva veritable, desolada i desesperada marginació tant sols tindria lloc sense tu al meu costat.

Mentre jo maldava per convertir-me també en un empestat, una neu Recomanació econòmica provinent del nord va tombar allò que s’havia erigit com una muralla entre tu i jo. Vas rebre una altra carta, aquesta per correu certificat:

         En compliment de les directrius dels nostres mentors d’alta velocitat, la nostra/seva entitat s’ha fusionat amb dues altres per formar-ne una de molt més poderosa que ens permetrà mirar endavant altra vegada, desfent les mesures tan dràstiques que vam haver d’adoptar amb molts dels nostres estimats empleats, entre els quals s’hi troba vostè. Li demanem accepti les nostres disculpes per totes les molèsties i patiment moral ocasionats, en som conscients, i li agrairem es reincorpori al seu lloc de treball d’aquí a tres dies amb noves energies que, n’estem segurs, sabrà transmetre a la nostra/seva nova, gran i puixant empresa.

Vam amagar la maleta al fons més inabastable de l’altell de l’armari més inusual de la casa. Ens miràrem als ulls i vam fer l’amor amb vehemència, tal vegada com mai no l’havíem fet. Érem els supervivents d’una mort que ens havia passat a frec i constatàvem que encara posseíem allò que havíem estat a punt de perdre. Ho deien ensems els nostres cossos i les nostres mans. També els esguards sense paraules. Recordo que la passió va perllongar-se durant  mesos,  que les jornades a la feina se’m feien eternes i que no albirava el final del dia que m’havia de permetre retrobar-te altre cop.

Vaig oblidar-me per complet del meu afany destructor amb el que pretenia ser un dels expulsats fora de la neu Societat. La meva actitud vers el neu Ordre va canviar. Em sentia un triomfador digne de pertànyer-hi. Fins i tot quan amics i coneguts anaven caient al meu voltant pensava com n’eren d’incompetents per no haver estat capaços de retenir l’estatus pel que havien d’haver vetllat. Per a mi era una qüestió de justícia: nosaltres ens havíem salvat perquè ens ho mereixíem, perquè havíem lluitat i guanyat. Ni de casualitat advertia que era l’atzar qui t’havia salvat, qui ens havia lliurat de separar-nos per sempre.

Tant em vantava del nostre èxit que vam començar a divergir de pensament. Tu deies que havíem tingut molta sort i jo argumentava que la sort no existia. M’havia après al peu de la lletra la neu Corrent filosòfica i me l’havia cregut. Cap compassió, cap plany, cap pena vers els perdedors: ells se n’anaven i nosaltres, els guanyadors, ens quedàvem. Com dues races diferents i una superior a l’altra.

Progressivament anàvem discutint, cada vegada amb més intensitat. Que no em coneixies, deies, que perquè havia canviat tant en tan poc temps. Jo m’exasperava. No entenia perquè tu no avançaves en les idees, no t’adaptaves a la neu Època. T’estimava i no volia, no podia deixar que et quedessis enrere arriscant-te a no ser digna del neu Món que s’estava gestant. Un abisme s’obria novament entre nosaltres i tu no volies servir-te del pont que t’hi estenia per salvar-lo.

En tant el nostre amor s’anava buidant, la Ciutat Subterrània s’anava omplint i els genis del nord començaven a tenir problemes per encabir-hi tots els incompetents i incapaços que esperaven entre el món i el submón en una llarga filera a la que ja anomenaven el Pas del Progrés. De primer ningú no entenia el nom, si precisament el Pas menava a un lloc, antítesi del progrés, del qual ningú que hi entrés, mai més no se’n sortiria, on la llum del sol seria negada a tots els que l’habitessin i on fessin el que fessin els seus residents,  només en traurien la pura subsistència. Més tard va saber-se que el Pas del Progrés era el nom amb què l’havia batejat l’artífex de la Ciutat Subterrània perquè ell havia estat l’inductor de fer redundar en la neu Societat tot el treball i riquesa que es generés a la Ciutat.

Només un geni podia haver ideat un sistema tan perfecte. D’entrada aturaven l’excés de població al país i també al continent, ja que als expulsats els estava prohibit de reproduir-se, amb el valor afegit que la idea podia exportar-se a tots els suds,  acabant d’una vegada amb la superpoblació del món. El nord deixava de ser responsable de l’alimentació dels febles perquè aquests amb el seu treball s’havien de procurar l’abastiment bàsic. Tot l’excedent del seu treball s’incorporava a les arques de la neu Societat. En conseqüència i finalment, el darrer i magnífic assoliment: com que la població oficial, digna de viure, havia minvat enormement, s’assolia una renda per càpita que superava en molt la dels països que no havien caigut en crisi o si més no, no havien caigut tan avall, quan tot el món occidental havia entrat en recessió i cap solució no era bona per sortir-se’n.

Jo sabia que el nord buscava una solució per als excedents de la Ciutat Subterrània, perquè la bona posició de la meva empresa i el meu càrrec em permetien assabentar-me de quasi tot el que es cuinava a les altes esferes. I no volien construir una nova ciutat, malgrat que la que tenien els hi reportava grans beneficis. En paraules de la canceller, era perillós que la Ciutat Subterrània superés en població la neu societat: Les majories massificades sempre havien estat perilloses. També havia descartat altres solucions suggerides pels consellers i emprades en altres èpoques glorioses. En les seves paraules de dona forta s’hi mesclaven la sentència i l’indult: dominar el món, sí; genocidi, no.

Van iniciar-se els rumors que començava a arribar el moment d’estabilitzar-se. El neu Ordre estava conformat. A una banda la neu Societat. A l’altra, lluny, imperceptible i sense destorbar, la Ciutat Subterrània, amb un únic tracte entre ambdues: la riquesa que circulava només en un sentit. A canvi, el manteniment de la vida dels expulsats.

Quan t’he vist amb la maleta, Sandra, he entès que sabies més que jo i que no eres sincera del tot quan defensaves obstinadament els empestats en contra de la meva innocent i ridícula apologia de la segregació. M’has vingut a rebre a la porta i me l’has donat, just quan jo volia explicar-te que aquelles esquerdes, que havia provat d’eixamplar temps enrere per poder marxar amb tu, no s’havien bellugat gens ni mica perquè l’empresa anava més bé que mai. Que possiblement la meva ascensió a un càrrec, encara més important, era imminent perquè l’endemà estava emplaçat pel director general al seu despatx.

Has fet un lleu somriure insistint amb la maleta i jo no comprenia res. Després ho he entès tot, amb velocitat de vertigen. He entès perquè abans d’ahir vaig trobar-te al passadís de l’empresa quan em vas dir que m’havies vingut a esperar. He entès que no hi hauria ascensió a cap càrrec i que si alguna cosa era imminent era la meva expulsió del món dels privilegiats. T’he mirat als ulls com tantes vegades i no t’hi he trobat, Sandra, no he trobat els ulls de la dona que sempre he portat al cor. Per contra, un esguard fred i llunyà m’ha dit també sense paraules que ja no m’estimaves, que potser per això m’havies delatat. En un intent de desxifrar com havia pogut passat, m’he sentit imbècil per haver defensat allò indefensable, per haver-me deixat minar el pensament per una filosofia que anava contra la pròpia humanitat. M’he resistit a odiar-te perquè, he pensat, la meva perdició me l’havia guanyat jo mateix allunyant-me cada cop més de tu i del teu amor. I ha estat en aquell precís instant que he sentit que, com un llampec, un mal pensament em colpia i em condemnava: i si mai no m’haguessis estimat?




*neu: en alemany, forma simple sense declinar de l’adjectiu “nou”.

6 comentaris:

  1. No estamos lejos de llegar a esta situación

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Hola Teresa,

    m'ha encantat aquest relat, no només pel que es llegeix a vista clara, sinó pel que es diu entre línies.

    Gràcies per amanir els nostres dies amb aquesta salsa tan especial.

    marta

    ResponElimina
  4. Ei bon relat. Hi ha alguna part densa però l'essència és bona. M'agrada la idea de la neu és una de les millos imatges que ofereixes. També la de la maleta. (i la foto!!)
    Petonàs, ja aniré entrant i posant cullerada sinó això serà molt aburrit!;)
    Que tinguis molta sort amb aquest blog tant maco!!!!!
    Maria

    ResponElimina
  5. És com quan et despertes d'un mal son i dius: Sort que era un somni!!
    El cas és que moltes parts d'aquest relat són reals. Esperem que la ficció, en aquest cas, no superi la realitat.
    Fita

    ResponElimina
  6. Caram Xavier! Em pensava que em parlaves del darrer post que he penjat. Ara m'adono que parlo molt de la feina, no només en aquests dos, a L'ESFORÇ també en parlo. És que la injustícia clama al cel i el crit m'arriba sempre.
    Bé, doncs. Encara que NEU és de fa un parell d'any i de ficció, per desgràcia ara sembla molt més possible. A veure si ens despertem del malson d'una vegada.

    ResponElimina