A LA RECERCA DE LA BALENA PROMESA

Sovint penso en allò que va dir Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge. Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.

La setmana passada vaig viatjar a la Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles, rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar. 

Si la Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo, disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda tot.

Podria explicar molt més però... però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves. 

Quan vam entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré, vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent; per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí. Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions. La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell, impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava. Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense vomitar,  alternant el “suau” bressoleig de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.

I enmig de la tempesta, la meva i la de tots, va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts. 

Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons —ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu, encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant. 

A la tornada els marejos no van millorar, però havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies peripècies al vaixell.

Em podria allargar molt més perquè el viatge i el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre. 

Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes, Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria, Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara, Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo, Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb educació i una  bona comunicació et pots entendre i conviure amb tothom. 

I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a estribord.

NEU*

      

                                               

Maleta pels records, homologada per la U E

                                             Els meus records me’ls enduc dins d’aquesta maleta. Són els records de la vida que he viscut i que m’acompanyaran a morir en una altra.

Me l’has regalat tu, Sandra, la maleta, quan has sabut que no hi havia marxa enrere i que la separació era inevitable. Qui m’ho hauria dit només fa mig any que series tu qui em donaries el salconduit per al meu viatge sense retorn!

Vaig embogir aleshores i embogeixo ara, quan penso que mai més no estarem junts perquè formarem part de dos móns diferents, de dos pols oposats. Fa mig any tu ploraves i jo volia que tot sota la capa del cel desaparegués. I nosaltres amb tot.

La vas dur tu la maleta a casa. Us n’havien donat una a tots i cadascun dels que anàveu al carrer, tots els que amb l’acomiadament rebaixàveu la renda per família en una proporció massa important. Un luxe que la neu Societat no es podia permetre si es volia mantenir a l’altura de les exigències del neu Ordre econòmic. A la maleta hi posaries tot el que fos possible encabir-hi, tenint sempre present que el que t’enduguessis serien totes les teves pertinences i cap més fins la resta dels teus dies.

M’hi vaig escarrassar provant de cercar alguna solució, però els números de la teva empresa cantaven sense desafinar. No hi havia doncs artifici que pogués capgirar el teu destí: te n’anaves amb els pàries, amb els lents, amb els marginats sense drets.

La canceller del país més fort del continent ho havia dit ben clar: la zona es dividiria en dues classes de països amb velocitats diferents. Velocitat, en aquest cas, s’equiparava a categoria: països de primera i països de segona. Nosaltres que havíem pujat com l’escuma en forma de bombolla seríem de segona. Estava escrit. El sud sempre suporta el pes del nord i nosaltres i els nostres veïns érem al sud de la zona. Ens tocava anar al darrere, tant que sovint hauríem perdut el nord, si no hagués estat perquè la seva ombra era ben palesa en els sentinelles que, a cada cantonada, ens custodiaven amb un zel abassegador que no admetia excepcions, ni insubordinacions, ni tant sols rèpliques.

El dia que vas arribar a casa amb la maleta a la mà vaig saber que la neu Llei recentment promulgada pel nord, com a mesura de regulació al nostre país, s’acarnissaria amb vosaltres. Havia de demostrar que res no era de broma, que la societat havia de seguir el camí dels països i que les persones s’agruparien també en dues categories: rics amb prou poder adquisitiu i pobres, amb poder adquisitiu inferior al mínim, o ràpids i lents, o amb dret al benestar i sense cap dret. Vas saber quina era la teva destinació perquè a la carta d’acomiadament s’hi adjuntava un plànol. Et va costar d’entendre’l perquè en un punt concret, a molts quilòmetres de casa nostra en direcció al sud, l’itinerari s’aturava i amb un gran punt negre t’assenyalava el teu nou hàbitat.

Jo tampoc no ho hauria entès si no m’hagués llegit uns dies abans la Llei sencera, no sense esgarrifar-me  per la fredor amb què havia estat redactada. Cap recurs no seria tingut en compte, ni els sentiments, ni els llaços familiars ni d’amistats, tampoc les influències ni els tractes de favor. On assenyalava el punt s’hi havia excavat una ciutat enorme, la Ciutat Subterrània, on estaven destinats tots aquells que perdien el seu lloc de treball o el posaven en perill, es a dir els que afeblien la societat. Sense ells, individus malalts que no havien sabut conservar la riquesa o mantenir la seva empresa o el seu negoci en peu, la societat es redreçaria i es purificaria i el seu afany de superació aviat, molt aviat, assoliria la seva recompensa.

Em vas abraçar i vas sanglotar sense poder-te consolar. Si la nostra relació tenia alguna escletxa en aquell moment es va segellar i ambdós vam formar un tot compacte que, trista paradoxa! estava condemnat a ser seccionat. Jo no vaig plorar ni una llàgrima tot i que el cor se m’esmicolava. Em bullia el cap intentant descobrir de quina manera podia, no ja esquivar la teva marxa, que era inevitable, sinó impedir la nostra separació. I la vaig trobar: si tu no et podies quedar, jo faria els possibles perquè m’assenyalessin a mi també. Sabia que no seria fàcil. La meva empresa era sòlida, amb un compte de resultats envejable. No tenien previst fer fora a ningú i era més: de mica en mica anaven creant nous llocs de treball, màxim exponent d’una empresa model.

Com un talp vaig escorcollar els seus fonaments. Sense cap escrúpol vaig esforçar-me a trobar-li les esquerdes i que sortissin a la llum. N’havia de tenir i jo ho sabia molt bé perquè havia prosperat al mateix temps que ella. M’era igual. L’únic que m’importava era no perdre’t, Sandra, encara que això suposés agafar el camí dels marginats. Sabia que la meva veritable, desolada i desesperada marginació tant sols tindria lloc sense tu al meu costat.

Mentre jo maldava per convertir-me també en un empestat, una neu Recomanació econòmica provinent del nord va tombar allò que s’havia erigit com una muralla entre tu i jo. Vas rebre una altra carta, aquesta per correu certificat:

         En compliment de les directrius dels nostres mentors d’alta velocitat, la nostra/seva entitat s’ha fusionat amb dues altres per formar-ne una de molt més poderosa que ens permetrà mirar endavant altra vegada, desfent les mesures tan dràstiques que vam haver d’adoptar amb molts dels nostres estimats empleats, entre els quals s’hi troba vostè. Li demanem accepti les nostres disculpes per totes les molèsties i patiment moral ocasionats, en som conscients, i li agrairem es reincorpori al seu lloc de treball d’aquí a tres dies amb noves energies que, n’estem segurs, sabrà transmetre a la nostra/seva nova, gran i puixant empresa.

Vam amagar la maleta al fons més inabastable de l’altell de l’armari més inusual de la casa. Ens miràrem als ulls i vam fer l’amor amb vehemència, tal vegada com mai no l’havíem fet. Érem els supervivents d’una mort que ens havia passat a frec i constatàvem que encara posseíem allò que havíem estat a punt de perdre. Ho deien ensems els nostres cossos i les nostres mans. També els esguards sense paraules. Recordo que la passió va perllongar-se durant  mesos,  que les jornades a la feina se’m feien eternes i que no albirava el final del dia que m’havia de permetre retrobar-te altre cop.

Vaig oblidar-me per complet del meu afany destructor amb el que pretenia ser un dels expulsats fora de la neu Societat. La meva actitud vers el neu Ordre va canviar. Em sentia un triomfador digne de pertànyer-hi. Fins i tot quan amics i coneguts anaven caient al meu voltant pensava com n’eren d’incompetents per no haver estat capaços de retenir l’estatus pel que havien d’haver vetllat. Per a mi era una qüestió de justícia: nosaltres ens havíem salvat perquè ens ho mereixíem, perquè havíem lluitat i guanyat. Ni de casualitat advertia que era l’atzar qui t’havia salvat, qui ens havia lliurat de separar-nos per sempre.

Tant em vantava del nostre èxit que vam començar a divergir de pensament. Tu deies que havíem tingut molta sort i jo argumentava que la sort no existia. M’havia après al peu de la lletra la neu Corrent filosòfica i me l’havia cregut. Cap compassió, cap plany, cap pena vers els perdedors: ells se n’anaven i nosaltres, els guanyadors, ens quedàvem. Com dues races diferents i una superior a l’altra.

Progressivament anàvem discutint, cada vegada amb més intensitat. Que no em coneixies, deies, que perquè havia canviat tant en tan poc temps. Jo m’exasperava. No entenia perquè tu no avançaves en les idees, no t’adaptaves a la neu Època. T’estimava i no volia, no podia deixar que et quedessis enrere arriscant-te a no ser digna del neu Món que s’estava gestant. Un abisme s’obria novament entre nosaltres i tu no volies servir-te del pont que t’hi estenia per salvar-lo.

En tant el nostre amor s’anava buidant, la Ciutat Subterrània s’anava omplint i els genis del nord començaven a tenir problemes per encabir-hi tots els incompetents i incapaços que esperaven entre el món i el submón en una llarga filera a la que ja anomenaven el Pas del Progrés. De primer ningú no entenia el nom, si precisament el Pas menava a un lloc, antítesi del progrés, del qual ningú que hi entrés, mai més no se’n sortiria, on la llum del sol seria negada a tots els que l’habitessin i on fessin el que fessin els seus residents,  només en traurien la pura subsistència. Més tard va saber-se que el Pas del Progrés era el nom amb què l’havia batejat l’artífex de la Ciutat Subterrània perquè ell havia estat l’inductor de fer redundar en la neu Societat tot el treball i riquesa que es generés a la Ciutat.

Només un geni podia haver ideat un sistema tan perfecte. D’entrada aturaven l’excés de població al país i també al continent, ja que als expulsats els estava prohibit de reproduir-se, amb el valor afegit que la idea podia exportar-se a tots els suds,  acabant d’una vegada amb la superpoblació del món. El nord deixava de ser responsable de l’alimentació dels febles perquè aquests amb el seu treball s’havien de procurar l’abastiment bàsic. Tot l’excedent del seu treball s’incorporava a les arques de la neu Societat. En conseqüència i finalment, el darrer i magnífic assoliment: com que la població oficial, digna de viure, havia minvat enormement, s’assolia una renda per càpita que superava en molt la dels països que no havien caigut en crisi o si més no, no havien caigut tan avall, quan tot el món occidental havia entrat en recessió i cap solució no era bona per sortir-se’n.

Jo sabia que el nord buscava una solució per als excedents de la Ciutat Subterrània, perquè la bona posició de la meva empresa i el meu càrrec em permetien assabentar-me de quasi tot el que es cuinava a les altes esferes. I no volien construir una nova ciutat, malgrat que la que tenien els hi reportava grans beneficis. En paraules de la canceller, era perillós que la Ciutat Subterrània superés en població la neu societat: Les majories massificades sempre havien estat perilloses. També havia descartat altres solucions suggerides pels consellers i emprades en altres èpoques glorioses. En les seves paraules de dona forta s’hi mesclaven la sentència i l’indult: dominar el món, sí; genocidi, no.

Van iniciar-se els rumors que començava a arribar el moment d’estabilitzar-se. El neu Ordre estava conformat. A una banda la neu Societat. A l’altra, lluny, imperceptible i sense destorbar, la Ciutat Subterrània, amb un únic tracte entre ambdues: la riquesa que circulava només en un sentit. A canvi, el manteniment de la vida dels expulsats.

Quan t’he vist amb la maleta, Sandra, he entès que sabies més que jo i que no eres sincera del tot quan defensaves obstinadament els empestats en contra de la meva innocent i ridícula apologia de la segregació. M’has vingut a rebre a la porta i me l’has donat, just quan jo volia explicar-te que aquelles esquerdes, que havia provat d’eixamplar temps enrere per poder marxar amb tu, no s’havien bellugat gens ni mica perquè l’empresa anava més bé que mai. Que possiblement la meva ascensió a un càrrec, encara més important, era imminent perquè l’endemà estava emplaçat pel director general al seu despatx.

Has fet un lleu somriure insistint amb la maleta i jo no comprenia res. Després ho he entès tot, amb velocitat de vertigen. He entès perquè abans d’ahir vaig trobar-te al passadís de l’empresa quan em vas dir que m’havies vingut a esperar. He entès que no hi hauria ascensió a cap càrrec i que si alguna cosa era imminent era la meva expulsió del món dels privilegiats. T’he mirat als ulls com tantes vegades i no t’hi he trobat, Sandra, no he trobat els ulls de la dona que sempre he portat al cor. Per contra, un esguard fred i llunyà m’ha dit també sense paraules que ja no m’estimaves, que potser per això m’havies delatat. En un intent de desxifrar com havia pogut passat, m’he sentit imbècil per haver defensat allò indefensable, per haver-me deixat minar el pensament per una filosofia que anava contra la pròpia humanitat. M’he resistit a odiar-te perquè, he pensat, la meva perdició me l’havia guanyat jo mateix allunyant-me cada cop més de tu i del teu amor. I ha estat en aquell precís instant que he sentit que, com un llampec, un mal pensament em colpia i em condemnava: i si mai no m’haguessis estimat?

*neu: en alemany, forma simple sense declinar de l’adjectiu “nou”.