Sovint penso en allò que va dir
Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge.
Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan
s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa
sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per
la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més
lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.
La setmana passada vaig viatjar a la
Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B
majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de
les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els
fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles,
rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici
d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i
nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava
molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar.
Si la
Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la
del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo,
disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot
gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant
a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda
tot.
Podria explicar molt més però...
però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El
viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El
dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que
ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és
Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé
l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc
per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta
ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva
eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que
sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les
dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta
superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i
t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves.
Quan vam
entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions
vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré,
vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable
perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de
pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser
posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent;
per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava
de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por
d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de
cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em
posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí.
Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava
menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta
inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un
tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser
l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions.
La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità
ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava
tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet
abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure
literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però
les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons
entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell,
impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de
dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense
deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el
convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent
s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes
dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava
del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra
les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava.
Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat
anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant
en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de
les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que
morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les
ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va
resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això
sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les
recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia
ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he
descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo
no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense
vomitar, alternant el “suau” bressoleig
de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se
empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.
I enmig de la tempesta, la meva i la de tots,
va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el
capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers
aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a
agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i
vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en
imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts.
Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a
estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem
de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca
distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons
ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons
—ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu,
encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant.
A la tornada els marejos no van millorar, però
havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a
l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies
peripècies al vaixell.
Em podria allargar molt més perquè el viatge i
el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els
viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre.
Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes,
Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria,
Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara,
Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo,
Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de
viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb
educació i una bona comunicació et pots
entendre i conviure amb tothom.
I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de
totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també
viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per
res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a
estribord.
