A LA RECERCA DE LA BALENA PROMESA

Sovint penso en allò que va dir Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge. Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.

La setmana passada vaig viatjar a la Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles, rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar. 

Si la Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo, disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda tot.

Podria explicar molt més però... però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves. 

Quan vam entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré, vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent; per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí. Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions. La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell, impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava. Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense vomitar,  alternant el “suau” bressoleig de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.

I enmig de la tempesta, la meva i la de tots, va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts. 

Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons —ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu, encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant. 

A la tornada els marejos no van millorar, però havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies peripècies al vaixell.

Em podria allargar molt més perquè el viatge i el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre. 

Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes, Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria, Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara, Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo, Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb educació i una  bona comunicació et pots entendre i conviure amb tothom. 

I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a estribord.

ZONA CATASTRÒFICA

Vaig sentir dir una vegada que nosaltres, els humans, el nostre cos, érem aigua. Em sembla que era en un reclam publicitari d’algun balneari. Per curiositat vaig voler informar-me’n, per si ho havia entès bé, perquè a simple vista no es notava pas. I sí, diu que quan naixem, un setanta cinc per cent del nostre cos és aigua i en l’edat adulta, n’és un seixanta per cent. També que amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida.

Jo crec que l’últim cap de setmana de novembre, aquest de les grans pluges, vaig recuperar el quinze per cent que he anat perdent des que vaig néixer. L’aigua i jo vam entrar en íntima – i borrascosa - harmonia, que em temo serà permanent, si més no mentalment.

Mentre al Serrallo, els pescadors ja es veien les barques passejant pels carrers, de tant com havia pujat la marea, i el riu Francolí sortia de mare i inundava camins i caminets per on tothom passeja i corre en bicicleta la major part del any, a casa meva, l’aigua de pluja baixava per les parets i es filtrava pel sostre com si aquesta fos la seva via natural de sortida. Ho feia amb desimboltura, però implacablement, sense aturar-se ni donar-me cap treva per buidar les galledes i les olles ni per escórrer les tovalloles de l’aixovar -  mai estrenades fins ara - ben apuntalades contra les parets que havien passat a formar part del camí de l’aigua.

A la nit, durant les dues hores que vaig dormir, vaig somiar que, davant del mirall del bany, assajava el moviment de boca del peix i en el mirall de cos sencer provava de fer el sal de la granota. I me’n sortia prou bé. Quan em vaig llevar, vaig encaminar-me al bany i al mirall vaig intentar de fer el peix; no em sortia tan bé com al somni, però em defensava. Amb el salt de la granota ja no m’hi vaig posar.

Tres dies i tres nits es va allargar l’agonia d’anar sortejant els obstacles per casa i de sentir les gotes que, incansables, ara l’una ara l’altra, no cessaven en el seu plof, plof, plof, mentre jo anava fent glup, glup, glup, no precisament d’aigua. El dilluns, quan ja semblava haver passat tot, les taques es van anar eixamplant i eixamplant pels sostres i per les parets. I a la tarda amb un breu, però intens ruixat que va caure, tornem-hi! I dimarts sense ruixat, també. I dimecres. I dijous.  Tota l’aigua que no sabia on anar es refugiava a casa meva. Sempre he estat hospitalària, jo. El tècnic amb qui vaig parlar em va dir que si continuava plovent, el fals sostre es podia desprendre i que una possible solució seria treure’l abans, per veure per on entrava exactament l’aigua. L’altre, el que no és fals, però està en fals,  segurament aniria caient a bocins, no se sap de quina mida. Per les parets no hi havia perill, el problema només era estètic perquè ja es veia la totxana. Potser amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida, però jo sento que aquests cinc o sis dies amb aigua han posat en risc la meva salut mental i la meva vida familiar.

El pitjor de tot és que, després de suportar i sobreviure a aquell atac del cel, el veí que gaudeix del terrat per on entra l’aigua, propietat comunitària, no deixarà fer la reparació corresponent fins al gener. Diu que pel dinar familiar de Nadal ho vol tenir tot en ordre. Hi ha qui té la casa per ensenyar-la i jo que la tinc per viure, ara mateix potser és a punt de ser declarada zona catastròfica. A mi, si estigués ben asseguda a taula el dia de Nadal, amb el terrat impol·lut, i sabés que per causa meva la veïna de sota, també amb dinar familiar, s’ha d’aixecar tota l’estona per vigilar les goteres, se m’ennuegaria la sopa de galets, la llagosta amb dues salses i els torrons d’Agramunt amb cava Turó d’en Mota – i que consti, que jo d’aquest menú només em quedaria amb el primer plat-  És clar que per això s’ha de tenir consciència i no és el cas.

En fi, si algú està ensopit i vol venir a casa aquestes festes, i abans i tot segurament i per desgràcia, el convido. Aquí sempre estem distrets. Una servidora massa sovint té històries que no la deixen avorrir-se. Ah, això sí, l’equip, xubasquero – deixeu-m’ho dir així - amb caputxa i katiuskes, se l’ha de portar cadascú.

Sembla que el núvol hagi envaït casa meva

L'atac en plena acció. Com s'atura una aigua que baixa per la paret?

La darrera del reportatge i prou. No us vull aigualir la festa, només il·lustrar-la.