salsa-ficció: veí

dissabte, 6 de desembre del 2014

ZONA CATASTRÒFICA

Vaig sentir dir una vegada que nosaltres, els humans, el nostre cos, érem aigua. Em sembla que era en un reclam publicitari d’algun balneari. Per curiositat vaig voler informar-me’n, per si ho havia entès bé, perquè a simple vista no es notava pas. I sí, diu que quan naixem, un setanta cinc per cent del nostre cos és aigua i en l’edat adulta, n’és un seixanta per cent. També que amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida.

Jo crec que l’últim cap de setmana de novembre, aquest de les grans pluges, vaig recuperar el quinze per cent que he anat perdent des que vaig néixer. L’aigua i jo vam entrar en íntima – i borrascosa - harmonia, que em temo serà permanent, si més no mentalment.

Mentre al Serrallo, els pescadors ja es veien les barques passejant pels carrers, de tant com havia pujat la marea, i el riu Francolí sortia de mare i inundava camins i caminets per on tothom passeja i corre en bicicleta la major part del any, a casa meva, l’aigua de pluja baixava per les parets i es filtrava pel sostre com si aquesta fos la seva via natural de sortida. Ho feia amb desimboltura, però implacablement, sense aturar-se ni donar-me cap treva per buidar les galledes i les olles ni per escórrer les tovalloles de l’aixovar - mai estrenades fins ara - ben apuntalades contra les parets que havien passat a formar part del camí de l’aigua.

A la nit, durant les dues hores que vaig dormir, vaig somiar que, davant del mirall del bany, assajava el moviment de boca del peix i en el mirall de cos sencer provava de fer el sal de la granota. I me’n sortia prou bé. Quan em vaig llevar, vaig encaminar-me al bany i al mirall vaig intentar de fer el peix; no em sortia tan bé com al somni, però em defensava. Amb el salt de la granota ja no m’hi vaig posar.

Tres dies i tres nits es va allargar l’agonia d’anar sortejant els obstacles per casa i de sentir les gotes que, incansables, ara l’una ara l’altra, no cessaven en el seu plof, plof, plof, mentre jo anava fent glup, glup, glup, no precisament d’aigua. El dilluns, quan ja semblava haver passat tot, les taques es van anar eixamplant i eixamplant pels sostres i per les parets. I a la tarda amb un breu, però intens ruixat que va caure, tornem-hi! I dimarts sense ruixat, també. I dimecres. I dijous. Tota l’aigua que no sabia on anar es refugiava a casa meva. Sempre he estat hospitalària, jo. El tècnic amb qui vaig parlar em va dir que si continuava plovent, el fals sostre es podia desprendre i que una possible solució seria treure’l abans, per veure per on entrava exactament l’aigua. L’altre, el que no és fals, però està en fals, segurament aniria caient a bocins, no se sap de quina mida. Per les parets no hi havia perill, el problema només era estètic perquè ja es veia la totxana. Potser amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida, però jo sento que aquests cinc o sis dies amb aigua han posat en risc la meva salut mental i la meva vida familiar.

El pitjor de tot és que, després de suportar i sobreviure a aquell atac del cel, el veí que gaudeix del terrat per on entra l’aigua, propietat comunitària, no deixarà fer la reparació corresponent fins al gener. Diu que pel dinar familiar de Nadal ho vol tenir tot en ordre. Hi ha qui té la casa per ensenyar-la i jo que la tinc per viure, ara mateix potser és a punt de ser declarada zona catastròfica. A mi, si estigués ben asseguda a taula el dia de Nadal, amb el terrat impol·lut, i sabés que per causa meva la veïna de sota, també amb dinar familiar, s’ha d’aixecar tota l’estona per vigilar les goteres, se m’ennuegaria la sopa de galets, la llagosta amb dues salses i els torrons d’Agramunt amb cava Turó d’en Mota – i que consti, que jo d’aquest menú només em quedaria amb el primer plat- És clar que per això s’ha de tenir consciència i no és el cas.

En fi, si algú està ensopit i vol venir a casa aquestes festes, i abans i tot segurament i per desgràcia, el convido. Aquí sempre estem distrets. Una servidora massa sovint té històries que no la deixen avorrir-se. Ah, això sí, l’equip, xubasquero – deixeu-m’ho dir així - amb caputxa i katiuskes, se l’ha de portar cadascú.