EL MIRACLE DELS FOCS

 

                 

Els tarragonins vam estar dos anys, 2020 i 2021, sense poder gaudir del Concurs de Focs Artificials que fan a Tarragona durant quatre dies de la primera setmana de juliol.  Va ser perquè la COVID anava solta enganxant qualsevol desprevingut -i també previngut-, però és que a una servidora la va enganxar, a més, l’any 2022, precisament aquests dies del Concurs.

      Bé, de fet els Focs els vaig poder veure des de la terrassa, però la companyia de la COVID no és prou grata ni consistent, ni amigable per anar dient oohhh i oohhh tota sola com una mussola. I més quan ja tenia programades les visites dels amics cada dia. Per tant va ser una setmana descafeïnada i amb el cos aixafat -tampoc no gaire, ja anàvem guanyant la partida al virus.

      O sigui que aquest any, per la llarga espera, tenia moltes ganes de Focs. Però ai! Va sortir el Molina i va anunciar pluges per cada tarda-vespre tota la setmana. Ai, ai, que tornarem a tenir la festa aigualida, aquest cop amb aigua real. Jo anava controlant. Als matins, cada dia núvol, però amb una nebulositat poc seriosa: ara s’obre una clariana, ara el cel està tot tapat, ara surt el sol amb tanta força que ca!, no plourà pas. El dilluns a migdia ja va quedar clar que no hi havia fiat de res, perquè va fer un bon ruixat, curt però intens. Dimarts va aguantar sense ploure. I dimecres, primer dia dels Focs i de convidats, també ho semblava, però ai, las! A les set de la tarda tots els que creuen que el temps enganya i que en dia de Focs no pot ploure, van començar a baixar cap a la platja com formiguetes amb la casa a sobre: les taules, les cadires, les neveres, les bosses de viandes, les criatures, els gossets... Els veia baixar des de la terrassa pels diferents viaranys, escaletes i dreceres que duen a la platja i em deia que aquell entusiasme no el podia parar ningú i que la fe amb què caminaven, quasi quasi com pastorets cap el portal de Betlem, bé es mereixia una recompensa.

      Però ni entusiasme ni fe ni pessebre ni penosos carregaments a l’esquena van poder evitar que la pluja, insensible als deliciosos deliris humans, comencés a descarregar amb ganes cap a les vuit del vespre. També des de la terrassa vaig veure tornar les formiguetes xopes, trastejant aquest cop costa amunt totes les il·lusions amb què havien baixat feia una hora. A mi, sense tan esforç, també se’m feia costa amunt haver de desparar la taula que havia parat una estona abans, però és que la pluja amenaçava de deixar tot el que hi havia posat, estovat i immenjable. Em consolava dient que si no podíem veure els Focs, almenys soparíem a l’interior i passaríem una bona estona. Però no m’ho acabava de creure. Estava clar que no seria el mateix.

      Les convidades van arribar enmig d’un xàfec impressionant, mig mullades i força excitades per la poca oportunitat de la pluja. Vam sopar a dins perquè a fora encara hi plovia. Era la primera vegada que venien i a mesura que la pluja anava afluixant, n’hi havia una de molt preocupada.

      ꟷCom ho sabrem si fan els Focs? Com ho sabrem? ꟷpreguntava.

      ꟷNo pateixis, ho sabrem! ꟷli deia jo, que estava segura que ho sabríem.

      I sí, ho vam saber. A les 22.20 va sonar el primer petard d’avís. Ja no plovia. A les 22.25, el segon. A les 22.30, el tercer i van començar els Focs. Corrents, vam sortir a la terrassa. Potser no li havia dit mai a la meva amiga que els Focs els disparen des de la Punta del Miracle, just al davant de casa meva, i que la meva terrassa, juntament amb la trentena de terrasses dels veïns, aquests dies deu ser de les més cobejades de Tarragona.

Fotos: Marga Masdeu

      A mesura que els castells de Focs s’enlairaven vaig anar comprovant que la fe dels tarragonins és indestructible perquè altra vegada tots els baixants de la platja estaven plens de formiguetes, no sé si en primera anada o en segona. Els Focs van compensar en escreix, van ser magnífics. Així ho deien els ooohhs i els aplaudiments del públic, les cares de les meves amigues i la meva, que no me la veia, però suposo que també. Per fi, després de tres anys, els Focs tan enyorats!

      El que sembla increïble és que just quan es van acabar va començar a ploure una altra vegada. No hi crec pas en els miracles, però quin nom se li pot donar a aquesta sincronització Pluja-Focs?

Fem o no fem cara d'haver vist un miracle?

      Ah! La resta de dies no va ploure, ni al matí ni a la tarda ni al vespre. Al temps també li deuen agradar les emocions fortes, devia pensar -amb aquell cervell pensador que té el temps- que el cop d’efecte de dimecres era difícilment superable i ja ni s’hi va posar.

UN MÓN NOU

Sempre penso que parlo massa de mi en aquest blog. Això que llegireu ara, li va passar a una amiga meva, ara fa tres anys. Ho escric literalment, tal com m'ho va explicar:

Havia arribat de sobte i sense avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel talment devia haver estat el diluvi universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual , jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava que la fi del món només seria al carrer.

Encara no sabia el què m’esperava. Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la meva tarda lliure.

Enmig de la cortina d’aigua que em separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament, mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi aigua, no els  faria justícia, van tornar al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.

Vaig saltar del cotxe i el vaig agafar d’una revolada.

-          On son els teus pares?

El nen, que duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci i divertir-s’hi molt.

Quan ja estava xopa i amb l’aigua fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps preciós, perquè el motor s’havia negat,  no crec pas que de gasolina, i no arrencava.

De seguida vaig començar a veure cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure de Monalisa, braç periscòpic i samarreta de Wally. Si ja era del domini  públic que aquell paiet que a les pàgines dels comics s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.

El primer instint va ser d’oferir-li el telèfon. L’única referència que tenia per a fer-li amiga era aquesta. El meu nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò metàl·lic.

I mentre jo no entenia res i pensava que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües braves.  I vaig intuir que la fi del món tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les aigües,  havia estat escollida per a passar a un món nou, la terra promesa.

Wally al Món nou el trobareu de seguida. Però i a la meva amiga, que la veieu?

Bueno, val, us he enganyat. Era jo l'escollida i aquesta història em va passar a mi. En realitat, tot el que penjo en aquest blog ho escric des del Món Nou.

Ara de veritat. Aquest és el darrer conte del meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats. L'únic de moment, però espero que ho sigui per poc temps.

ZONA CATASTRÒFICA

Vaig sentir dir una vegada que nosaltres, els humans, el nostre cos, érem aigua. Em sembla que era en un reclam publicitari d’algun balneari. Per curiositat vaig voler informar-me’n, per si ho havia entès bé, perquè a simple vista no es notava pas. I sí, diu que quan naixem, un setanta cinc per cent del nostre cos és aigua i en l’edat adulta, n’és un seixanta per cent. També que amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida.

Jo crec que l’últim cap de setmana de novembre, aquest de les grans pluges, vaig recuperar el quinze per cent que he anat perdent des que vaig néixer. L’aigua i jo vam entrar en íntima – i borrascosa - harmonia, que em temo serà permanent, si més no mentalment.

Mentre al Serrallo, els pescadors ja es veien les barques passejant pels carrers, de tant com havia pujat la marea, i el riu Francolí sortia de mare i inundava camins i caminets per on tothom passeja i corre en bicicleta la major part del any, a casa meva, l’aigua de pluja baixava per les parets i es filtrava pel sostre com si aquesta fos la seva via natural de sortida. Ho feia amb desimboltura, però implacablement, sense aturar-se ni donar-me cap treva per buidar les galledes i les olles ni per escórrer les tovalloles de l’aixovar -  mai estrenades fins ara - ben apuntalades contra les parets que havien passat a formar part del camí de l’aigua.

A la nit, durant les dues hores que vaig dormir, vaig somiar que, davant del mirall del bany, assajava el moviment de boca del peix i en el mirall de cos sencer provava de fer el sal de la granota. I me’n sortia prou bé. Quan em vaig llevar, vaig encaminar-me al bany i al mirall vaig intentar de fer el peix; no em sortia tan bé com al somni, però em defensava. Amb el salt de la granota ja no m’hi vaig posar.

Tres dies i tres nits es va allargar l’agonia d’anar sortejant els obstacles per casa i de sentir les gotes que, incansables, ara l’una ara l’altra, no cessaven en el seu plof, plof, plof, mentre jo anava fent glup, glup, glup, no precisament d’aigua. El dilluns, quan ja semblava haver passat tot, les taques es van anar eixamplant i eixamplant pels sostres i per les parets. I a la tarda amb un breu, però intens ruixat que va caure, tornem-hi! I dimarts sense ruixat, també. I dimecres. I dijous.  Tota l’aigua que no sabia on anar es refugiava a casa meva. Sempre he estat hospitalària, jo. El tècnic amb qui vaig parlar em va dir que si continuava plovent, el fals sostre es podia desprendre i que una possible solució seria treure’l abans, per veure per on entrava exactament l’aigua. L’altre, el que no és fals, però està en fals,  segurament aniria caient a bocins, no se sap de quina mida. Per les parets no hi havia perill, el problema només era estètic perquè ja es veia la totxana. Potser amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida, però jo sento que aquests cinc o sis dies amb aigua han posat en risc la meva salut mental i la meva vida familiar.

El pitjor de tot és que, després de suportar i sobreviure a aquell atac del cel, el veí que gaudeix del terrat per on entra l’aigua, propietat comunitària, no deixarà fer la reparació corresponent fins al gener. Diu que pel dinar familiar de Nadal ho vol tenir tot en ordre. Hi ha qui té la casa per ensenyar-la i jo que la tinc per viure, ara mateix potser és a punt de ser declarada zona catastròfica. A mi, si estigués ben asseguda a taula el dia de Nadal, amb el terrat impol·lut, i sabés que per causa meva la veïna de sota, també amb dinar familiar, s’ha d’aixecar tota l’estona per vigilar les goteres, se m’ennuegaria la sopa de galets, la llagosta amb dues salses i els torrons d’Agramunt amb cava Turó d’en Mota – i que consti, que jo d’aquest menú només em quedaria amb el primer plat-  És clar que per això s’ha de tenir consciència i no és el cas.

En fi, si algú està ensopit i vol venir a casa aquestes festes, i abans i tot segurament i per desgràcia, el convido. Aquí sempre estem distrets. Una servidora massa sovint té històries que no la deixen avorrir-se. Ah, això sí, l’equip, xubasquero – deixeu-m’ho dir així - amb caputxa i katiuskes, se l’ha de portar cadascú.

Sembla que el núvol hagi envaït casa meva

L'atac en plena acció. Com s'atura una aigua que baixa per la paret?

La darrera del reportatge i prou. No us vull aigualir la festa, només il·lustrar-la.