Els
tarragonins vam estar dos anys, 2020 i 2021, sense poder gaudir del Concurs de Focs
Artificials que fan a Tarragona durant quatre dies de la primera setmana de
juliol. Va ser perquè la COVID anava
solta enganxant qualsevol desprevingut -i també previngut-, però és que a una
servidora la va enganxar, a més, l’any 2022, precisament aquests dies del
Concurs.
Bé, de fet els Focs els vaig poder veure
des de la terrassa, però la companyia de la COVID no és prou grata ni
consistent, ni amigable per anar dient oohhh i oohhh tota sola com una mussola.
I més quan ja tenia programades les visites dels amics cada dia. Per tant va
ser una setmana descafeïnada i amb el cos aixafat -tampoc no gaire, ja anàvem
guanyant la partida al virus.
O sigui que aquest any, per la llarga
espera, tenia moltes ganes de Focs. Però ai! Va sortir el Molina i va anunciar
pluges per cada tarda-vespre tota la setmana. Ai, ai, que tornarem a tenir la
festa aigualida, aquest cop amb aigua real. Jo anava controlant. Als matins,
cada dia núvol, però amb una nebulositat poc seriosa: ara s’obre una clariana,
ara el cel està tot tapat, ara surt el sol amb tanta força que ca!, no plourà
pas. El dilluns a migdia ja va quedar clar que no hi havia fiat de res, perquè
va fer un bon ruixat, curt però intens. Dimarts va aguantar sense ploure. I
dimecres, primer dia dels Focs i de convidats, també ho semblava, però ai, las!
A les set de la tarda tots els que creuen que el temps enganya i que en dia de Focs
no pot ploure, van començar a baixar cap a la platja com formiguetes amb la
casa a sobre: les taules, les cadires, les neveres, les bosses de viandes, les
criatures, els gossets... Els veia baixar des de la terrassa pels diferents
viaranys, escaletes i dreceres que duen a la platja i em deia que aquell
entusiasme no el podia parar ningú i que la fe amb què caminaven, quasi quasi
com pastorets cap el portal de Betlem, bé es mereixia una recompensa.
Però ni entusiasme ni fe ni pessebre ni
penosos carregaments a l’esquena van poder evitar que la pluja, insensible als
deliciosos deliris humans, comencés a descarregar amb ganes cap a les vuit del
vespre. També des de la terrassa vaig veure tornar les formiguetes xopes,
trastejant aquest cop costa amunt totes les il·lusions amb què havien baixat
feia una hora. A mi, sense tan esforç, també se’m feia costa amunt haver de
desparar la taula que havia parat una estona abans, però és que la pluja amenaçava
de deixar tot el que hi havia posat, estovat i immenjable. Em consolava dient
que si no podíem veure els Focs, almenys soparíem a l’interior i passaríem una
bona estona. Però no m’ho acabava de creure. Estava clar que no seria el
mateix.
Les convidades van arribar enmig d’un
xàfec impressionant, mig mullades i força excitades per la poca oportunitat de
la pluja. Vam sopar a dins perquè a fora encara hi plovia. Era la primera
vegada que venien i a mesura que la pluja anava afluixant, n’hi havia una de molt
preocupada.
ꟷCom
ho sabrem si fan els Focs? Com ho sabrem? ꟷpreguntava.
ꟷNo
pateixis, ho sabrem! ꟷli deia jo, que estava
segura que ho sabríem.
I sí, ho vam saber. A les 22.20 va sonar
el primer petard d’avís. Ja no plovia. A les 22.25, el segon. A les 22.30, el
tercer i van començar els Focs. Corrents, vam sortir a la terrassa. Potser no
li havia dit mai a la meva amiga que els Focs els disparen des de la Punta del
Miracle, just al davant de casa meva, i que la meva terrassa, juntament amb la
trentena de terrasses dels veïns, aquests dies deu ser de les més cobejades de
Tarragona.
 |
| Fotos: Marga Masdeu |
A mesura que els castells de Focs
s’enlairaven vaig anar comprovant que la fe dels tarragonins és indestructible
perquè altra vegada tots els baixants de la platja estaven plens de
formiguetes, no sé si en primera anada o en segona. Els Focs van compensar en
escreix, van ser magnífics. Així ho deien els ooohhs i els aplaudiments del
públic, les cares de les meves amigues i la meva, que no me la veia, però
suposo que també. Per fi, després de tres anys, els Focs tan enyorats!
El que sembla increïble és que just quan
es van acabar va començar a ploure una altra vegada. No hi crec pas en els
miracles, però quin nom se li pot donar a aquesta sincronització Pluja-Focs?
 |
| Fem o no fem cara d'haver vist un miracle? |
Ah! La resta de dies no va ploure, ni al
matí ni a la tarda ni al vespre. Al temps també li deuen agradar les emocions
fortes, devia pensar -amb aquell cervell pensador que té el temps- que el cop
d’efecte de dimecres era difícilment superable i ja ni s’hi va posar.
