divendres, 23 de gener de 2015

UN MÓN NOU

Sempre penso que parlo massa de mi en aquest blog. Això que llegireu ara, li va passar a una amiga meva, ara fa tres anys. Ho escric literalment, tal com m'ho va explicar:



Havia arribat de sobte i sense avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel talment devia haver estat el diluvi universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual , jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava que la fi del món només seria al carrer.

Encara no sabia el què m’esperava. Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la meva tarda lliure.

Enmig de la cortina d’aigua que em separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament, mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi aigua, no els  faria justícia, van tornar al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.

Vaig saltar del cotxe i el vaig agafar d’una revolada.

-          On son els teus pares?

El nen, que duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci i divertir-s’hi molt.

Quan ja estava xopa i amb l’aigua fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps preciós, perquè el motor s’havia negat,  no crec pas que de gasolina, i no arrencava.

De seguida vaig començar a veure cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure de Monalisa, braç periscòpic i samarreta de Wally. Si ja era del domini  públic que aquell paiet que a les pàgines dels comics s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.

El primer instint va ser d’oferir-li el telèfon. L’única referència que tenia per a fer-li amiga era aquesta. El meu nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò metàl·lic.

I mentre jo no entenia res i pensava que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües braves.  I vaig intuir que la fi del món tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les aigües,  havia estat escollida per a passar a un món nou, la terra promesa.

Wally al Món nou el trobareu de seguida. Però i a la meva amiga, que la veieu?


Bueno, val, us he enganyat. Era jo l'escollida i aquesta història em va passar a mi. En realitat, tot el que penjo en aquest blog ho escric des del Món Nou.


Ara de veritat. Aquest és el darrer conte del meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats. L'únic de moment, però espero que ho sigui per poc temps.


16 comentaris:

  1. Pel que es veu a la imatge, el Nou Món no és gaire atractiu. La teva amiga és entre els monjos vermells.
    Quasi que és millor el Món Vell?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La qüestió és que no podem triar, Xavier. Si s'acaba, s'acaba i encara rai si et pots salvar. Vaig estar de sort, perdó, la meva amiga va estar de sort. Amb tanta ficció sobre ficció m'he fet un embolic.

      Elimina
  2. Ah!! Ens has fet trampa!!! La que hi ha a la imatge tampoc és la teva amiga, sinó que ets tu. T'he conegut de seguida...

    Aquest món nou, què tal doncs? A veure si podem tenir alguna esperança o no...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es nota que tens experiència en fotos de blog, Carme. Una llambregada i ja m'has trobat.
      Doncs, la meva amiga Teresa no ha tornat per explicar-ho. Haurem d'esperar que plogui a la inversa.

      Elimina
  3. Ets una noia una mica tramposa, jo , mentre anava llegint, no m'ho he cregut pas que fos real...La teva amiga veig que també va amb samarreta de ralles o no? Ai, que juganera que estàs...
    Bon cap de setmana, guapa.

    ResponElimina
  4. Ja veig que ara, com que ens coneixem tots millor, de seguida m'has vist l'orella, Roser. Un amic que ja va morir deia : Lo peor que hay en la vida es conocerse. No hi estic d'acord, però en tocant a enganyar, està clar que conèixer-se no ajuda gaire.
    Una abraçada Roser, i també bon cap de setmana!

    ResponElimina
  5. m'agrada com escrius....
    i com tota bona història, n'hi ha prou que sigui ben trobada ;-P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Hypatia, espero que la trobin, sí.
      Bonic el teu nom de blog. M'has fet rumiar perquè em sonava amb bones vibracions, saps? Ara ja ho sé. Una abraçada.

      Elimina
  6. Quan entrem a un món nou encara no sabem com serà, què tal aniran les coses i, en conseqüència, tenim esperances... ja veurem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, jo trobo que tal com estem, no val allò de "més val boig conegut que savi per conèixer", i que val la pena arriscar-se, si ets l'escollit, és clar.

      Elimina

  7. Si non è vero è ben trovato, tot sigui dit com afalac, Teresa. Ben trobat el teu conte!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grazie Jordi. Mà é vero, è vero. Tutta l'storia è vera.
      Petons des del Món nou.

      Elimina
  8. La teva amiga es ben diferent als altres habitants d'aquest mon nou. A veure si no es un mon tan ensopit com sembla per la imatge, que a vegades les aparences enganyen ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Bruixeta. Enganyen, ja t'ho dic jo. No has vist els dos hàbits de baix a la dreta? Treure-se'l forma part de l'encant del Món nou.
      Una abraçada.

      Elimina
  9. 'Bueno, val' diu l'amiga enganyadora,
    ja en tens un, sigui en bona hora.

    ResponElimina
  10. Això és salsa-ficció, Olga, ja ho saps. Em deixen dir mentides i tot.
    Sí, per algo es comença, no?

    ResponElimina