dimecres, 7 de gener de 2015

LA VIA MORTA

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Andrade. Fa uns dies, en una entrada a Facebook ens va recordar que tenim dret a queixar-nos i a exigir. No només el dret, també el deure.


                                                                            
L’altre dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que quedi clar. És un somni.

Jo em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles, cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se un cotxe.

Que si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig capcota, rumio,  i amb les mans agafades a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació! No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla, bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha mort entre nosaltres.

El pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones. Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure, per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren  amb recança. Hi ha dos milions de persones que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes, ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?

Com puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho sap.  Després d’arribar tan lluny, ens quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?

M’assec i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:

-      Billetes por favor!

És el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.

-      Billetes! Billetes!!! – s’emprenya l’home.

No ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:

-      Billete, señora, billete!

Estic indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven? L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.

-      Encara hi som a temps! – criden – abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb revisors d’abans, i se’ns emporti.

El guardaagulles no hi és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de posar-s’hi.

-      És la fe, que mou muntanyes – diu la meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però continua essent un pou de ciència.

No tenim temps a perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la Independència.



Era un somni. O potser no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien pujar.

-      Espereu, deixeu-nos pujar! – han cridat.

-      Vosaltres sou el nostre motor!

-      La vostra voluntat és la nostra!

i

-      Bla, bla, bla...



Potser encara hi ha esperança.

 

17 comentaris:

  1. Un nou encert, el teu somni, en el que hi sortim -crec- tots ben reflectits. A totes les estacions, quan un tren s'en va, queda algú dient ...adéu, adéuuu...Aquest paper, proposo, el podrien fer els polítics. Ja enviarem un tren que els vingui a buscar. Si cal...
    Marc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marc, els hi estaria bé. No s'omplen la boca que el poble mana? Doncs s'haurien d'oblidar dels interessos del partit, si s'ho creguessin. Ja era hora un comentari teu!

      Elimina
  2. Quanta raó en la teva metàfora, somni, fantasia o realitat, com ho vulguis dir. Quin cansament de viatge, aquest de les vies... Aquí hi havia el Polígono Entrevías (es deia així) i potser ara anem perduts perquè ningú sap manejar les agulles, i rodem i rodem mentre el tren de veritat va fugint sense esperança.
    Bon any, Teresa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha coneixements que no s'haurien de perdre. No sabem mai com ens podem trobar ni si nosaltres mateixos haurem de conduir el tren, a part de girar les vies. Almenys que ens quedi aquesta esperança, si no s'acaben de posar d'acord d'una punyetera vegada.

      Elimina
  3. Teresa, quin somni tan novel·lesc i metafòric...I a mi que m'agradaven tant aquelles estacions antigues amb guardaagulles i campana...Si el tren anessin a poc a poc com els d'abans, baixaríem a convidar els que ens trobéssim pel camí, perquè fossin els nostres companys de viatge... Mai deixarem que se'ns escapi el nostre tren, que l'esperança és l'últim que es perd...
    Petonets.
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. A poc a poc o de pressa, crec que serà imprescindible que baixem a convidar, Roser. Entre els indecisos de sempre i els desencantats, com més esperem més risc correm de no arribar a destí.

      Elimina
  4. Encara hi ha esperança... N'hi ha d'haver... No posrm perdrw de vista l'objectiu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això ens hem de posar en marxa, Carme. Es que sinó sembla, potser és una il·lusió òptica meva, que l'objectiu s'allunya.

      Elimina
  5. Teresa, potser sí que tenir un somni és un clàssic, i ja saps que a vegades els somnis són reals i si no ho són es poden complir igualment.
    “I have a dream”, pronunciava Martin Luther King. I encara que els negres no han assolit la igualtat plena que reclamava el seu líder, s'ha avançat molt.
    Comartim el somni juntament amb els 1.999.998. Tant de bo al 2015 en siguem més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja hi vaig pensar en el somni de Luther King, i també en el de la niña de Rajoy. Te'n recordes? Què se'n deu haver fet? Sí, somiar-ho, i posar-se a treballar, pot afavorir que es compleixi.

      Elimina
  6. No perdrem aquest tren, ho aconseguirem n'estic segura. No és una via morta és viva i ben viva, nosaltres la fem bategar ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però tinc la impressió que el batec s'està alentint i li falta el tremp de quan va començar a lliscar per la via, tan petit, tan modest... i amb un gran somni.

      Elimina
  7. La via morta sembla morta. Ens enganya. Començarà a fer-nos l'ullet aviat, ja ho veuràs. No defallirem fins aconseguir-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així m'agrada, Carme! Sempre endavant fins arribar a terme!

      Elimina
  8. Torno per dir que no em fio gens de cap novel·la que s'acabi amb l'excusa que és un somni, i tampoc recomanaria escriure'n cap. És una frustració per a lector. L'autor no dóna mai la cara, malgrat sigui "Alícia..", "El mag d'Oz" o qualsevol altra. Les considero un engany que no té cap gràcia.
    Compte, els aprenents d'escriptor.
    Pel nou any et desitjo bona literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu. Però el relat està bé.

      Elimina
  9. Ah, doncs Olga, m'agrada que hagis tornat. Això vol dir que hi has pensat.
    Gràcies pel consell. Els que m'ensenyen m'ho diuen bastant que és un recurs molt gastat. Potser en un altre temps va ser bo. Llàstima que en un recull que vaig publicar fa uns anys amb uns companys el vaig aprofitar. I ja se sap, el que queda és el que escrius. Menys aquí que ho pots modificar quan vulguis.

    ResponElimina