L’altre
dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries
meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que
era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que
quedi clar. És un somni.
Jo
em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la
d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles,
cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom
estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les
obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom
agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven
bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que
recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix
cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va
matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar
corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni
bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van
desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una
pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se
un cotxe.
Que
si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que
he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig
capcota, rumio, i amb les mans agafades
a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em
miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig
la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la
Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la
voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via
Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació!
No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira
pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla,
bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha
mort entre nosaltres.
El
pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones.
Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un
somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure,
per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren amb recança. Hi ha dos milions de persones
que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin
asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes,
ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No
és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns
descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?
Com
puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però
l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per
una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com
arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho
sap. Després d’arribar tan lluny, ens
quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?
M’assec
i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el
DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:
- Billetes
por favor!
És
el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu
poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi
i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.
- Billetes!
Billetes!!! –
s’emprenya l’home.
No
ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La
velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat
la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant
i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:
- Billete,
señora, billete!
Estic
indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha
dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però
crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un
altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven?
L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el
seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el
centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb
la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.
- Encara hi som a temps! – criden –
abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb
revisors d’abans, i se’ns emporti.
El guardaagulles no hi
és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies
encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir
un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i
encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de
posar-s’hi.
- És la fe, que mou muntanyes – diu la
meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però
continua essent un pou de ciència.
No tenim temps a
perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la
Independència.
Era un somni. O potser
no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien
pujar.
- Espereu, deixeu-nos pujar! – han
cridat.
- Vosaltres sou el nostre motor!
- La vostra voluntat és la nostra!
i
- Bla, bla, bla...
Potser encara hi ha
esperança.
