Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de juny de 2020

A QUI LI TOCA ARA?

                                      

Tot i que ara el torn ja s’agafa amb aquells paperets de rifa que surten d’un dispensador, segur que tots hem sentit alguna vegada aquesta frase, ja sigui al mercat, a la carnisseria, a la peixateria i en totes aquelles botigues on ha de quedar clar a qui li toca ser despatxat.

Ara li toca a Laura Borràs. Es van adonar que entrava a la botiga quan va començar a parlar clar al Congrés i van entendre que no passaria la tanda a ningú més quan algú va suggerir que podria ser una bona presidenta de la Generalitat. Mas, Pujol —sí, també, també va pronunciar la paraula maleïda—, Puigdemont, Sánchez, Turull, Torra i ara, doncs, ara li toca a Laura Borràs. Allò de descabezar el independentismo que va dir la vicepresidenta soez, perdó, Saez, ai no Sáenz vull dir! —sempre  m’embolico amb aquests cognoms— cada cop és més preventiu. Ja no es busca quin delicte ha comés la persona a partir d’alguns indicis; ara es busquen alguns indicis de delicte a partir de la persona.




El crim, sempre castigat amb la pena màxima, consisteix en demanar independència a la botiga dels horrors, aquella que exhibeix el rètol de “Democràcia”, però que quan entres, l’amaga sota el taulell. No fos cas que en nom de la democràcia, algun dependent despistat pogués servir la independència.  Tot i així no els caldria patir tant, perquè per damunt de la botiga hi ha els abastadors suprems i constitucionals, com si diguéssim la Mercabarna de la justícia, que amb les seves sentències té la missió d’esborrar amb aigua ras de la forta qualsevol vestigi d’independència del cervell i el cor dels compradors.

Però una cosa és tenir la missió i l’altra aconseguir l’objectiu. Això ho tenen més difícil. Amb sis presidents de la Generalitat represaliats, més una possible presidenta que represaliaran preventivament, de moment la independència segueix ben viva al cervell i al cor dels que la desitgem. Una altra cosa és que ara mateix la puguem assolir, però esborrar-la, allò que es diu esborrar-la, ja s’ho poden treure del cap, que com més fort rasquin més fort la fixen. Potser la nostra estratègia ha estat errònia, però la seva també.

Ara bé, l’estratègia més errònia, i que encara fa més mal, és la d’anar cadascú a la seva. Parlo dels partits independentistes, és clar, que amb la seva desunió només posen en evidència els seus interessos partidistes i electorals i, descaradament, deixen de banda els interessos pels quals els vam votar. Si només el poble salva el poble, com crec que va dir Junqueras i s’ha anat repetint —sens dubte és una gran frase—, i els representants del poble passen del poble, si el poble es vol salvar, potser que vagi passant d’aquells que un dia va creure que el representarien.

 


dimarts, 15 de setembre de 2015

GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.
Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més




diumenge, 5 d’octubre de 2014

M'ESPERO



                              

                                               
M’espero. M’espero des que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de sortida, és clar.
Després vaig esperar una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.
A la millor, per això esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després, però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar millor, m’espero, però la independència que sigui ara.
Amb la joventut vaig començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és volàtil i l’escepticisme li fa més.
Estic assumint que quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida, vaja!
Darrerament m’he hagut d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis, aquest desig no es complirà.
L’espera va amb la paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és igual.
I qui es pensi que ara explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem, ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.
Abans d’ahir, ahir també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble, els hi hem encarregat.
I atenció! Encara que ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.



dissabte, 5 de juliol de 2014

PER SOLIDARITAT, INDEPENDÈNCIA




Sento abandonar, avui, el meu habitual sentit de l’humor, però la indignació no em deixa somriure.

                         
S’han fet llargs. Aquests mesos des que vam saber la data i la pregunta, se m’han fet, se’m fan, llargs com un embaràs fora de termini, a l’estiu i en plena selva equatorial. I és que és un embaràs de risc. No pas per la mare, ni per les condicions internes de gestació, sinó per les agressions  i per l’amenaça d’avortament a causa d’agents externs. Externs, aliens i altament perjudicials pel fetus. Però no estaven en contra de l’avortament aquests paios?
El govern del PP no en té prou amb menystenir la nostra llengua – aplicant la llei Wert fins les últimes conseqüències, aquí, a les Balears, on sigui –, amb menysprear la llibertat d’expressió – enviant qüestionaris capciosos als jutges signants del manifest pel dret a decidir – i amb declarar il·legal la Copa Tricentenari – de fet, hi ha alguna cosa legal a Catalunya?  – Tampoc no ens permet recuperar totalment els Papers de Salamanca – i amb això vulnera la seva pròpia llei. 
No en té prou amb aquestes subtileses que ara, més que mai, ataca, no el que més ens importa, sinó el que més necessitem per la nostra supervivència.

 
Ja fa un parell d’anys, va decidir que allargava la concessió de les autopistes d’Abertis a Catalunya, tot i estar amortitzades de sobres, per compensar el dèficit de les seves autopistes a España. I el "no vull pagar" els fa petar de riure.
         – Catalanets  - diuen -  continueu pagant les errades dels governs d’España, que vosaltres sou la Solidaritat.
Només en els darrers quinze dies, la llista de decisions per asfixiar Catalunya és d’escàndol. N’esmentaré algunes. Sembla que fa un parell de dies, el Santi Vila, amb els seus encants – polítics, és clar – va poder convèncer la ministra de Foment, però fins fa poc, la intenció del govern espanyol era que es reinvertissin la meitat dels beneficis del port de Barcelona, a España. Sort que el Santi es casa i la ministra no el volia desairar. El ministre Montoro presumeix, dins la seva magnífica reforma fiscal,  d’abaixar l’IRPF, mesura que perjudica totes les autonomies i, encara més, Catalunya, la Solidària: menys IRPF recaptat, ingressos per a Catalunya, més baixos. Mentrestant l’objectiu de dèficit segueix essent el mateix i Montoro en descarta cap flexibilitat. I al que no el compleixi, garrotada! Amb raó, el conseller Mas-Colell, penso que educat i contingut, comença a dir les coses pel seu nom, davant de tanta prepotència.
Ja només em faltava sentir el president extremeny Monago, anunciant també la rebaixa de l’IRPF dins la seva Comunitat, perquè si volem que l’economia es recuperi – diu – els diners han de ser a la butxaca de la gent. Ben dit, Monago, els traiem de les butxaques dels funcionaris de la Generalitat – sistema de finançament solidari, que diuen – i els posem a les butxaques dels extremenys. Prou que ho sap i no es cansa de dir-ho: si Catalunya sortís del règim comú de finançament de les autonomies, Extremadura patiria un greu espoli. I va, i abaixa els impostos. Sí, senyor, serà qüestió d'aprofitar-ho mentre no comenci l'espoli.
Cada cop se’m fa més insuportable de viure enganxada a Espanya, cada cop tinc més ganes de marxar i cada cop entenc menys el concepte de solidaritat  si el solidari queda molt pitjor que el beneficiat per la solidaritat. El govern espanyol no podrà fer res per impedir el referèndum per la independència, però ha decidit que, per si de cas el SÍ–SÍ no arriba a la majoria que necessitem, la nostra situació dins d’España sigui miserable de solemnitat i els haguem d’anar a implorar, de genolls, unes engrunes per sobreviure.
Estarà bé que guanyi el SÍ–SÍ, estarà bé que aconseguim que Catalunya sigui un estat independent, per solidaritat amb nosaltres mateixos, per la dignitat del nostre poble i  per la pròpia supervivència. 

dilluns, 9 de setembre de 2013

MAI TAN A PROP

Aquesta entrada al blog és especial. La publico enllaçada amb la cadena de blogs BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, on s'hi han adherit, fins ara, 273 blogs de totes les temàtiques. Entre el 9 i el 12 de setembre tots els que en formem part farem un post al nostre blog i ens enllaçarem correlativament fent cadena a la Catosfera, que no és altra cosa que l'univers de blogs de la xarxa social catalana. Al final d'aquesta entrada, després de la foto, hi trobareu el blog amb el que enllaço.


No és la primera vegada que em confesso en públic. Fer-ho així té l'avantatge que la catarsi és més gran i per tant és més fàcil expiar les meves culpes.

Confesso, i aquesta no és la veritable confessió, que de jove vaig anar unes quantes vegades al Fossar de les Moreres l’onze de setembre, quan encara era una manifestació no autoritzada. I de gran, unes quantes més a la manifestació de la meva ciutat. Que sempre he tingut el sentiment patriòtic i la consciència d’identitat, però que durant força temps, ara sí confesso, s’hi van quedar mig adormits, potser perquè ja ho diuen que el temps al seu pas va difuminant i a vegades esborrant els ideals o potser perquè la vida està feta de petites coses i molts cops penses que les grans no s’hi podran encabir.

L’any passat amb la manifestació de la diada vaig patir, vaig gaudir seria la paraula,  una sotragada forta quan vaig sentir que tot allò que dormia dintre meu, tal vegada somniant un somni impossible, es començava a moure atret per una força que, també ho confesso, no havia sentit mai. Ja un parell de mesos abans, sense ni poder-me imaginar com d’imponderable seria la força, el cor em deia que alguna cosa que feia temps que havia de canviar, canviaria. Del que em deia el cor al que van veure els ulls hi va haver en quant a magnitud un abisme, però l’essència era la mateixa: ens uníem per canviar.

En un any la unió ens ha fet forts i no hem deixat que res refredés el nostre desig. Hem fet estelades amb espelmes, concerts, marxes, blogs, cadenes de blogs i llibres per la independència, i aquell sentiment americà, que sempre m’havia semblat cursi, de fer ostentació dels seus símbols, ara em sembla entendre’l, encara que la motivació seva i la nostra no tinguin gaire en comú. El merchandising Catalònia fa estralls: el ruc, el cat, el penjoll amb l’estelada, el tovalló, la tovallola i el plat, la corbata, la samarreta...No hi fa res. L’ampli ventall permet a cadascú escollir el seu i sense dir-nos-ho saber que estem d’acord i que som una bona colla.

El meu balanç de la manifestació ja el vaig explicar en l’entrada al blog del catorze de setembre de l'any passat. El que no vaig dir aquell dia, perquè no ho sabia, va ser que mai no ho havíem tingut tan a prop. És una frase que segurament no és meva però que me la vaig repetint tant i la vaig sentint tan sovint que ja no en tinc cap dubte.
Demà passat és la cadena humana. No la puc explicar ni tampoc inventar-me una ficció de les meves. No puc ni vull. La cadena serà real i sense miratges. Tots els que hi serem i també molts que no hi podran ser tenim un mateix anhel: la llibertat del nostre poble. Mai tan a prop. Ens posarem a la cadena i ens mirarem els uns als altres, mai tan a prop, pensarem. Quan sigui el moment, ens donarem les mans, mai tan a prop, ens direm. Ens les estrenyerem fort, malgrat suades per l’emoció, i mai tan a prop, ho veurem. Per uns segons tancarem els ulls i sentirem que tres mesos passen volant. 2014. S’ha acabat el mai tan a prop. Comença la nostra nova història.


El meu blog és el 116 i enllaça amb el 117 que és: 




diumenge, 23 de desembre de 2012

DONCS JO ESTIC CONTENTA


 RES MÉS LLUNY DE LA MEVA INTENCIÓ QUE ENSABONAR ELS POLÍTICS, PERÒ PENSO  QUE ALGUNS D'AQUESTS POLÍTICS ENS PODEN PORTAR ALLÀ ON VOLEM ARRIBAR.


Mapa electoral 25-11-12
      

 S’ha dit molt, mai massa, però jo ho repeteixo: aquest és un moment únic pel nostre país. Tinc uns quants anys i molts records, per això penso que puc dir que estic contenta. Malgrat la desil·lusió d’uns i l’escepticisme d’altres, jo estic contenta.
No hi fa res la manera, ni el govern, ni els pactes. El que hi fa és unir-se per una mateixa causa. Com diu la meva amiga Carme: vols cosa més bonica que govern i oposició lluitant per un mateix fi? No és aquesta una imatge idíl·lica defensant una convicció sòlida?
Hi ha un home que parla com un savi, a qui els diaris ultranacionalistes espanyols anomenen ogre perquè la no comprensió de les seves paraules no els permet veure-li el cor. N’hi ha un altre que va néixer amb el cap molt alt i a força d’empentes i batzacades cada vegada va més capcot. L’han linxat des de l’altra banda i també des d’aquesta i malgrat tot, penso que l’adversitat el fa créixer i que de cada errada, a banda d’un cabell blanc i una arruga més, n’extreu una lliçó de vida.
He patit molt tots aquests dies per si els homes que tenien l’oportunitat d’agafar les regnes del cavall cap a la independència, no l’aprofitaven i decidien cavalcar per camis diferents. Però ara estic contenta.
Si l’home que parla com un savi li allarga la mà, o la senyera, és igual, a l’home capcot que s’arrisca per totes bandes, crec que el nostre cavall galoparà potser lent, més del que alguns voldríem, però segur cap a la meta.
Millor encara si la senyera de la unió dels catalans s’estira i també l’agafa l’etern jove idealista, més preocupat per les retallades que per la independència, i el jove que s’estrena en política i busca acabar amb la injustícia social per damunt de tot. A mi em sembla, i així els hi diria, que l’administració dels nostres propis recursos pot ser la clau per sortir d’aquesta situació. Hem arribat on som, precisament perquè els nostres recursos els administren d’altres.
No diré res de l’home seriós i inflexible, que ha renunciat al somriure, que diu que sí, però que no, que anomena sovint la paraula federal, que quasi ningú no sap on ubicar-la, i que contempla impàvid com molts dels seus fugen d’estampida de casa seva a la recerca d’una esquerra millor. Si vol agafar-se a la senyera que ho faci, però després que no se’n deixi anar.
Al nostre cavall no l’aturaran ni les tanques que, cada cop més altes, anirà trobant, ni els xacals que se li llancin a les potes per entrebancar-lo. Tampoc els ogres de veritat que, amb les seves ganyotes, les seves calbes, la seva ceguesa i ignorància, vagin llençant el seu alè emmetzinat pels beuratges que ells solets van destil·lant.
El nostre cavall ha de seguir sense immutar-se. Amb orelleres si convé per no distreure’s. Si cal, li espantarem les mosques perquè estigui tranquil. Li donarem sucre i aigua perquè no defalleixi. Fins i tot buscarem allà on sigui un ferrer per amortir-li el caminar. L’important és que el cavall senti que estira el carro d’una gran majoria de persones a Catalunya, i que de cap manera no es pot aturar.

Temps era temps que va salpar la barca
Temps era temps que un onze de setembre va arribar
Ara és el temps del cavall que galopa,
El cavall que ha de portar-nos a la llibertat.




dissabte, 29 de setembre de 2012

AMB EL COR, CONFESSO



Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com
 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.
2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.
3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.
4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.
5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.
6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.
7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.
8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.
9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.
10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.