Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Laura Borràs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Laura Borràs. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de juny de 2020

A QUI LI TOCA ARA?

                                      

Tot i que ara el torn ja s’agafa amb aquells paperets de rifa que surten d’un dispensador, segur que tots hem sentit alguna vegada aquesta frase, ja sigui al mercat, a la carnisseria, a la peixateria i en totes aquelles botigues on ha de quedar clar a qui li toca ser despatxat.

Ara li toca a Laura Borràs. Es van adonar que entrava a la botiga quan va començar a parlar clar al Congrés i van entendre que no passaria la tanda a ningú més quan algú va suggerir que podria ser una bona presidenta de la Generalitat. Mas, Pujol —sí, també, també va pronunciar la paraula maleïda—, Puigdemont, Sánchez, Turull, Torra i ara, doncs, ara li toca a Laura Borràs. Allò de descabezar el independentismo que va dir la vicepresidenta soez, perdó, Saez, ai no Sáenz vull dir! —sempre  m’embolico amb aquests cognoms— cada cop és més preventiu. Ja no es busca quin delicte ha comés la persona a partir d’alguns indicis; ara es busquen alguns indicis de delicte a partir de la persona.




El crim, sempre castigat amb la pena màxima, consisteix en demanar independència a la botiga dels horrors, aquella que exhibeix el rètol de “Democràcia”, però que quan entres, l’amaga sota el taulell. No fos cas que en nom de la democràcia, algun dependent despistat pogués servir la independència.  Tot i així no els caldria patir tant, perquè per damunt de la botiga hi ha els abastadors suprems i constitucionals, com si diguéssim la Mercabarna de la justícia, que amb les seves sentències té la missió d’esborrar amb aigua ras de la forta qualsevol vestigi d’independència del cervell i el cor dels compradors.

Però una cosa és tenir la missió i l’altra aconseguir l’objectiu. Això ho tenen més difícil. Amb sis presidents de la Generalitat represaliats, més una possible presidenta que represaliaran preventivament, de moment la independència segueix ben viva al cervell i al cor dels que la desitgem. Una altra cosa és que ara mateix la puguem assolir, però esborrar-la, allò que es diu esborrar-la, ja s’ho poden treure del cap, que com més fort rasquin més fort la fixen. Potser la nostra estratègia ha estat errònia, però la seva també.

Ara bé, l’estratègia més errònia, i que encara fa més mal, és la d’anar cadascú a la seva. Parlo dels partits independentistes, és clar, que amb la seva desunió només posen en evidència els seus interessos partidistes i electorals i, descaradament, deixen de banda els interessos pels quals els vam votar. Si només el poble salva el poble, com crec que va dir Junqueras i s’ha anat repetint —sens dubte és una gran frase—, i els representants del poble passen del poble, si el poble es vol salvar, potser que vagi passant d’aquells que un dia va creure que el representarien.