Ja
fa temps que vaig decidir no escriure més sobre política i és que vaig arribar
a la conclusió que els polítics no s’ho mereixien. Però Laura Borràs no és una
política a l’estil dels professionals de la política. Ella és una persona del
món de la cultura, penso que formal, intel·ligent i treballadora ─i qui cregui
que l’estic ensabonant, que s’ho faci mirar, que jo només dic el que em
transmet─, que es va posar en política perquè tenia com a objectiu la
independència de Catalunya. Com jo. Per tant, a mi Laura Borràs em representa i
avui faré una excepció.
No
només em representa, sinó que crec en la seva innocència i per això tot el que
veig i escolto m’indigna, m’indigna moltíssim i em dol, encara molt més, per
ella. Em pregunto quant de temps resistirà el linxament que està rebent de
totes bandes. Aquest món és ple de mediocritat i als mediocres, incapaços
d’arribar a l’excel·lència d’uns pocs, no se’ls ocorre res més que
destruir-los.
Laura
Borràs és una de les poques persones -si no compto els exiliats- que no s’ha
venut, que manté intactes els seus anhels des que va entrar en política i que,
fins ara, ens podia representar als que encara somiem amb la independència. Per
tant és la persona que més por fa als mediocres. Parlo del partit del govern
català, dels periodistes que treballen pel govern i pels partits de l’oposició,
que ensumen alguna cadira lliure. Parlo de membres del seu propi partit, del
govern espanyol, dels jutges i, per no deixar-me ningú, de tothom que defensa
la unitat d’Espanya. Laura Borràs és l’enemic a abatre, l’oradora a fer callar,
la líder a eliminar, la independentista a treure del mig. Recordeu aquella
frase de l’inefable Eduardo Inda que deia: “a Messi hay que pararlo por lo civil o
por lo criminal”? Doncs això, es tracta de parar a Laura Borràs com sigui.
Veig
el PSC registrant al Parlament la proposició de llei per apartar-la, veig
periodistes de TV3 dient i redient que la Mesa ja ho farà abans, veig una
periodista repetint-li una vegada i una altra, fins a trepitjar les seves
respostes, amb pèssima educació, que està condemnada per corrupció; veig els
programes d’humor mofant-se’n a tothora. Però és que, quina vergonya! estic
parlant de TV3, que era “la meva”, i ara em recorda molt a Telecinco. Veig el
president Aragonès i tot el seu seguici dient que el delicte està provat i que
abandoni la presidència del Parlament, veig Pedro Sánchez amb cara de
satisfacció, tirant pilotes fora si li parlen d’indult, veig els jutges que
l’han jutjat, imposant-li una sentència que ells mateixos consideren excessiva,
veig un amic seu, el tal Isaías
Herrero traint la confiança que ella li tenia quan li va explicar com havia de
presentar els pressupostos perquè entressin dins de la legalitat.
Sabeu
què no veig? No veig la culpabilitat de Laura Borràs per enlloc, no vaig veure
en cap moment del judici -dels que TV3 ens va permetre veure- que el fiscal
pogués demostrar res del que se l’acusava, no vaig veure que acceptessin la
prova de la custòdia dels correus electrònics que la podia haver exculpat, no
veig la web de l’institut d’Estudis Catalans que algú va bloquejar perquè no es
pogués demostrar la feina enorme que s’hi havia fet, no veig que es persegueixi
cap altra institució ni administració per haver fraccionat contractes, quan pel
que sembla, tothom fa el que diuen que ella va fer.
Què
estem a punt de veure? Doncs aviat veurem a qui li donen la presidència del
Parlament: Serà a la Marta Vilalta? Potser a la Jèssica Albiach? I l’Alícia
Romero? Ja es deuen estar fregant les mans totes tres. Qui serà, qui serà? Una
dona, segur, s’han de mantenir les quotes femenines i donar-l’hi a un home
quedaria molt lleig. Quanta impostura! Està bé això de les quotes femenines,
però que tal si s’hagués de mantenir una quota d’honestedat? De moment, de tots
els que he anomenat, no hi arribaria ningú. I sí, els mediocres es mouen per
por, però en aquest cas s’hi hauria
d’afegir l’ànsia de poder i el desig de mantenir-lo, la malícia, la
prepotència, la revenja, la traïció i, segurament també, l’enveja. El seu cas
concentra totes les males intencions i totes les males arts hagudes i per
haver. Quina pena que fa l’espècie humana i quina vergonya, el cas de Laura
Borràs!
