Crec que tothom que em coneix sap que soc
independentista. Un moment! Ho soc o ho era? Ho soc, ho soc! Només que ara
mateix ser independentista és com dir que soc aspirant a què em toqui la
loteria sense tenir a l’abast cap administració per comprar-ne.
Això és el que em passa a mi. No tinc
ningú que em representi políticament parlant. Ho diré en plural perquè em
sembla que som molts els que ens sentim orfes de representants de cara a les
properes eleccions. Ni ERC ni Junts
saben per on naveguen, penso.
El fitxatge del milhomes-perdonavides-pinxo
Rufián —que si no ho és, per la forma de
parlar ho aparenta— per part de Junqueras és un fracàs absolut per als
independentistes i crec que tots els dirigents morts d’Esquerra si aixequessin
el cap l’abaixarien avergonyits. Suposo que els vius, que ja el tenen aixecat,
potser encarcarat i tot per no voler-ho veure, no ho reconeixeran. Perquè el
seu candidat al Congrés, d’independentista, si és que algun dia ho va ser, no
li’n queda res. Per això deu agradar tant als espanyols, que deuen dir que un
indesitjable independentista menys.
Què en direm de la Nogueras? No parla amb la
xuleria de Rufian, això no. Ella ho fa amb contundència i amb la seguretat de
qui sap el que defensa. Però què defensa realment? Ho sap ella? Ho saben a
Junts? Ho dubto perquè ells sí que presumeixen d’independentisme —de centre, és
clar!—, però no semblen ser conscients que aquella capacitat de temps passats
per canviar les coses, ara mateix, no la tenen. I no ho sé, ja m’agradaria que
Puigdemont pogués remuntar-ho, però no en tinc gaires esperances.
I, encara, el que més ràbia em fa són les
baralles, acusacions i insults, tot mutu, dels uns cap als altres. I a veure
qui la diu més grossa, au! Que lleig que és això de ser polític! Suposo que deu
arreglar la butxaca de per vida, però jo no ho voldria ser ni per tot l’or del
món. Més que res per no haver de treballar amb altres polítics. L’ambient
laboral de la lluita pel poder deu ser terrorífic.
He de ser honesta. Penso que no estaríem així
si no haguéssim patit la repressió arran de l’1-O. El desconcert dels polítics
és comprensible: uns a la presó, els altres a l’exili, uns quants milers més,
encausats durant anys. Està bé l’amnistia, però el que ha passat ha quedat i
quedarà, em temo que durant molts anys. Tants, que jo ja no veuré el que
m’agradaria veure, però si els partits independentistes volen el consell d’una
dona gran, els diria que s’asseguessin a parlar per tenir clar què és el que
volen i fins on estan disposats a arribar. I quan ho tinguin clar, els que no
s’hi vegin amb cor, que deixin pas a uns altres. Però ca! Això seria tan
insòlit per a un polític com allò que deia abans de la loteria.
Com? Com, com??? Que voti Aliança Catalana? A
aquella senyora que es diu independentista i que sembla haver fet un màster de
declamació i xenofòbia al Tribunal de la Inquisició? A mi no em representa ni
remotament. Només hi ha una cosa que em pot fer deixar de banda el desig d’una
identitat pròpia lliure i són els drets humans. La Sílvia Orriols crida a
trepitjar-los en nom de la identitat i està clar que la identitat se la passa
pel forro, quan convida a votar VOX en les properes eleccions. VOX no només
voldria fer fora tots els immigrants, també voldria tenir Catalunya captiva i
emmordassada.
I res, que em pensava que posant-ho per
escrit potser m’aclariria les idees, però ja veig que no. I és que des que sé
que he de votar el 29 de novembre tinc un embolic mental que només se’m
desembolica una mica quan apareixen els Espais electorals. Llavors és quan dic:
no aniré a votar! Ja sé que hi he d’anar, ja ho sé.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada