dimarts, 17 de novembre del 2026

ÒRFENA DE REPRESENTACIÓ

 

                                      

Crec que tothom que em coneix sap que soc independentista. Un moment! Ho soc o ho era? Ho soc, ho soc! Només que ara mateix ser independentista és com dir que soc aspirant a què em toqui la loteria sense tenir a l’abast cap administració per comprar-ne.

      Això és el que em passa a mi. No tinc ningú que em representi políticament parlant. Ho diré en plural perquè em sembla que som molts els que ens sentim orfes de representants de cara a les properes eleccions.    Ni ERC ni Junts saben per on naveguen, penso.

El fitxatge del milhomes-perdonavides-pinxo Rufián  —que si no ho és, per la forma de parlar ho aparenta— per part de Junqueras és un fracàs absolut per als independentistes i crec que tots els dirigents morts d’Esquerra si aixequessin el cap l’abaixarien avergonyits. Suposo que els vius, que ja el tenen aixecat, potser encarcarat i tot per no voler-ho veure, no ho reconeixeran. Perquè el seu candidat al Congrés, d’independentista, si és que algun dia ho va ser, no li’n queda res. Per això deu agradar tant als espanyols, que deuen dir que un indesitjable independentista menys.

Què en direm de la Nogueras? No parla amb la xuleria de Rufian, això no. Ella ho fa amb contundència i amb la seguretat de qui sap el que defensa. Però què defensa realment? Ho sap ella? Ho saben a Junts? Ho dubto perquè ells sí que presumeixen d’independentisme —de centre, és clar!—, però no semblen ser conscients que aquella capacitat de temps passats per canviar les coses, ara mateix, no la tenen. I no ho sé, ja m’agradaria que Puigdemont pogués remuntar-ho, però no en tinc gaires esperances.

I, encara, el que més ràbia em fa són les baralles, acusacions i insults, tot mutu, dels uns cap als altres. I a veure qui la diu més grossa, au! Que lleig que és això de ser polític! Suposo que deu arreglar la butxaca de per vida, però jo no ho voldria ser ni per tot l’or del món. Més que res per no haver de treballar amb altres polítics. L’ambient laboral de la lluita pel poder deu ser terrorífic.

He de ser honesta. Penso que no estaríem així si no haguéssim patit la repressió arran de l’1-O. El desconcert dels polítics és comprensible: uns a la presó, els altres a l’exili, uns quants milers més, encausats durant anys. Està bé l’amnistia, però el que ha passat ha quedat i quedarà, em temo que durant molts anys. Tants, que jo ja no veuré el que m’agradaria veure, però si els partits independentistes volen el consell d’una dona gran, els diria que s’asseguessin a parlar per tenir clar què és el que volen i fins on estan disposats a arribar. I quan ho tinguin clar, els que no s’hi vegin amb cor, que deixin pas a uns altres. Però ca! Això seria tan insòlit per a un polític com allò que deia abans de la loteria.

Com? Com, com??? Que voti Aliança Catalana? A aquella senyora que es diu independentista i que sembla haver fet un màster de declamació i xenofòbia al Tribunal de la Inquisició? A mi no em representa ni remotament. Només hi ha una cosa que em pot fer deixar de banda el desig d’una identitat pròpia lliure i són els drets humans. La Sílvia Orriols crida a trepitjar-los en nom de la identitat i està clar que la identitat se la passa pel forro, quan convida a votar VOX en les properes eleccions. VOX no només voldria fer fora tots els immigrants, també voldria tenir Catalunya captiva i emmordassada.

I res, que em pensava que posant-ho per escrit potser m’aclariria les idees, però ja veig que no. I és que des que sé que he de votar el 29 de novembre tinc un embolic mental que només se’m desembolica una mica quan apareixen els Espais electorals. Llavors és quan dic: no aniré a votar! Ja sé que hi he d’anar, ja ho sé.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada