dissabte, 29 de setembre de 2012

AMB EL COR, CONFESSO



Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com
 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.
2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.
3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.
4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.
5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.
6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.
7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.
8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.
9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.
10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.


1 comentari:

  1. Teresa, m'has tornat a tocar el _ _ _! una reflexió sorprenent, i quina descripció més ajustada als sotracs que ens va donant el cor... sobretot aquests darrers quinze dies! (sortirà bé!!!)

    ResponElimina