divendres, 14 de setembre de 2012

... I SETEMBRE VA ARRIBAR



  
Exultant i gairebé tocant el somni que empeny per fer-se realitat, evoco les paraules d’una amiga que, en començar a caminar, va vaticinar:

-         Avui acabarem amb els peus destrossats.

Jo vaig mirar-me les estelades arreu i pertot, onejant en l’aire i en les esquenes de la gent, a les façanes, als balcons i a les faroles, i vaig dir una frase que va fer riure a tothom, malgrat que a mi m’havia sortit de l’ànima:

-         Doncs a mi m’és igual. Jo avui dono els peus per Catalunya.

Caminava amb els meus amics pel lateral esquerre, primer del Passeig de Gràcia i després de la Gran Via. Des d’allí i durant tres hores no vam veure cap altre paisatge que les estelades,  pel davant, pel darrere i sobretot per la dreta, i l’helicòpter que, deien, ens anava comptant. Per això aixecàvem els dos braços enlaire, per això cridàvem ben fort in- inde- independènci-a, perquè a Madrid poguessin dir que ens havien comptat dues vegades, o més, i que havíem segrestat Barcelona. A crits, potser.

Les úniques notícies que vam tenir de la manifestació van ser les que em donava la meva mare per telèfon. De vuitanta anys ja feia dies que em deia:

-         Així vols dir, vols dir que jo encara ho veuré això?

Enganxadeta a la tele, el cor se li envolava cap a Barcelona i si n’hagués tingut dos, dos se li haurien envolat. De ben segur que com ella, cinc-cents mil avis més.


Per poder seguir la mani tenia la mare, però els missatges que m’arribaven tot sovint al mòbil palesaven que no només érem els que hi érem, sinó molts més que no hi van poder ser.

Crida ben fort per una Catalunya lliure!!      17:40
Quina ràbia No hi puc ser!     17:50
Si us plau, fes un petó al terra que trepitgeu, fes-ho per mi    18:03
Mira-t’ho bé que m’ho has d’explicar tot     18:22
El meu cor és aquí amb vosaltres    18:35
Visca Catalunya independent!!     18:40

I a mi el cor, i hi torno amb el cor, em bategava a dos-cents per hora perquè m’adonava que per primera vegada érem tants caminant en la mateixa direcció.

I caminant, caminant, es veu que vam seguir un escamot equivocat i vam arribar a l’Arc de Triomf, que sembla que no era el camí correcte. I de les cartolines verdes per a la marea de les cinc preguntes, ja no ens en recordàrem més, que en algun lloc sí que devien bellugar, potser  a la capçalera de la manifestació i entre els  primers cinc-cents mil del seu darrere. Dels parlaments a l’estació de França i al Parc de la Ciutadella tampoc no en poguérem enxampar cap. I els meus peus que amb tanta noblesa volia donar per Catalunya, quan vam acabar ja no es podien aprofitar ni per ella, ni per mi, ni per servar el meu pobre cos que trontollava com una baldufa quan acaba de girar.

Però amb tot i més que me’n deixo, els tornaria a donar només per poder-ho tornar a viure.

Samuel Beckett va escriure “Tot esperant Godot”, una obra de teatre de l’absurd, en la qual Godot és un personatge que no arriba mai. Almenys a nosaltres sí que ens ha arribat Setembre. Anem un pas per davant de Beckett. Això nostre ni és teatre ni te res d’absurd. Ja tenim un altre pas. Ens en manca un tercer, decisiu, definitiu, irrevocable, i tenim un gran desig de caminar. Ens quedarem immòbils esperant Godot o l’anirem a buscar?

Ahir vaig comprar-me una caixa. És una caixa vulgar de les que compres per cinc euros. El que hi he posat, però, és de culte: l’ampolla d’aigua buida, del dia de la manifestació, els diaris del dia dotze amb aquelles fotos grandioses, la gorra de l’Assemblea que em protegí d’una insolació, la cartolina verda que no vaig poder mostrar i la meva vella, sargida i estimada senyera de trenta anys. Qui sap! Potser algun dia tot això em servirà de prova quan els meus nèts, amb document d’identificació catalana, incrèduls, em preguntin:

-         Àvia, tu també hi eres?

Diuen que una imatge val més que mil paraules i jo sempre replico sí, però mil paraules et poden fer somniar l’inimaginable. Aquestes són les meves imatges de la mani. Molt d’aficionada, de prop i des de la banda esquerra. En aquest cas la seva vehemència no té rèplica.
 





6 comentaris:

  1. Teresa d'aquí uns anys, quan miressim enrera des d'una Catalunya que serà un estat més d'Europa direm ben orgulloses: jo aquell dia hi vaig ser.
    Salut i visca Catalunya
    Carme

    ResponElimina
  2. Doncs mira, jo també he anat a treure el nas per aquí... hehehe. Vam coincidir en el lloc, no ens vam trobar perquè hi havia massa gent i perquè encara no ens coneixíem, però ara podem dir que vam compartir una experiència més. El que hi havia al darrere potser no era el mateix dins teu i dins meu, però el crit sí. I molts somnis... Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que aquest mes ens augmentarem les visites mútuament. Està bé. A vegades ens limitem a llegir l'última entrada i ens perdem, podríem dir, una forma diferent de veure el món. Perquè segur que en tres anys ha canviat. La qüestió és que hi érem i encara que tu pensessis més que jo, també hi eres.

      Elimina
  3. Pel que veig en aquella època tampoc no et llegien gaire... un altre fet compartit...

    ResponElimina
  4. Sí, sí, ja t'ho he dit per això. Eren impensables aleshores tants comentaris. Ja ho diu el Pons que els principis dels blogs són difícils. També hi ha allò altre que després dels principis, s'abandonen. Bé, mentre ens motivi escriure i arribem, no hi ha problema.

    ResponElimina
  5. Ah, i ja m'he apuntat els llibres, no sé si t'ho he dit abans.

    ResponElimina