divendres, 31 d’agost de 2012

TINC UN COTXE PETIT


   

Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.

Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un tríptic i que si us plau,  no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan petit.

Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super, encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!


El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar, abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant que sembla com si s’anés a desencaixar.

Abans i ara els que em tracten per la meva feina diuen que tinc una bona feina.
       -            Sí, però té un cotxe  petit- sempre contesta algú.
Són gent normal, penso jo. No necessàriament han d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.

 A la meva filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:
         -     Jo vull un cotxe com aquest!                 
 Quasi ho exigia:
         -    Com aquest!!
Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de conduir i jo, generosament, li vaig oferir el  meu cotxe petit per començar a afrontar la carretera i els semàfors em va dir:
       -     No és segur. És un cotxe petit.
Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia agradar.

Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:
-    És petit aquest cotxe.
-         Sí, però eh que va bé?- dic jo.
          -     Sí, sí, va molt bé, però...  és petit.

A la ciutat els cotxes grans m’avancen.
        -     Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.
Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.

Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:
          -     Jo no el sabria portar un cotxe petit.
I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar  tremolava només de veure’ns. De veritat que vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.
 

 Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.

Cotxe petit. Blau.

               



8 comentaris:

  1. M'encanta, Teresa... Cotxe petit, cor gran, molt gran...
    Unn petó per a tu i una abraçada (sort que és petit, si no, no m'arribarien els braços) per al teu cotxet blau...
    Maite

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest micro-relat que has fet, Maite. Això del cor gran m'ha tocat... el cor.

      Elimina
  2. A mi també m'ha arribat al cor, Teresa. Deu ser perquè vaig tenir un cotxe vell. Vell i sense direcció assistida. Quan mon germà el va acabar d'espatllar vaig estar a punt de plorar. El que tinc ara deu ser, més o menys, petit com el teu :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Digues que sí, que són els més estimats, Raquel.

      Elimina
  3. Teresa, m'ha encantat! D'una qüestió quotidiana com és el cotxe l'has tractat amb senzillesa i estimació.I és ben veritat que un grapat de vegades és com si fos un més de la família.
    Espero que t'arribi el comentari, ja que no sé massa com funciona això dels bloggs!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs per no saber-ne t'ha quedat rodó. Gràcies Glòria, m'encanta que t'encanti.

      Elimina
  4. Teresa, com els altres relats, he disfrutat molt llegint aquest. és una delícia com tractes temes tant dispars, tots arriben al cor!! Jo també tinc un cotxe petit !!!
    Una abraçada,
    Marga

    ResponElimina
  5. Gràcies Marga. Celebro que t'agradin. Sembla que aviat tindrem trobada per les que s'han prejubilat. Una abraçada també.

    ResponElimina