Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família
tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el
segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.
Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola
i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un
aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores
ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus
fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més
santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un
tríptic i que si us plau, no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan
petit.
Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super,
encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la
setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i
dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!
El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar,
abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no
m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com
correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva
eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està
clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i
s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu
cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i
tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant
que sembla com si s’anés a desencaixar.
Abans i ara els que em tracten per la meva feina
diuen que tinc una bona feina.
-
Sí, però té un cotxe petit- sempre contesta algú.
Són gent normal, penso jo. No necessàriament han
d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.
A la meva
filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:
- Jo
vull un cotxe com aquest!
Quasi ho
exigia:
- Com aquest!!
Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de
conduir i jo, generosament, li vaig oferir el meu cotxe petit per començar a afrontar la
carretera i els semàfors em va dir:
- No és segur. És un cotxe petit.
Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia
agradar.
Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:
- És petit aquest cotxe.
-
Sí, però eh que va bé?- dic jo.
- Sí, sí, va molt bé, però... és petit.
A la ciutat els cotxes grans m’avancen.
-
Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.
Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit
mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs
a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes
magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.
Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio
molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:
- Jo no el sabria portar un
cotxe petit.
I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu
cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la
carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb
accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar tremolava només de veure’ns. De veritat que
vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.
Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.
 |
| Cotxe petit. Blau. |
