Diuen que tenir afecte a les coses és
de criatures o de materialistes. Però
mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo
hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el
vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.
Què voleu? Quinze anys és mitja vida.
Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig
començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el
millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el
compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd
guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents
a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per
poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels
horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com
que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari,
doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys
li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar
amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és
que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar
uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el
color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de
pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell
semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la
làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire
condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—,
ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un
cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li:
aquí et quedes, cotxe deslleial! Res a veure amb el meu
estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment
innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de
tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!
Per quedar-me amb alguna cosa d’ell,
m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què.
La qüestió és que es diuen el mateix nom.
 |
| Gràcies, cotxe petit! |
En aquests quinze anys ha canviat una
mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor.
Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem
junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica
de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!
No tornaré a explicar aquí tot el que
hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes
quantes vegades. Aquestes:
Que són
moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la
inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi
ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que
no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la
diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió
han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.
