Ahir, Dia de La Dona vaig patir una
ensopegada amb un home, o potser hauria de dir amb dos. Soc de mena pacífica
conduint. Els que em coneixen ja ho saben. No toco el clàxon si no és per
avisar i no m’immuto encara que me’l toquin a mi; tampoc no m’altero si per carretera
o per ciutat algú fa bestieses. Jo vaig fent, encara amb el meu cotxe petit de
quinze anys.
Pujava per un carrer amb quatre
carrils, que destina un carril a cada banda a aparcament i els dos del mig a
circulació, i vaig aparcar darrere d’una filera de cotxes tocant a la vorera.
Volia comprar pa al súper del davant. Mentre baixava del cotxe, un paio em va
increpar:
—No lo dejes ahí? No ves que molesta? No va a poder pasar
nadie.
Anava a dir-li que només era un minut
i em va deixar anar sarcàsticament:
—Es igual, no? A ti te da lo mismo, a ti que más te da!
Va ser una afirmació tan categòrica i
dita amb tanta ràbia que no em vaig poder aguantar i li vaig cridar:
—A ti sí que te debe dar lo mismo...
Ves si em va treure de polleguera
l’home, que anava a afegir “Imbècil!”, però m’hi vaig repensar. Estàvem a uns
metres de distància, ell anava marxant i vaig veure que es va aturar i va fer
un pas cap a mi, sorprès, suposo, de la meva resposta. Em vaig posar dins del
súper, bastant trasbalsada perquè em va semblar que venia a pegar-me. Mentre
m’esperava a la caixa per pagar el vaig
veure passar amunt i avall tres vegades, així que vaig sortir amb certa precaució i llavors vaig
veure de què anava la història. L’home havia aparcat el seu furgó de DHL,
segurament ple de paquets per repartir, al mig del carril de circulació en
direcció contrària al meu. No estàvem alineats ni molt menys, però sí que els cotxes per passar
havien de fer una mica de ziga-zaga.
 |
| La cosa va anar així. He fet un retallar-enganxar amb la imatge de la furgoneta. Evidentment no la vaig voler fotografiar in situ. |
Poc li costava de dir-me ben dit que si
podia aparcar més amunt, que així ell no faria tanta nosa, però va escollir
l’opció de l’ofensa i gairebé de l’agressió. Més ben dit, no crec que escollís cap opció; va treure la
fúria per la boca.
Anava a buscar l’Elna a la guarderia
i mentre conduïa no m’ho treia del cap. Havia estat una impressió meva o
realment el paio m’havia tractat d’aquella manera perquè era una dona? Ho
pensava així perquè sobretot en la
darrera frase em va semblar que es referia a totes les dones: “A ti te da lo
mismo, porque a las mujeres os da lo mismo molestar”. No en tenia prou amb això
que per la carretera un conductor em va avançar i em va fer banyes amb els
dits. No sé si era pel ruquet descolorit que porto enganxat al cotxe, o per un
altre adhesiu d’Òmnium de l’any de la picó, “És normal voler un país normal”, o
pel meu cotxe vellet o perquè... era una dona! Jo ja estava tocada per l’altre
incident i vaig anar descabdellant la meva reflexió. La comparteixo:
Hi ha un sector d’homes —sé que és petit i espero i desitjo que amb el temps arribi a
desaparèixer— que, a diferència del seu puny de ferro i el seu cor de pedra,
tenen el cervell de palla. En la seva evolució haurien quedat estancats entre l’Homo
Erectus i l’Home de Neanderthal, període importantíssim en el qual sembla que el
cervell humà es va començar a modificar i a guanyar pes per convertir-se en el
que és ara. Els homes de cervell de palla segueixen considerant les dones un
zero a l’esquerra. I no només això, els homes de cervell de palla, com més ens
reivindiquem, sortim al carrer, denunciem, com més ens empoderem, més s’encrespen,
s’enfelloneixen i més se’ls puja la sang al cap.
Què li devia passar a l’home de cervell
de palla que ahir, Dia de la Dona, per poc em pega? Potser en llevar-se al matí
va posar la ràdio i: “Ya estan otra vez estas
gilipollas con el cuento! Potser ho va pensar, ho va dir, ho va cridar quan se
li va il·luminar el seu cervell de palla i es va adonar que a la millor algun
dia inclús una dona li passaria al davant, que tal vegada arribaria el moment
que no podria descarregar la seva frustració constant ni en una dona. Hores més
tard em devia trobar a mi. Igual no vaig ser la primera, no ho sé.
Els homes de cervell de palla, senten
i veuen les dones clamar pels seus drets i es diuen que a ells una dona mai no
els passarà la mà per la cara i si les del carrer són una amenaça i li fan por,
qui serà millor boc expiatori per fer-se-la passar que la que poden enganxar de
nit i violar o la que tenen a casa i maltractar? “Apa! deuen dir —quan acaben el seu acte d’afirmació—. Igualtat de gènere a mi?
Missatge per als homes de cervell de
palla, els que menyspreen i insulten, els abusadors i violadors, els maltractadors
i assassins:
Les dones, amb les nostres
reivindicacions incorporades, hem vingut per quedar-nos. Si teniu algun
problema d’autoestima, aneu al psicòleg; si penseu que estaria bé, força bé,
violar una dona, per iniciativa individual o en manada, aneu al psiquiatra; si penseu
maltractar la dona que un dia vau estimar, doneu-li una pallissa al vostre
millor amic, i si us penseu suïcidar després de matar la dona que us estima,
feu-ho abans i, si pot ser, que sigui de bon matí. Serà un dia més amb un cervell
de palla menys, els homes bons podran aixecar el cap que han d’acotar cada vegada
que amb les vostres accions els feu avergonyir de pertànyer al mateix
col·lectiu que vosaltres, les dones podrem anar pel carrer lliurement i viure
en pau a casa i el món podrà anar endavant amb més dignitat.
