L'AVENTURA D'ESCRIURE UN LLIBRE

                                  

Escriure un llibre, contràriament al que podria semblar -concentració, solitud, silenci- és una gran aventura. Ho dic ara que el setè és a punt de veure la llum i que ja hi tinc una certa experiència.

La cosa comença amb el tema i, en el meu cas, el tema de fons, que acostuma a ser independent de la trama. Segueix amb allò que els escriptors en diem “la frase de Déu”, aquella frase inspirada i inspiradora de deu o dotze paraules que ens permet descabdellar -i desbarrar- fins a obtenir-ne... 83492 per exemple, que són les que té aquest. Suposo que el nom li ve perquè a partir de la frase pots crear tot un món.

L’aventura s’acaba quan el llibre passa a les mans del lector. I com que si hi ha sort, aquest pas es manté en el temps, l’aventura no s’acaba d’acabar mai.

Entre el primer pas i aquest últim, el procés no està exempt de riscos i d’aquí que jo li’n dic “aventura”. En un principi, per mi que treballo sense esquema, totes les idees em bullen dins del cap i s’interfereixen entre elles, amb perill que alguna sigui xuclada per una altra. Per això de tant en tant s’ha d’anar rellegint tot allò escrit per comprovar que respon a la idea inicial i és que si no, corres el risc d’escriure un llibre diferent d’aquell que tenies intenció d’escriure.  En tot el procés d’escriptura el llibre m’acompanya sempre perquè hi penso constantment. Una vegada una escriptora més gran quan jo començava a escriure em va dir: “Si escrius, mai més no estaràs sola”. I penso que és veritat. Dono gràcies a Déu perquè gairebé sempre em sento acompanyada per la meva gent, però la companyia de l’escriptura és incondicional i hi és sempre.

Una altra fase de risc és la de quan s’acaba la novel·la i en comença la revisió. L’exercici de memòria és bastant bèstia a fi d’evitar cap incoherència entre el que vaig escriure en la primera pàgina i el que he anat escrivint al llarg de la novel·la. Jo soc reconsagrada amb les revisions; gairebé estic més temps revisant-la que escrivint-la. No sé si els passa a tots els escriptors, però en la meva opinió, si es volen fer les coses bé, les revisions són imprescindibles. És clar que tot té un límit perquè si no, una corre el risc de quedar-se revisant sempre. Amb raó Jaume Cabré va dir que una novel·la no s’acaba, s’abandona. Li dono tota la raó. Arriba un moment que has de dir: “Prou! Aquí et quedes!”

Quan envies la novel·la a l’editorial, l’aventura comença a ser compartida i com a conseqüència el control de l’aventura també. Tu fas unes previsions, uns terminis, programes en funció d’això i, tot i haver-t’hi tirat amb temps, el temps sempre se t’acaba tirant al damunt. Aquests dies, amb el disseny de la portada m’he sentit literalment com Indiana Jones perseguit per la gran pedra que rodolava al seu darrere a la pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda”. Ara que la portada està encarrilada, que no vol dir que ho estigui tot, he tingut ganes d’explicar i compartir l’aventura d’escriure amb vosaltres.

Ai, que no he dit el títol! Bé, aquí el teniu.
Encara que ho podria semblar, no és un llibre naturalista

Evidentment és un resum molt resumit d’aquesta gran aventura, però és que això és un blog i no un llibre. Potser d'aquí uns dies, publico un altre resum.

M'HE VACUNAT. I ARA QUÈ?

                          

Doncs sí, dimecres passat em vaig vacunar. Quan em van enviar l’SMS perquè demanés hora, no m’ho acabava de creure; m’havia fet a la idea que no em tocaria fins a finals d’any. Però sí, sí, dimecres a les 10 em vaig posar a la cua que em portava a la terra promesa de la vacuna Astrazeneca. No era gaire bon dia, no; el dimarts Alemanya n’havia suspès la vacunació, però no hi vaig voler donar més voltes i per altra banda vaig pensar que, tal com van les coses, potser era ara o mai.

       Es veu que molta gent deu pensar com jo perquè la cua era llarga, d’una hora més o menys. Com diuen els negacionistes, un bon ramat de xais camí de l’escorxador. Sort que aquests són una minoria! Perquè de què servirien tants esforços per trobar la vacuna si després la majoria de la població no se la volgués posar? Digueu-me il·lusa, però jo crec en la vacuna. També crec en els interessos de les farmacèutiques i dels governs, però penso que la vacuna me l’he de posar. Si no em torneu a trobar més per aquí, serà que anava errada.

       Tot i el metre i mig de distància, els xais vam socialitzar força. El destí comú agermana, sí és èpic, més.    El xai del meu darrere va arribar amb un somriure i això em va animar a donar-li conversa quan em va demanar la tanda. Era un xai mascle, així amb cabells blancs com jo, i mascareta, com jo, i era de Reus i em va dir que allí no vacunaven, o almenys que en el moment de demanar cita, Reus no era a la llista. Ja se n’ha de tenir ganes per ser de Reus i venir a vacunar-se a Tarragona! És un dir. Jo no sento cap rivalitat amb Reus, en canvi la sento amb l’Espluga de Francolí, el poble veí de Vimbodí, que ja se sap que els orígens manen. Al final, amb el reusenc teníem coneguts comuns.

       Vam riure quan més endarrere un xai, amb poca facilitat per les paraules complicades, anava explicant les diferents vacunes i laboratoris als xais del davant i del darrere: La Faiser, l’Astaseneca, La Janson, la Jonson, la Modetna... No rèiem per la manera de dir-ho ―bueno, una miqueta sí―, sinó per la manera, impensable fa un any, en com tots havíem enriquit el vocabulari i ens havíem fet intrínsecament nostres algunes paraules gairebé desconegudes fins llavors. Al principi va ser coronavirus, confinament, mascareta, pandèmia. Més tard, hidro-alcohol, asimptomàtic, cribratge ―està bé tenir paraules com més allunyades del castellà millor, però aquí s’han passat, trobo: cribrrrratge―, antigen, desescalada. I ara, des de fa un temps, ens hem après els noms estrangers de tots els laboratoris farmacèutics que tenen a veure amb la vacuna. Ves si no en podríem tenir un aquí, d’aquests laboratoris, que fabriqués una vacuna catalana que tingués un nom tan clar i fàcil de pronunciar com “salvament”, o “nomésperlasalut”, o “pancura”, que tot i el prefix grec, tothom sap què vol dir.

       Per qui tingui curiositat per saber com han anat els efectes secundaris de la meva vacuna, doncs... Em vaig vacunar a les 11 i vaig estar bé fins les 11 de la nit. I de sobte em vaig sentir molt aixafada i vaig notar que la febre em començava a pujar. Ja havia anat prenent el paracetamol tal com recomanaven, així que vaig prendre el que em tocava i de pet al llit perquè la meva energia s’anava destruint per segons. La nit fa ser fotuda, malestar, febre, però no més que per una grip i sabent que tot està dins del previst es porta millor. L’endemà encara em ballaven les cames i en moure’m notava una certa inestabilitat en el cap, però avui, després de poc més de 48 hores, puc dir que em trobo perfectament bé, si no fos per la punxada de la xeringa... Encara tinc el braç adolorit.

Us deixo, que no sé què tinc...

UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES?

 

No li restaré valor a la imatge, no ho faré, precisament en aquesta era, en què tot ens entra pels ulls, però sempre m’agrada rebatre la frase de “Una imatge val més que mil paraules” amb una altra que diu “Sí, però mil paraules et poden fer somiar l’inimaginable”. La imatge és la manera més planera i més fàcilment entenedora de fer arribar un missatge, una idea, un sentit, un petit resum del que vols explicar. En aquest cas setanta dues mil cinc-centes paraules de “La llum de l’impostor”, s’haurien de poder encabir, segons la primera frase, en setanta dues imatges i mitja. Jo, ves si en sé, ho he fet en trenta sis. La meitat. Alerta, però! El vídeo que conté les imatges no explica ni la meitat de la novel·la, ni un quart, ni tan sols una dècima part. Només representa el missatge que miro de transmetre en tres-centes nou pàgines. Si mireu el vídeo i llegiu el llibre, ja em direu si me’n surto.

GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.