Doncs
sí, dimecres passat em vaig vacunar. Quan em van enviar l’SMS perquè demanés
hora, no m’ho acabava de creure; m’havia fet a la idea que no em tocaria fins a
finals d’any. Però sí, sí, dimecres a les 10 em vaig posar a la cua que em
portava a la terra promesa de la vacuna Astrazeneca. No era gaire bon dia, no;
el dimarts Alemanya n’havia suspès la vacunació, però no hi vaig voler donar
més voltes i per altra banda vaig pensar que, tal com van les coses, potser era
ara o mai.
Es veu que molta gent deu pensar com jo
perquè la cua era llarga, d’una hora més o menys. Com diuen els negacionistes,
un bon ramat de xais camí de l’escorxador. Sort que aquests són una minoria!
Perquè de què servirien tants esforços per trobar la vacuna si després la
majoria de la població no se la volgués posar? Digueu-me il·lusa, però jo crec en
la vacuna. També crec en els interessos de les farmacèutiques i dels governs,
però penso que la vacuna me l’he de posar. Si no em torneu a trobar més per
aquí, serà que anava errada.
Tot i el metre i mig de distància, els
xais vam socialitzar força. El destí comú agermana, sí és èpic, més. El xai del meu darrere va arribar amb un
somriure i això em va animar a donar-li conversa quan em va demanar la tanda. Era
un xai mascle, així amb cabells blancs com jo, i mascareta, com jo, i era de
Reus i em va dir que allí no vacunaven, o almenys que en el moment de demanar
cita, Reus no era a la llista. Ja se n’ha de tenir ganes per ser de Reus i
venir a vacunar-se a Tarragona! És un dir. Jo no sento cap rivalitat amb Reus,
en canvi la sento amb l’Espluga de Francolí, el poble veí de Vimbodí, que ja se
sap que els orígens manen. Al final, amb el reusenc teníem coneguts comuns.
Vam riure quan més endarrere un xai, amb
poca facilitat per les paraules complicades, anava explicant les diferents
vacunes i laboratoris als xais del davant i del darrere: La Faiser, l’Astaseneca,
La Janson, la Jonson, la Modetna... No rèiem per la manera de dir-ho ―bueno, una miqueta
sí―, sinó per la manera, impensable fa un any, en com tots havíem enriquit el
vocabulari i ens havíem fet intrínsecament nostres algunes paraules gairebé
desconegudes fins llavors. Al principi va ser coronavirus, confinament, mascareta,
pandèmia. Més tard, hidro-alcohol, asimptomàtic, cribratge ―està bé tenir
paraules com més allunyades del castellà millor, però aquí s’han passat, trobo:
cribrrrratge―, antigen, desescalada. I ara, des de fa un temps, ens hem après els
noms estrangers de tots els laboratoris farmacèutics que tenen a veure amb la
vacuna. Ves si no en podríem tenir un aquí, d’aquests laboratoris, que
fabriqués una vacuna catalana que tingués un nom tan clar i fàcil de pronunciar
com “salvament”, o “nomésperlasalut”, o “pancura”, que tot i el prefix grec,
tothom sap què vol dir.
Per qui tingui curiositat per saber com han anat els efectes secundaris de la meva vacuna, doncs... Em vaig vacunar a les 11 i vaig estar bé fins les 11 de la nit. I de sobte em vaig sentir molt aixafada i vaig notar que la febre em començava a pujar. Ja havia anat prenent el paracetamol tal com recomanaven, així que vaig prendre el que em tocava i de pet al llit perquè la meva energia s’anava destruint per segons. La nit fa ser fotuda, malestar, febre, però no més que per una grip i sabent que tot està dins del previst es porta millor. L’endemà encara em ballaven les cames i en moure’m notava una certa inestabilitat en el cap, però avui, després de poc més de 48 hores, puc dir que em trobo perfectament bé, si no fos per la punxada de la xeringa... Encara tinc el braç adolorit.
Us deixo, que no
sé què tinc...
