UN MÓN NOU

Sempre penso que parlo massa de mi en aquest blog. Això que llegireu ara, li va passar a una amiga meva, ara fa tres anys. Ho escric literalment, tal com m'ho va explicar:

Havia arribat de sobte i sense avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel talment devia haver estat el diluvi universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual , jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava que la fi del món només seria al carrer.

Encara no sabia el què m’esperava. Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la meva tarda lliure.

Enmig de la cortina d’aigua que em separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament, mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi aigua, no els  faria justícia, van tornar al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.

Vaig saltar del cotxe i el vaig agafar d’una revolada.

-          On son els teus pares?

El nen, que duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci i divertir-s’hi molt.

Quan ja estava xopa i amb l’aigua fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps preciós, perquè el motor s’havia negat,  no crec pas que de gasolina, i no arrencava.

De seguida vaig començar a veure cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure de Monalisa, braç periscòpic i samarreta de Wally. Si ja era del domini  públic que aquell paiet que a les pàgines dels comics s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.

El primer instint va ser d’oferir-li el telèfon. L’única referència que tenia per a fer-li amiga era aquesta. El meu nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò metàl·lic.

I mentre jo no entenia res i pensava que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües braves.  I vaig intuir que la fi del món tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les aigües,  havia estat escollida per a passar a un món nou, la terra promesa.

Wally al Món nou el trobareu de seguida. Però i a la meva amiga, que la veieu?

Bueno, val, us he enganyat. Era jo l'escollida i aquesta història em va passar a mi. En realitat, tot el que penjo en aquest blog ho escric des del Món Nou.

Ara de veritat. Aquest és el darrer conte del meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats. L'únic de moment, però espero que ho sigui per poc temps.

ABANS NO CREMI TOT

 

                        

Des que un bon amic em va dir que Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici, ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Aquests dies he rellegit Sòcrates i diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso, evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per a l’espècie humana, és clar).

Per cert, que els jueus supervivents no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS, caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però... també russos?

No puc estar d’acord amb la idea de Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.

Però si algú em solleva especialment, per perillós, nociu i poderós, és  Trump perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per tant a la seva descomposició.

Ara que fa un any que Trump es va instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria dir-los  als congressistes americans, demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que, si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.

A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:  

Entorna-te’n a casa, ianqui!                        (Abans no cremi tot)

Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic. 

 

I que consti que tot el que està passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió del futur ja no és el que era):

“Amb aquestes lectures he pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però no el nostre. La majoria de potències  contendents pertanyien bàsicament al món occidental, però també en  prenien part algunes altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista. Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.

          He provat d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.

 

 

GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 16

                           

“El món d’ahir” és una novel·la de l’austríac Stefan Zweig (1881-1942), on l’autor retrata la societat vienesa de la seva època i expressa la nostàlgia per un món que ja no tornarà.

No ho sabem, si tornarà el nostre món d’ahir, però encara que ara sembli molt llunyà, ahir vaig trobar una bona i fàcil manera de fer-nos memòria. Es tracta, simplement, d’obrir la galeria d’imatges del mòbil. La meva es remunta a desembre de l’any passat.

I doncs, què fèiem ahir que no puguem fer avui? En el meu cas, i repassant les fotografies fetes per mi, veig que vaig celebrar l’arribada de l’any nou a la plaça del Mercat amb les meves amigues Àngels i Gemma, vaig anar a veure l’experiència immersiva de Monet amb la mare, vaig trobar-me amb la família paterna en les bodes d’or d’un cosí, vaig sopar amb The best friends, vaig presentar per darrera vegada el llibre “Camins de Pedra” i vaig fer un parell de clubs de lectura del mateix llibre. La resta de fotografies, la majoria, són de l’Elna: tió, Nadal, Reis, dinar, carnaval i totes les fotos que li vaig anar fent que, ara, donades les circumstàncies, encara trobo que són poques.

Estimada meva, quan et podré tornar a agafar?

Però el que més em crida l’atenció són les imatges arribades per WhatsApp. Per Nadal, alegria, bons desitjos, llaços grocs, estelades i records pels presos. Per Cap d’Any, més bons desitjos ―en aquest cas també hi afegíem la salut―, bones intencions, cava daurat, felicitacions daurades, focs d’artifici daurats i el mateix número arreu: 2020. Seguidament, dietes, consells culinaris per acabar-se els torrons, diputats independentistes al Parlament Europeu, proclames i vaticinis que aviat tindríem república.

La borrasca “Glòria”, a part de passar per EE.UU., Canadà, França, la Península Ibèrica i Marroc també va passar per les xarxes. Abans ja hi havia passat l’aiguat del 22 d’octubre que havia tocat la Conca de Barberà de ple, i també el Maresme, i els focs devastadors d’Austràlia. Al febrer a Tarragona vam tenir l’explosió a la petroquímica. Entre tots ens estaven intentant dir alguna cosa?

I sempre acudits, memes ―que ve a ser el mateix―, piulades afortunades i desencertades i fakes.

Tot plegat, fins al 9 de març i a partir d’aquí: consells higiènics, protocols per no contraure el virus, caldos que ho curen tot, ofertes per fer la compra online, grans frases de la història que pretenen fer obrir els ulls, premonicions que ja havien avançat que això passaria, passatemps per entretenir-nos asseguts tranquil·lament al sofà, recomanacions per bellugar l’esquelet, jocs per fer amb nens a casa, missatges encoratjadors i propòsits d’esmena.

Segueixen els acudits, memes, piulades afortunades i desencertades, fakes i... moltes ganes de pintar la realitat pitjor del que és, d’augurar quadres de futur apocalíptics i de demostrar que tot és un muntatge. A les xarxes, com a tot arreu, hi ha ments malaltes;  no en tenen prou amb tot el que està passant, que encara ho han de fer més gros, més angoixant i més alarmant. I ments còmplices que ajuden les primeres a escampar-ho. No posaré la mà al foc pel muntatge, però si ho és, jo crec que se’ls ha escapat de les mans, no?

Però què hi ha de nou, de novíssim a les xarxes en aquestes tres setmanes? Doncs... moltes peticions d’ajuda, de materials, de voluntariat, molts vídeos i àudios explicant l’experiència, moltes imatges de centres sanitaris i de pavellons habilitats, molta gent treballant-hi... I tot remet al mateix lloc: a aquests nous herois que deixen el temps, la salut i la vida personal per fer front a la crisi. I això sí que ha canviat. De nou, gràcies a tots per tanta generositat!

Quan tot això s’acabi, seguirem vivint igual o pitjor ―que millor no ho crec― i si no desapareixen els mòbils, que espero que no, continuarem tenint la galeria plena d’imatges. La majoria seran, com ara, innecessàries, però en moments com el que estem vivint, s’agraeix el seu testimoni del món d’ahir que, enmig d’aquesta voràgine, queda molt i molt lluny.

Darreres dades publicades de COVID19 a Catalunya: 

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?
24-03-20	DIA 10	7864	1346	?	339	?
25-03-20	DIA 11	9937	1524	781	516	1274
26-03-20	DIA 12	11500	1996	1021	672	1697
27-03-20	DIA 13	12940	2248	1187	880	2384
28-03-20	DIA 14	14263	?	?	1070	3106
29-03-20	DIA 15	?	?	?	?	?
30-03-20	DIA 16	16157	?	1512	1410	4125