Els meus records me’ls enduc dins
d’aquesta maleta. Són els records de la vida que he viscut i que m’acompanyaran
a morir en una altra.
Me l’has regalat tu, Sandra, la
maleta, quan has sabut que no hi havia marxa enrere i que la separació era inevitable.
Qui m’ho hauria dit només fa mig any que series tu qui em donaries el
salconduit per al meu viatge sense retorn!
Vaig embogir aleshores i embogeixo
ara, quan penso que mai més no estarem junts perquè formarem part de dos móns
diferents, de dos pols oposats. Fa mig any tu ploraves i jo volia que tot sota
la capa del cel desaparegués. I nosaltres amb tot.
La vas dur tu la maleta a casa. Us
n’havien donat una a tots i cadascun dels que anàveu al carrer, tots els que
amb l’acomiadament rebaixàveu la renda per família en una proporció massa
important. Un luxe que la neu Societat no es podia permetre si
es volia mantenir a l’altura de les exigències del neu Ordre econòmic. A la maleta hi posaries tot el que fos possible
encabir-hi, tenint sempre present que el que t’enduguessis serien totes les
teves pertinences i cap més fins la resta dels teus dies.
M’hi vaig escarrassar provant de
cercar alguna solució, però els números de la teva empresa cantaven sense
desafinar. No hi havia doncs artifici que pogués capgirar el teu destí: te
n’anaves amb els pàries, amb els lents, amb els marginats sense drets.
La canceller del país més fort del
continent ho havia dit ben clar: la zona es dividiria en dues classes de països
amb velocitats diferents. Velocitat, en aquest cas, s’equiparava a categoria:
països de primera i països de segona. Nosaltres que havíem pujat com l’escuma
en forma de bombolla seríem de segona. Estava escrit. El sud sempre suporta el
pes del nord i nosaltres i els nostres veïns érem al sud de la zona. Ens tocava
anar al darrere, tant que sovint hauríem perdut el nord, si no hagués estat
perquè la seva ombra era ben palesa en els sentinelles que, a cada cantonada,
ens custodiaven amb un zel abassegador que no admetia excepcions, ni
insubordinacions, ni tant sols rèpliques.
El dia que vas arribar a casa amb la
maleta a la mà vaig saber que la neu Llei
recentment promulgada pel nord, com a mesura de regulació al nostre país,
s’acarnissaria amb vosaltres. Havia de demostrar que res no era de broma, que
la societat havia de seguir el camí dels països i que les persones s’agruparien
també en dues categories: rics amb prou poder adquisitiu i pobres, amb poder
adquisitiu inferior al mínim, o ràpids i lents, o amb dret al benestar i sense
cap dret. Vas saber quina era la teva destinació perquè a la carta
d’acomiadament s’hi adjuntava un plànol. Et va costar d’entendre’l perquè en un
punt concret, a molts quilòmetres de casa nostra en direcció al sud,
l’itinerari s’aturava i amb un gran punt negre t’assenyalava el teu nou
hàbitat.
Jo tampoc no ho hauria entès si no
m’hagués llegit uns dies abans la
Llei sencera, no sense esgarrifar-me per la fredor amb què havia estat redactada.
Cap recurs no seria tingut en compte, ni els sentiments, ni els llaços familiars
ni d’amistats, tampoc les influències ni els tractes de favor. On assenyalava
el punt s’hi havia excavat una ciutat enorme, la Ciutat Subterrània,
on estaven destinats tots aquells que perdien el seu lloc de treball o el
posaven en perill, es a dir els que afeblien la societat. Sense ells, individus
malalts que no havien sabut conservar la riquesa o mantenir la seva empresa o
el seu negoci en peu, la societat es redreçaria i es purificaria i el seu afany
de superació aviat, molt aviat, assoliria la seva recompensa.
Em vas abraçar i vas sanglotar sense
poder-te consolar. Si la nostra relació tenia alguna escletxa en aquell moment
es va segellar i ambdós vam formar un tot compacte que, trista paradoxa! estava
condemnat a ser seccionat. Jo no vaig plorar ni una llàgrima tot i que el cor
se m’esmicolava. Em bullia el cap intentant descobrir de quina manera podia, no
ja esquivar la teva marxa, que era inevitable, sinó impedir la nostra
separació. I la vaig trobar: si tu no et podies quedar, jo faria els possibles
perquè m’assenyalessin a mi també. Sabia que no seria fàcil. La meva empresa
era sòlida, amb un compte de resultats envejable. No tenien previst fer fora a
ningú i era més: de mica en mica anaven creant nous llocs de treball, màxim
exponent d’una empresa model.
Com un talp vaig escorcollar els seus
fonaments. Sense cap escrúpol vaig esforçar-me a trobar-li les esquerdes i que
sortissin a la llum. N’havia de tenir i jo ho sabia molt bé perquè havia
prosperat al mateix temps que ella. M’era igual. L’únic que m’importava era no
perdre’t, Sandra, encara que això suposés agafar el camí dels marginats. Sabia
que la meva veritable, desolada i desesperada marginació tant sols tindria lloc
sense tu al meu costat.
Mentre jo maldava per convertir-me
també en un empestat, una neu Recomanació
econòmica provinent del nord va tombar allò que s’havia erigit com una muralla
entre tu i jo. Vas rebre una altra carta, aquesta per correu certificat:
En compliment de les directrius dels
nostres mentors d’alta velocitat, la nostra/seva entitat s’ha fusionat amb dues
altres per formar-ne una de molt més poderosa que ens permetrà mirar endavant
altra vegada, desfent les mesures tan dràstiques que vam haver d’adoptar amb
molts dels nostres estimats empleats, entre els quals s’hi troba vostè. Li
demanem accepti les nostres disculpes per totes les molèsties i patiment moral
ocasionats, en som conscients, i li agrairem es reincorpori al seu lloc de
treball d’aquí a tres dies amb noves energies que, n’estem segurs, sabrà
transmetre a la nostra/seva nova, gran i puixant empresa.
Vam amagar la maleta al fons més
inabastable de l’altell de l’armari més inusual de la casa. Ens miràrem als
ulls i vam fer l’amor amb vehemència, tal vegada com mai no l’havíem fet. Érem
els supervivents d’una mort que ens havia passat a frec i constatàvem que
encara posseíem allò que havíem estat a punt de perdre. Ho deien ensems els
nostres cossos i les nostres mans. També els esguards sense paraules. Recordo
que la passió va perllongar-se durant
mesos, que les jornades a la
feina se’m feien eternes i que no albirava el final del dia que m’havia de
permetre retrobar-te altre cop.
Vaig oblidar-me per complet del meu
afany destructor amb el que pretenia ser un dels expulsats fora de la neu Societat. La meva actitud vers el neu Ordre va canviar. Em sentia un
triomfador digne de pertànyer-hi. Fins i tot quan amics i coneguts anaven
caient al meu voltant pensava com n’eren d’incompetents per no haver estat
capaços de retenir l’estatus pel que havien d’haver vetllat. Per a mi era una
qüestió de justícia: nosaltres ens havíem salvat perquè ens ho mereixíem,
perquè havíem lluitat i guanyat. Ni de casualitat advertia que era l’atzar qui
t’havia salvat, qui ens havia lliurat de separar-nos per sempre.
Tant em vantava del nostre èxit que
vam començar a divergir de pensament. Tu deies que havíem tingut molta sort i
jo argumentava que la sort no existia. M’havia après al peu de la lletra la neu Corrent filosòfica i me l’havia
cregut. Cap compassió, cap plany, cap pena vers els perdedors: ells se n’anaven
i nosaltres, els guanyadors, ens quedàvem. Com dues races diferents i una
superior a l’altra.
Progressivament anàvem discutint,
cada vegada amb més intensitat. Que no em coneixies, deies, que perquè havia canviat
tant en tan poc temps. Jo m’exasperava. No entenia perquè tu no avançaves en
les idees, no t’adaptaves a la neu Època.
T’estimava i no volia, no podia deixar que et quedessis enrere arriscant-te a
no ser digna del neu Món que s’estava
gestant. Un abisme s’obria novament entre nosaltres i tu no volies servir-te
del pont que t’hi estenia per salvar-lo.
En tant el nostre amor s’anava
buidant, la Ciutat Subterrània
s’anava omplint i els genis del nord començaven a tenir problemes per
encabir-hi tots els incompetents i incapaços que esperaven entre el món i el
submón en una llarga filera a la que ja anomenaven el Pas del Progrés. De
primer ningú no entenia el nom, si precisament el Pas menava a un lloc,
antítesi del progrés, del qual ningú que hi entrés, mai més no se’n sortiria,
on la llum del sol seria negada a tots els que l’habitessin i on fessin el que
fessin els seus residents, només en
traurien la pura subsistència. Més tard va saber-se que el Pas del Progrés era
el nom amb què l’havia batejat l’artífex de la Ciutat Subterrània
perquè ell havia estat l’inductor de fer redundar en la neu Societat tot el treball i riquesa que es generés a la Ciutat.
Només un geni podia haver ideat un
sistema tan perfecte. D’entrada aturaven l’excés de població al país i també al
continent, ja que als expulsats els estava prohibit de reproduir-se, amb el
valor afegit que la idea podia exportar-se a tots els suds, acabant d’una vegada amb la superpoblació del
món. El nord deixava de ser responsable de l’alimentació dels febles perquè
aquests amb el seu treball s’havien de procurar l’abastiment bàsic. Tot
l’excedent del seu treball s’incorporava a les arques de la neu Societat. En conseqüència i finalment,
el darrer i magnífic assoliment: com que la població oficial, digna de viure,
havia minvat enormement, s’assolia una renda per càpita que superava en molt la
dels països que no havien caigut en crisi o si més no, no havien caigut tan
avall, quan tot el món occidental havia entrat en recessió i cap solució no era
bona per sortir-se’n.
Jo sabia que el nord buscava una
solució per als excedents de la Ciutat
Subterrània, perquè la bona posició de la meva empresa i el
meu càrrec em permetien assabentar-me de quasi tot el que es cuinava a les
altes esferes. I no volien construir una nova ciutat, malgrat que la que tenien
els hi reportava grans beneficis. En paraules de la canceller, era perillós que
la Ciutat Subterrània
superés en població la neu societat: Les majories massificades sempre havien estat perilloses. També
havia descartat altres solucions suggerides pels consellers i emprades en
altres èpoques glorioses. En les seves paraules de dona forta s’hi mesclaven la
sentència i l’indult: dominar el món,
sí; genocidi, no.
Van iniciar-se els rumors que
començava a arribar el moment d’estabilitzar-se. El neu Ordre estava conformat. A una banda la neu Societat. A l’altra, lluny, imperceptible i sense destorbar, la Ciutat Subterrània,
amb un únic tracte entre ambdues: la riquesa que circulava només en un sentit.
A canvi, el manteniment de la vida dels expulsats.
Quan t’he vist amb la maleta, Sandra,
he entès que sabies més que jo i que no eres sincera del tot quan defensaves
obstinadament els empestats en contra de la meva innocent i ridícula apologia
de la segregació. M’has vingut a rebre a la porta i me l’has donat, just quan
jo volia explicar-te que aquelles esquerdes, que havia provat d’eixamplar temps
enrere per poder marxar amb tu, no s’havien bellugat gens ni mica perquè
l’empresa anava més bé que mai. Que possiblement la meva ascensió a un càrrec,
encara més important, era imminent perquè l’endemà estava emplaçat pel director
general al seu despatx.
Has fet un lleu somriure insistint
amb la maleta i jo no comprenia res. Després ho he entès tot, amb velocitat de
vertigen. He entès perquè abans d’ahir vaig trobar-te al passadís de l’empresa
quan em vas dir que m’havies vingut a esperar. He entès que no hi hauria
ascensió a cap càrrec i que si alguna cosa era imminent era la meva expulsió
del món dels privilegiats. T’he mirat als ulls com tantes vegades i no t’hi he
trobat, Sandra, no he trobat els ulls de la dona que sempre he portat al cor.
Per contra, un esguard fred i llunyà m’ha dit també sense paraules que ja no
m’estimaves, que potser per això m’havies delatat. En un intent de desxifrar
com havia pogut passat, m’he sentit imbècil per haver defensat allò
indefensable, per haver-me deixat minar el pensament per una filosofia que
anava contra la pròpia humanitat. M’he resistit a odiar-te perquè, he pensat,
la meva perdició me l’havia guanyat jo mateix allunyant-me cada cop més de tu i
del teu amor. I ha estat en aquell precís instant que he sentit que, com un
llampec, un mal pensament em colpia i em condemnava: i si mai no m’haguessis
estimat?
*neu: en alemany, forma simple sense
declinar de l’adjectiu “nou”.
