Havia arribat de sobte i sense
avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel talment devia haver estat el diluvi
universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en
aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del
món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual
, jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava
que la fi del món només seria al carrer.
Encara no sabia el què m’esperava.
Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu
entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la
meva tarda lliure.
Enmig de la cortina d’aigua que em
separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la
vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i
l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament,
mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no
l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi
aigua, no els faria justícia, van tornar
al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com
s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.
Vaig saltar del cotxe i el vaig
agafar d’una revolada.
-
On
son els teus pares?
El nen, que duia una samarreta de
ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li
vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci
i divertir-s’hi molt.
Quan ja estava xopa i amb l’aigua
fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar
l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps
preciós, perquè el motor s’havia negat, no crec pas que de gasolina, i no arrencava.
De seguida vaig començar a veure
cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons
adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls
emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig
veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant
així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del
món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure
de Monalisa, braç periscòpic i
samarreta de Wally. Si ja era del
domini públic que aquell paiet que a les
pàgines dels comics s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.
El primer instint va ser d’oferir-li
el telèfon. L’única referència que tenia per a fer-li amiga era aquesta. El meu
nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser
el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb
totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò
metàl·lic.
I mentre jo no entenia res i pensava
que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar
oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües
braves. I vaig intuir que la fi del món
tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i
que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les
aigües, havia estat escollida per a passar
a un món nou, la terra promesa.
 |
| Wally al Món nou el trobareu de seguida. Però i a la meva amiga, que la veieu? |
Bueno, val, us he enganyat. Era jo l'escollida i aquesta història em va passar a mi. En realitat, tot el que penjo en aquest blog ho escric des del Món Nou.
Ara de veritat. Aquest és el darrer conte del meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats. L'únic de moment, però espero que ho sigui per poc temps.
