Escriure
un llibre, contràriament al que podria semblar -concentració, solitud, silenci-
és una gran aventura. Ho dic ara que el setè és a punt de veure la llum i que
ja hi tinc una certa experiència.
La
cosa comença amb el tema i, en el meu cas, el tema de fons, que acostuma a ser
independent de la trama. Segueix amb allò que els escriptors en diem “la frase
de Déu”, aquella frase inspirada i inspiradora de deu o dotze paraules que ens
permet descabdellar -i desbarrar- fins a obtenir-ne... 83492 per exemple, que
són les que té aquest. Suposo que el nom li ve perquè a partir de la frase pots
crear tot un món.
L’aventura
s’acaba quan el llibre passa a les mans del lector. I com que si hi ha sort,
aquest pas es manté en el temps, l’aventura no s’acaba d’acabar mai.
Entre
el primer pas i aquest últim, el procés no està exempt de riscos i d’aquí que
jo li’n dic “aventura”. En un principi, per mi que treballo sense esquema,
totes les idees em bullen dins del cap i s’interfereixen entre elles, amb
perill que alguna sigui xuclada per una altra. Per això de tant en tant s’ha
d’anar rellegint tot allò escrit per comprovar que respon a la idea inicial i és
que si no, corres el risc d’escriure un llibre diferent d’aquell que tenies
intenció d’escriure. En tot el procés d’escriptura
el llibre m’acompanya sempre perquè hi penso constantment. Una vegada una
escriptora més gran quan jo començava a escriure em va dir: “Si escrius, mai
més no estaràs sola”. I penso que és veritat. Dono gràcies a Déu perquè gairebé
sempre em sento acompanyada per la meva gent, però la companyia de l’escriptura
és incondicional i hi és sempre.
Una
altra fase de risc és la de quan s’acaba la novel·la i en comença la revisió.
L’exercici de memòria és bastant bèstia a fi d’evitar cap incoherència entre el
que vaig escriure en la primera pàgina i el que he anat escrivint al llarg de
la novel·la. Jo soc reconsagrada amb les revisions; gairebé estic més temps
revisant-la que escrivint-la. No sé si els passa a tots els escriptors, però en
la meva opinió, si es volen fer les coses bé, les revisions són
imprescindibles. És clar que tot té un límit perquè si no, una corre el risc de
quedar-se revisant sempre. Amb raó Jaume Cabré va dir que una novel·la no
s’acaba, s’abandona. Li dono tota la raó. Arriba un moment que has de dir:
“Prou! Aquí et quedes!”
Quan
envies la novel·la a l’editorial, l’aventura comença a ser compartida i com a
conseqüència el control de l’aventura també. Tu fas unes previsions, uns
terminis, programes en funció d’això i, tot i haver-t’hi tirat amb temps, el
temps sempre se t’acaba tirant al damunt. Aquests dies, amb el disseny de la
portada m’he sentit literalment com Indiana Jones perseguit per la gran pedra
que rodolava al seu darrere a la pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda”.
Ara que la portada està encarrilada, que no vol dir que ho estigui tot, he
tingut ganes d’explicar i compartir l’aventura d’escriure amb vosaltres.
 |
| Ai, que no he dit el títol! Bé, aquí el teniu. Encara que ho podria semblar, no és un llibre naturalista |
Evidentment és un resum molt resumit d’aquesta gran aventura, però és que això és un blog i no un llibre. Potser d'aquí uns dies, publico un altre resum.
