dimarts, 7 d’agost de 2012

ERROR DIVÍ





                                               
I Déu es deixà caure en el buit. Exhaust, va estirar un mocador del no res i s’eixugà la suor.

   -Maleït sia!!- exclamà mentre provava de destriar alguna llum enmig de la foscor.

Però no hi havia llum, encara no l’havia creat. Ni cel, ni terra, ni sol, ni lluna, ni estels. Del seu ambiciós projecte de creació s’havia quedat en el primer pas. I només amb el primer pas ja se n’havia atipat. Un cansament que no havia conegut en tota l’eternitat l’havia començat a abatre poques hores després de crear l’home. I la dona. Com podia haver pensat que un ésser sorgit de la seva saliva i avivat amb el seu alè...

Havia forjat un pla perfecte, digne només de Déu. Tot divinament estructurat: crearia la llum i separaria el dia de la nit; crearia el firmament i separaria el mar i el cel. Després separaria la terra del mar i crearia la vegetació. Crear i separar, crear i separar, en un ordre pur i magistral.

I va ser abans de començar la creació, quan encara projectava el sisè dia creador, que va pensar que l’home es trobaria sol i necessitaria companyia. Una profunda angoixa va envair-lo, perquè ell també s’hi sentia molt de sol. Així doncs, per què no començar pel sisè dia? L’home i la dona serien al seu costat recolzant-lo en l’àrdua tasca que l’esperava. L’home i la dona serien els seus amics i a la vegada l’adorarien perquè els havia creat. També l’obeirien perquè ho deia ell i s’ha acabat! L’home i la dona tindrien descendència i el seu agraïment es transmetria eternament de generació en generació. Per sempre més, acompanyat. Oh, sí!

I dit i fet: ensalivà i bufà, i l’home va sorgir d’ell a imatge i semblança seva. També la dona amb alguna diferència significativa. Només acabats de crear els hi explicà amb il·lusió infinita el seu projecte: crear i separar, crear i separar. I ells, en la seva minsa intel·ligència, encara sense tastar la poma de l’arbre de la ciència que els hi havia d’obrir els ulls, el van entendre.

I el penediment ha rosegat Déu fins els nostres dies. Van començar portant-li la contrària sobre el sexe dels àngels, que eren abans de tot i de res, i a qui ni coneixien. Però el pitjor de tot va ser quan entre ells van engegar a discutir i van continuar estirant-se els cabells. No tenien pedres, ni pomes, ni plats, ni estrelles de mar per tirar-se pel cap, perquè Déu ho havia capgirat tot i el no res més absolut els envoltava.

De seguida li va quedar clar que la dona no se sotmetria a l’home, ni aquesta ni cap, que tampoc no pariria amb dolor per sempre. I que l’home aprendria a guanyar-se el pa d’altres maneres que, no necessàriament, el fessin suar. Encara, amb tot, Déu els va beneir. Però allò que el deixà en estat de xoc, del que encara no s’ha recuperat, va ser que inflexibles exigissin que, després de crear-los, els havia de separar.

2 comentaris:

  1. Enric Alfonso (Vimbodí i Poblet)9 d’agost de 2012 a les 14:59

    Felicitats pel blog i el seu contingut!!! És un plaer entrar-hi i assaborir-ne els relats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Enric, això sí que és una sorpresa.

      Elimina