I Déu es deixà caure en el buit. Exhaust, va
estirar un mocador del no res i s’eixugà la suor.
-Maleït sia!!- exclamà mentre provava de destriar alguna llum enmig de
la foscor.
Però no hi havia llum, encara no l’havia creat. Ni
cel, ni terra, ni sol, ni lluna, ni estels. Del seu ambiciós projecte de
creació s’havia quedat en el primer pas. I només amb el primer pas ja se
n’havia atipat. Un cansament que no havia conegut en tota l’eternitat l’havia
començat a abatre poques hores després de crear l’home. I la dona. Com podia
haver pensat que un ésser sorgit de la seva saliva i avivat amb el seu alè...
Havia forjat un pla perfecte, digne només de Déu.
Tot divinament estructurat: crearia la llum i separaria el dia de la nit;
crearia el firmament i separaria el mar i el cel. Després separaria la terra
del mar i crearia la vegetació. Crear i separar, crear i separar, en un ordre
pur i magistral.
I va ser abans de començar la creació, quan encara
projectava el sisè dia creador, que va pensar que l’home es trobaria sol i
necessitaria companyia. Una profunda angoixa va envair-lo, perquè ell també
s’hi sentia molt de sol. Així doncs, per què no començar pel sisè dia? L’home i
la dona serien al seu costat recolzant-lo en l’àrdua tasca que l’esperava.
L’home i la dona serien els seus amics i a la vegada l’adorarien perquè els
havia creat. També l’obeirien perquè ho deia ell i s’ha acabat! L’home i la
dona tindrien descendència i el seu agraïment es transmetria eternament de
generació en generació. Per sempre més, acompanyat. Oh, sí!
I dit i fet: ensalivà i bufà, i l’home va sorgir
d’ell a imatge i semblança seva. També la dona amb alguna diferència
significativa. Només acabats de crear els hi explicà amb il·lusió infinita el
seu projecte: crear i separar, crear i separar. I ells, en la seva minsa
intel·ligència, encara sense tastar la poma de l’arbre de la ciència que els hi
havia d’obrir els ulls, el van entendre.
I el penediment ha rosegat Déu fins els nostres
dies. Van començar portant-li la contrària sobre el sexe dels àngels, que eren abans de tot i de res, i a qui ni
coneixien. Però el pitjor de tot va ser quan entre ells van engegar a discutir
i van continuar estirant-se els cabells. No tenien pedres, ni pomes, ni plats,
ni estrelles de mar per tirar-se pel cap, perquè Déu ho havia capgirat tot i el
no res més absolut els envoltava.
De seguida li va quedar clar que la dona no se
sotmetria a l’home, ni aquesta ni cap, que tampoc no pariria amb dolor per
sempre. I que l’home aprendria a guanyar-se el pa d’altres maneres que, no necessàriament,
el fessin suar. Encara, amb tot, Déu els va beneir. Però allò que el deixà en
estat de xoc, del que encara no s’ha recuperat, va ser que inflexibles
exigissin que, després de crear-los, els havia de separar.
